MARINA VILALTA, L'ULTIMA PASTORA

Marina Vilalta, es una pastora de 96 anys que custodia les muntanyes sense romantitzar la vida entre ovella. Després de rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, aquesta pagesa d'un poble gironí de 40 habitants protagonitza un llibre que homenatja un món que mor: el dels petits ramaders.

Durant un segle sencer, les muntanyes de la Vall de Ribes han acollit Marina Vilalta i les seves ovelles. Des que era una nena, l'única de dotze germans que gaudia ajudant el seu pare amb el bestiar, abans de la Guerra Civil, fins avui, que té 96 anys, aquesta dona ha conduït el ramat per les praderies d'aquest racó del Pirineu de Girona. Quan ella mori, potser no quedarà ningú allà que segueixi sortint a pasturar amb els seus animals.

Després d'una vida de sacrifici i entrega al bestiar i a la família, i sense pretendre-ho, Marina s'ha tornat una celebritat a la zona i un referent per a les escasses noves generacions de pastors. No és que s'hagi obert un compte d'Instagram que hagi viralitzat la feina amb les ovelles, sinó que va rebre el 2022 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Un reconeixement al que van seguir exposicions al seu poble, Bruguera, visites institucionals i un llibre que avui es compta entre els més venuts a la secció de no-ficció en català: Una vida a les muntanyes (Ara Llibres), del periodista de TV3 Abraham Orriols .

“Escriureu un llibre de misèries perquè aquesta és una vida de misèries. No veus que aquí sempre hem estat pobres? A banda i banda amb les ovelles, que ja no donen res. I ja està”. Amb aquestes paraules la pastora Vilalta va rebre la proposta d'Orriols de narrar la seva vida, i amb elles es resumeix la seva particular relació amb aquest ofici en declivi que exerceix des de fa 70 anys. No ho romantitza, tot al contrari. Ressalta la duresa i la solitud que comporta. Però alhora reconeix que és la seva passió i que no sabria estar lluny dels 40 animals que avui gestiona.

“Marina explica les parts més crues i sacrificades de ser pastora mentre xerra amb el periodista Abraham Orriols : "Són moltes hores i és poc rendible, a més, la muntanya no és per a ella un lloc bucòlic on et desperten els ocellets. Fa fred, no hi ha serveis i s'està despoblant”, expressa al periodista.

El llibre és un homenatge a la pastora més vella de Catalunya, però també a un model de ramaderia, la de petites explotacions, que està en retrocés perquè no dona diners. “Són pocs els que remen contra corrent, perquè actualment necessites molts caps de bestiar perquè surtin els comptes”, diu Orriols. Només a la província de Girona, el nombre d'ovelles ha caigut en 20 anys de 700.000 a menys de 300.000, alhora que proliferen les macrogranges de porcs i de vaques.

A la seva edat, i malgrat les seves xacres, Vilalta continua sortint cada dia amb les ovelles. Si se n'allunya massa, relata, es posa nerviosa. Els fills, ja jubilats, l'ajuden. I quan ha de buscar praderies massa allunyades del poble pugen a un cotxe 4x4 i obren camí per al ramat. Ja no munyida ni fa formatges amb la llet, com abans, així que les sol vendre per a carn a Ribes de Freser, el poble de referència de la zona.

La presència de Vilalta entre els turons de la Vall de Ribes resulta inconfusible a causa de la seva gorra peruana de colors, que sempre la protegeix del fred, però també és llegendari el seu coneixement de les cançons populars catalanes. Aquest va ser l'altre motiu pel qual van donar-li la Creu de Sant Jordi, per la seva contribució a preservar una part de la cultura ancestral d'aquelles muntanyes. Sense saber llegir ni escriure, la seva passió per la cançó l'ha convertit en dipositària d'un repertori que sol fer servir per comentar qualsevol aspecte de la vida, des d'una ruptura amorosa fins a una defunció.

Però tampoc no li dona rellevància a això. “Tot t'ho explica sense donar-se importància. No és una dona de discursos, sinó que exerceix allò que altres proclamen”, diu Orriols. I posa com a exemple que durant dècades va ser una de les poques dones que es feia càrrec del ramat en comptes de cuidar només la família i el corral. Però mai no ho va veure estrany.

Nascuda el 1927 en un altre poble de la zona, aquesta pastora va créixer marcada per la gana i la por de la guerra i la postguerra. Sent la més assilvestrada de les seves germanes, sempre corrent pel bosc i al costat de les ovelles del seu pare, aviat va saber que volia heretar l'ofici. Es va casar amb un jove de la zona, Sebastià, que va ser paleta i després carter, i que més d'una vegada la va animar a vendre el ramat per buscar una vida més acomodada. Però ella mai no va voler; tampoc ara, quan els qui li fan aquesta recomanació són els fills. O el metge de capçalera.

Avui no hi ha dubte que la Marina manté el ramat per amor a aquests animals, no per diners. Per això al llibre sol insistir: “Si m'haguessin tret les ovelles, jo ja no hi seria”. - eldiario.es