PLA 75, de la directora Chie Hayakawa, narra el dia a dia d'una dona gran i d'altres personatges en un Japó distòpic on el govern dicta un pla perquè les persones de més edat se sotmetin a una eutanàsia voluntària. La pel·lícula va ser l'escollida per representar el Japó de cara a l'edició dels Óscars del 2023. Suposa el debut en solitari de Chie Hayakawa en la direcció, després de diversos curtmetratges i la seva col·laboració a la pel·lícula Ten Years Japan, una antologia de cinc curtmetratges de diferents directors on es narraven històries costumistes del Japó contemporània.

La història se centra en la peripècia de tres persones que participen en una situació que aparentment és de ficció, però que, alhora, resulta dolorosament versemblant. Argument: les autoritats governamentals japoneses, alertades per l'augment d'agressions a persones grans i la certesa de no poder assumir el cost de l'augment de l'esperança de vida, engega un pla d'eutanàsia a la carta a partir dels 75 anys. Els ciutadans que s'hi apuntin rebran una compensació de cent mil iens i, un cop resolts el blindatge burocràtic i la coartada jurídica, moriran en unes condicions de dignitat garantides per l'Estat.

L'encert de la pel·lícula és que no inclou efectes especials ni malabarismes de cambra. Amb sobrietat i delicadesa, es limita a retratar tres persones –una dona de 78 anys i dos joves que, a diferents nivells de la cadena de l'eutanàsia industrial, participen en la mobilització– atrapades per la perversitat dels protocols que converteixen un dret de dignitat optativa en una operació genocida, voraç i deshumanitzada. Hi ha escenes que fan plorar i estremir-se amb una contundència simultània. Exemple: la trobada de quatre candidates (totes tenen, com Joe Biden, més de 75 anys) que, rient i cantant, s'entusiasmen pensant com es gastaran els cent mil iens en una estada en un balneari luxosament terminal. O la creixent indefensió de la protagonista, a la qual l'entorn empeny a morir-se, en part perquè ha perdut la feina (no en tornarà a trobar una altra i es transformarà en un llast estructural per a l'economia japonesa), i en part perquè s'assabenta que la casa on sempre ha viscut serà destruïda imminentment. La crueltat governamental, disfressada d'oportunitat i solució patriòtica a l'envelliment massiu de la societat, fa emergir la fredor i la cobdícia dels que finalment s'acaben aprofitant. 

Ho deia Cioran, a qui tan sovint van acusar de ser un pessimista i un esgarriacries compulsiu quan només era un visionari: “La vellesa és un càstig per haver viscut”. I a través dels ulls de la protagonista –monumental la contenció expressiva de l'actriu Chieko Baishô–, l'espectador entén la realitat sense haver de suportar pluges d'efectes especials ni l'habitual tabarra sermonejadora. De manera que, mentre plorem i ens indignem, anem assimilant tots els matisos de la crueltat propagandística dels nostres temps i el valor de poder pair aquest verí des d'una mirada humanística i poètica. 

Parlava d'aquesta pel·lícula l'abril passat arran d'un article de Sergi Pàmies a la vanguardia, però avui he vist a Movistar+  que l'han inclòs en el seu catàleg d'una pel·lícula diària. Val la pena que la veieu.