L'ASCENSOR COM A METÀFORA

Almenys un parell d'ascensors de les dependències de l'Ajuntament de Barcelona a la plaça Sant Jaume no van passar la darrera i rutinària inspecció dels tècnics de la Generalitat, la realitzada el dia 6 passat. “Aquest ascensor presenta deficiències que han de ser reparades abans de sis mesos –es pot llegir a l'adhesiu que els tècnics van posar en aquestes instal·lacions–. L'incompliment d‟aquest termini suposarà l‟atur d‟aquest aparell”.  Ho expliquen a 'la mirilla' de vanguardia. Parlem dels ascensors disposats al fons del rebedor de l'accés que dona a la plaça de Sant Miquel. I aquests dies els adhesius estan provocant una petita inquietud entre uns quants membres del grup municipal de Junts, que agafen aquests aparells de manera molt freqüent. Perquè els ascensors sempre van propiciar moltes metàfores polítiques. I aquests dies els postconvergents se senten una mica menyspreats, tot i ser els vencedors de les últimes eleccions. Al final, el govern de l'alcalde Jaume Collboni va optar per pactar els pressupostos amb ERC. De l'Ajuntament de Barcelona tinc una llunyana anècdota personal: LA TAULA D'EN MATEU.

La burocràcia té les seves particularitats, úniques I indissolubles, inassequibles al desànim. Fa anys, treballava en una empresa a Barcelona ubicada al barri de Gràcia, al carrer de Vilafranca, que estava situada en el que havia de ser un pàrquing que no es va arribar a utilitzar mai com a tal. Tenia el permís d'obertura de l'Ajuntament de BCN, però com havia canviat la llei i a partir de l'any següent d'aconseguir-lo hi havia una nova normativa i els locals com aquell no es podien fer servir com a lloc de treball per empreses, sinó per al que havia estat fet, o sia aparcament. l'Empresa tenia, doncs, problemes amb l'ens Municipal. 

Faltava, però, un paper de l'ajuntament que feia tres anys s'havia presentat i que ratificava la data real en què s'havia sol·licitat aquest permís i que era molt important per fer les al·legacions corresponents a l'ajuntament i seguir operant en el lloc esmentat. No hi havia manera humana d'aconseguir trobar on carall era aquest paper, i finalment a base d'influències (untant a l'egipci de torn) amb l'assessor fiscal de l'Empresa vàrem trobar una pista d'on podia ser aquest document a l'Ajuntament de BCN (això era més o menys l'any de 1976/77). Després de passar per diversos despatxos i passadissos, arribarem a uns despatxos d'uns cent metres quadrats on hi havia diverses taules amb els seus funcionaris més o menys treballant. Allí una funcionària molt agradable i ja veterana a qui ens vàrem adreçar, ens va indicar que el document que cercàvem havia d'estar a la  taula d'en Mateu. Ai las!, ai en Mateu, el pobre feia tres anys que estava de baixa per depressió (ja en aquella època els funcionaris es deprimien, es veu), la seva taula (de fusta d'aquelles de 'la oficina siniestra' estava curulla de piles de documents plens de pols, i un d'ells havia de ser el nostre. Com no havien enviat ningú per substituir-lo, la taula restava allí tal com l'estressat d'en Mateu l'havia deixat. Si no fos perquè encara l'havien de filmar, em sentía Indiana Jones a la cerca de l'Arca perduda, no hi havia teranyines però gairebé i més pols que al desert de Mojave. Era tasca difícil trobar el document que necessitàvem, fins que un funcionari ens va dir que ell tenia deu mil raons per saber on era el nostre document, tot era qüestió de saber regirar a la taula d'en Mateu. Al cap d'una setmana teníem el document, i el meu cap deu mil peles menys a la butxaca. Coses de la burocràcia d'abans i suposo que també d'ara. Com haureu pogut constatar, en Mateu, era un fidel seguidor de Bartleby, l'escrivent.