Des de fa uns anys entre els urbanites hi ha la moda creixent d’anar a la muntanya a buscar el tió. Això fa que Catalunya es trobi ara dividida en dos bàndols: els que creuen que la soca en qüestió s’ha d’anar a caçar –per afegir més interès a aquesta tradició– i els que consideren que n’hi ha prou de, cada desembre, treure-la dissimuladament de l’armari on la van desar l’any anterior. Quim Monzó.

L’abundància de pares, mares i nens que aquests dies tresquen pels boscos a la recerca del seu tió fa que en alguns llocs les aglomeracions siguin considerables. Els progenitors previsors van fins i tot amb un mapa que el tió els ha enviat per WhatsApp. El mapa indica el lloc exacte on el tronc barretinat els espera. Perquè –aquesta n’és una altra– el tió que descobreixen al bell mig del bosc és antropomòrfic, amb barretina, cara d’imbècil i dues potetes davanteres. Com que molta gent és ­curta, per prevenir riscos ­Protecció Civil i el cos d’Agents Rurals han publicat diverses recomanacions per anar-lo a buscar amb seguretat: que els adults tinguin cura dels més petits, que vagin ben calçats, que s’informin del temps que farà i que no agafin plantes protegides. D’anar-hi o no amb motoserres no en ­diuen res.

De ser una tradició exclusivament rural, un dia el tió es va convertir en un costum que els urbanites van abraçar amb delit. Aquí van començar els problemes. L’últim de què tinc notícia és aquest nou personatge, l’Oncle Buscall, un individu amb jersei de fulles d’arbre i barretina vermella (la barretina que no falti mai, sobretot!), que viu al bosc i propicia l’arribada dels tions. És ell qui els despenja dels arbres i els lliura o bé directament a la canalla o bé a les botigues que els comercialitzen. És el capo de la mafiosa xarxa tionaire, sense haver-se donat d’alta de cap epígraf ni pagar impostos. Tot un model per als nens, un nou heroi a imitar.