L'altre dia, Donald Trump va revelar una conversa mantinguda el 2018 amb un mandatari “d'un dels grans països” de l'OTAN. Li va dir que no defensaria el membre de l'aliança que no gasti almenys un 2% del PIB en defensa, i va afegir que, en lloc d'ajudar l'aliat morós, animaria Rússia a fer el que li plagui. Les paraules de Trump han ressonat com l'enèsima fanfarronada del pintoresc candidat a la presidència en uns dies especialment fúnebres: creixent devastació mortal a Gaza, atacs dels huties al mar Roig, conquesta russa d'Avdiyivka (Ucraïna), tecnologia nuclear russa a l'espai contra els satèl·lits, amenaça russa a la presidenta d'Estònia, eliminació de Navalni. Però no deixa de ser allò del tan tens tant vals. Per això els EUA no portaran els seus dubtes sobre l'OTAN a l'extrem, ja que, si abandonés Europa, Alemanya tindria les mans lliures per refer el pacte amb Rússia. Però és un fet: els EUA tenen un dilema amb l'OTAN, que Trump expressa grollerament, però del qual Biden també n'és conscient. Cada cop queda més clar que la indecorosa i precipitada fugida nord-americana de l'Afganistan va inaugurar una època. Que es paguin les dones afganeses el seu dret a la llibertat!, pensaven els nord-americans. Ara volen que Europa pagui la defensa. Fugint de l'Afganistan, els EUA donaven permís d'aventura als Putin i Erdogan del món. Els EUA no pot amb tot. I nosaltres, mediterranis, després de tants anys de viure còmodament protegits pels nord-americans i practicant l'esport sense risc de criticar-los, ens enfrontem ara als nostres reptes geopolítics amb el cul a l'aire. ​