EL BARÇA COM A METÁFORA 13.12.23

El fùtbol club Barcelona, més conegut pel malnom de Barça, és la millor metàfora de Catalunya, no funciona perquè està en construcció. Després de la golejada del Girona al Barcelona, Xavi Hernández va declarar que calia estar tranquils, que el Barça era un equip en construcció. Una excusa brillant, sens dubte, per bé que l’entrenador rival fa el mateix temps que ell, que seu a la banqueta gironina i ja ho té tot construït, i encara ha tingut temps d'aprendre el català. I amb molt menys pressupost. Però cal reconèixer que Xavi va esgrimir un bon argument en una ciutat com Barcelona, que està construint la Sagrada Família des del segle XIX i que fa més d’una dècada que posa a punt una plaça com les Glòries Catalanes, o la inacabada i eterna línia 9 del metro. El Barça no només és més que un club, sinó també la millor metàfora de Catalunya, on tot el que no funciona és perquè està en construcció, sigui l'educació, la sanitat o les infraestructures. La sort és que els catalans som gent positiva, com Xavi. No només perquè tenim paciència, sinó perquè hem estat capaços fins i tot de convertir el fracàs independentista en un càntic per animar a l’estadi. No es podrà dir que no som bona gent i millors persones. Aquest any. No!. Clar que la pregunta és, el Barça com Catalunya, està en construcció o en desconstrucció.

PLA 75, EL CÀSTIG PER HAVER VISCUT 12.12.23

PLA 75, de la directora Chie Hayakawa, narra el dia a dia d'una dona gran i d'altres personatges en un Japó distòpic on el govern dicta un pla perquè les persones de més edat se sotmetin a una eutanàsia voluntària. La pel·lícula va ser l'escollida per representar el Japó de cara a l'edició dels Óscars del 2023. Suposa el debut en solitari de Chie Hayakawa en la direcció, després de diversos curtmetratges i la seva col·laboració a la pel·lícula Ten Years Japan, una antologia de cinc curtmetratges de diferents directors on es narraven històries costumistes del Japó contemporània.

La història se centra en la peripècia de tres persones que participen en una situació que aparentment és de ficció, però que, alhora, resulta dolorosament versemblant. Argument: les autoritats governamentals japoneses, alertades per l'augment d'agressions a persones grans i la certesa de no poder assumir el cost de l'augment de l'esperança de vida, engega un pla d'eutanàsia a la carta a partir dels 75 anys. Els ciutadans que s'hi apuntin rebran una compensació de cent mil iens i, un cop resolts el blindatge burocràtic i la coartada jurídica, moriran en unes condicions de dignitat garantides per l'Estat.

L'encert de la pel·lícula és que no inclou efectes especials ni malabarismes de cambra. Amb sobrietat i delicadesa, es limita a retratar tres persones –una dona de 78 anys i dos joves que, a diferents nivells de la cadena de l'eutanàsia industrial, participen en la mobilització– atrapades per la perversitat dels protocols que converteixen un dret de dignitat optativa en una operació genocida, voraç i deshumanitzada. Hi ha escenes que fan plorar i estremir-se amb una contundència simultània. Exemple: la trobada de quatre candidates (totes tenen, com Joe Biden, més de 75 anys) que, rient i cantant, s'entusiasmen pensant com es gastaran els cent mil iens en una estada en un balneari luxosament terminal. O la creixent indefensió de la protagonista, a la qual l'entorn empeny a morir-se, en part perquè ha perdut la feina (no en tornarà a trobar una altra i es transformarà en un llast estructural per a l'economia japonesa), i en part perquè s'assabenta que la casa on sempre ha viscut serà destruïda imminentment. La crueltat governamental, disfressada d'oportunitat i solució patriòtica a l'envelliment massiu de la societat, fa emergir la fredor i la cobdícia dels que finalment s'acaben aprofitant. 

Ho deia Cioran, a qui tan sovint van acusar de ser un pessimista i un esgarriacries compulsiu quan només era un visionari: “La vellesa és un càstig per haver viscut”. I a través dels ulls de la protagonista –monumental la contenció expressiva de l'actriu Chieko Baishô–, l'espectador entén la realitat sense haver de suportar pluges d'efectes especials ni l'habitual tabarra sermonejadora. De manera que, mentre plorem i ens indignem, anem assimilant tots els matisos de la crueltat propagandística dels nostres temps i el valor de poder pair aquest verí des d'una mirada humanística i poètica. 

Parlava d'aquesta pel·lícula l'abril passat arran d'un article de Sergi Pàmies a la vanguardia, però avui he vist a Movistar+  que l'han inclòs en el seu catàleg d'una pel·lícula diària. Val la pena que la veieu.

NOMÉS HI FALTAVA L'ONCLE 12.12.23

Des de fa uns anys entre els urbanites hi ha la moda creixent d’anar a la muntanya a buscar el tió. Això fa que Catalunya es trobi ara dividida en dos bàndols: els que creuen que la soca en qüestió s’ha d’anar a caçar –per afegir més interès a aquesta tradició– i els que consideren que n’hi ha prou de, cada desembre, treure-la dissimuladament de l’armari on la van desar l’any anterior. Quim Monzó.

L’abundància de pares, mares i nens que aquests dies tresquen pels boscos a la recerca del seu tió fa que en alguns llocs les aglomeracions siguin considerables. Els progenitors previsors van fins i tot amb un mapa que el tió els ha enviat per WhatsApp. El mapa indica el lloc exacte on el tronc barretinat els espera. Perquè –aquesta n’és una altra– el tió que descobreixen al bell mig del bosc és antropomòrfic, amb barretina, cara d’imbècil i dues potetes davanteres. Com que molta gent és ­curta, per prevenir riscos ­Protecció Civil i el cos d’Agents Rurals han publicat diverses recomanacions per anar-lo a buscar amb seguretat: que els adults tinguin cura dels més petits, que vagin ben calçats, que s’informin del temps que farà i que no agafin plantes protegides. D’anar-hi o no amb motoserres no en ­diuen res.

De ser una tradició exclusivament rural, un dia el tió es va convertir en un costum que els urbanites van abraçar amb delit. Aquí van començar els problemes. L’últim de què tinc notícia és aquest nou personatge, l’Oncle Buscall, un individu amb jersei de fulles d’arbre i barretina vermella (la barretina que no falti mai, sobretot!), que viu al bosc i propicia l’arribada dels tions. És ell qui els despenja dels arbres i els lliura o bé directament a la canalla o bé a les botigues que els comercialitzen. És el capo de la mafiosa xarxa tionaire, sense haver-se donat d’alta de cap epígraf ni pagar impostos. Tot un model per als nens, un nou heroi a imitar.

DITES PER AQUESTES FESTES DE NADAL 11.12.23

Els refranys, les frases fetes, les dites, les locucions i els proverbis tenen origen en la tradició oral i són un llegat històric ben valuós que cal conservar i reivindicar. En català en tenim un bon repertori i, en gran part, el podem trobar recollit a Paremiologia catalana comparada digital (PCCD), del filòleg, lingüista i paremiòleg Víctor Pàmies. Per celebrar com cal les festes de Nadal, a Nació n'han fet una tria sobre aquesta temàtica.

1. De Santa Llúcia a Nadal, tretze dies de cabal - El 13 de desembre és Santa Llúcia, i aquest dia antigament es començaven a preparar les coses per a Nadal. Malgrat que actualment l'arbre i el pessebre es fan a principis de desembre, tradicionalment tot es començava a preparar a partir de Santa Llúcia. Per tant, el refrany "De Santa Llúcia a Nadal, tretze dies de cabal" recorda la proximitat de les festes de Nadal i que cal posar-ho tot a punt. Així mateix, hi ha la creença que els dies que hi ha entre Santa Llúcia i Nadal representen els dotze mesos de l'any i que el temps atmosfèric que dominarà cadascun d'aquests dies preveurà el temps que farà cada mes l'any següent, d'aquí la variant del refrany "De Santa Llúcia a Nadal, dotze dies per igual".

2. Nadal en dilluns, festes a munts - Aquest any, Nadal cau en dilluns. Per això, és bo recuperar un dels refranys que més se solen dir quan coincideix amb aquest dia de la setmana: "Nadal en dilluns, festes a munts". Com que va precedit del diumenge, normalment les festes es multipliquen. Ara bé, el dilluns, alhora, és un dia que tradicionalment és conegut perquè porta malastrugança. D'aquesta manera, també ens podem trobar variants no tan positives d'aquest refrany inicial: "Nadal en dilluns, badalls a munts", "Nadal en dilluns, any de difunts" i "Nadal en dilluns, tots els fruits perduts", entre d'altres.

3. De Nadal a Sant Esteve durarà la bondat teva - Segurament moltes vegades hem dit que una cosa durarà de Nadal a Sant Esteve, és a dir, molt poc, concretament un dia, si hi arriba. Doncs d'aquí ve el refrany "De Nadal a Sant Esteve durarà la bondat teva". Tot i això, és una dita que té unes quantes variants, com per exemple "Per Sant Esteve, un pas de llebre" i "De Nadal a Sant Esteve no hi ha més que una volada d'ocell", també per referir-se a la poca durada. Hiperbòlicament, però, també al·ludeix al cicle de l'allargament del dia, atès que, quan arriba Nadal, les hores de sol es comencen a recuperar una altra vegada. 

4. Qui no treballa en tot l'any, treballa per Cap d'Any - A final d'any, tothom fa propòsits per a l'any que ve. El problema, però, és que quan arriba el 31 de desembre ens adonem que no n'hem fet realitat gairebé cap. Per això, l'últim dia de l'any sempre tenim pressa per acabar de complir-los tots. Per tant, el refrany "Qui no treballa en tot l'any, treballa per Cap d'Any" fa referència als mandrosos que deixen per al moment més inoportú les tasques pendents. Com ja sabem, qui no treballa quan toca, ha de treballar quan la resta descansa. No obstant això, aquest refrany també es pot entendre en el sentit oposat: hi ha la creença que si ens reservem per a Cap d'Any les feines que volem que tinguin més èxit, tota la resta de l'any anirà bé. 

5. Per Nadal, qui res no estrena res no val - Per Nadal, com per Pasqua, és típic mudar-se i estrenar roba perquè és festa grossa. Ara bé, segons Pàmies, si fem una interpretació més subjectiva del refrany "Per Nadal, qui res no estrena res no val", també conegut per la variant "Qui no celebra Nadal és home de tant se val", és una manera de sospesar la posició econòmica de les persones per les gales i les ostentacions que fan en les grans diades, com ara Nadal o Cap d'Any. En canvi, si l'apliquem als temps actuals, és clarament un reflex del capitalisme i de la febre del consumisme que vivim durant la temporada de Nadal.

6. Pels Reis, el dia creix i el fred neix - Aquest refrany pot fer referència a dos aspectes: el temps i la meteorologia. D'una banda, ens indica que a partir de Reis els dies tornen a ser més llargs, és a dir, que tenen hores de sol. I, de l'altra, que el fred ja es comença a notar més. De fet, amb el canvi climàtic és ben sabut que l'hivern de ple i el fred cada vegada arriben més tard, concretament cap al febrer, i no pas al desembre, com fa un temps. Així mateix, cal recordar que aquest refrany té altres variants amb significats semblants, tot i que una mica menys conegudes, com ara "Pels Reis, bèstia qui no ho coneix", "Per Reis, un pas d'anyell", "Per Reis, un pas de camell", "Per Reis, un pas de vell" i "Per Reis, una cua de peix", entre moltes d'altres. 

7. Cap d'Any serè, tot l'any va bé - Si per Cap d'Any tot surt bé, la resta de l'any també anirà bé. El refrany "Cap d'Any serè, tot l'any va bé", però, més aviat fa referència a la part meteorològica, com hem vist en el significat de la majoria de les dites i frases fetes. D'aquesta manera, si per Cap d'Any fa bon temps, voldrà dir que la resta de l'any serà bo. En canvi, si fa mal temps i plou, l'any serà dolent. Tot i això, Cap d'Any sempre s'ha entès com un dia que porta bona sort. Per això, la predicció d'aquest refrany és com un talismà que ens protegirà tot l'any dels mals i els disgustos.

8. De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes - Sempre que s'acaben unes festes, automàticament ja pensem en les pròximes. Així doncs, quan s'acaben les de Nadal, la tendència és tenir la mirada posada en Carnestoltes i Pasqua. Tal com indica el refrany "De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes", entre Nadal i Carnestoltes més o menys hi ha unes set setmanes, ja que el Carnaval normalment se celebra al febrer. En aquest sentit, també hi ha les variants "De Nadal a Carnestoltes tot el món va en tretze voltes" i "De Nadal a Carnaval, set setmanes, tant se val", entre d'altres.

9. Menjar raïm per Cap d'Any porta diners tot l'any - Com ja sabem, menjar-se 12 grans de raïm per Cap d'Any porta bona sort, i qui diu bona sort, diu diners, per als més ostentosos. Així doncs, el refrany "Menjar raïm per Cap d'Any porta diners tot l'any" ve d'aquesta tradició de final d'any. Però per què ens mengem 12 grans de raïm aquest dia? La teoria més estesa, tot i que no pas l'única, és que és un costum que va sorgir a principis del segle XX arran de la necessitat de donar sortida a un excés de producció de raïm fora de temporada. 

10. Per Nadal, cada ovella al seu corral - Per descomptat, no podíem acabar la llista sense parlar d'un dels refranys de Nadal més coneguts a Catalunya. Principalment, fa referència al retrobament familiar tan característic de l'època de Nadal: temps de descans, de festa i de compartir. Històricament, el dinar de Nadal constituïa l'àpat familiar per excel·lència, el que reunia a la taula paterna els fills absents. Per això, actualment la metàfora del refrany funciona entre les parelles corral/casa i ovella/persona.  

De fet, Nadal és l'època de l'any en què tothom torna a casa, és a dir, al corral, sobretot si viu lluny. Altres variants d'aquest refrany són "Per Nadal, cadascú amb el seu company", "Per Nadal, cada perdiu al seu niu" i "Per Nadal, a casa i a prop de la brasa", per exemple. Al final, però, totes fan referència al mateix: les festes de Nadal són per passar amb família.