Ho repetim fins a l’avorriment, però no per això deixa de ser veritat. Els periodistes i els diaris seriosos on escrivim som, avui més que mai, els guardians de la civilització, els pilots que naveguen les aigües­ tèrboles d’internet per impedir que la nau de la democràcia s’estavelli contra les roques de les fake news. Som la fina línia blanca i negra, la principal defensa contra els vàndals virtuals que abusen d’Instagram, TikTok o Twitter (rebatejat X) per sembrar la mentida, encoratjar la discòrdia i posar en risc la pau social. “Avui més que mai”, dic. Per què? Per la penetració sobtada en les nostres vides de la intel·ligència artificial (IA), cosa que submergeix el que merament era fake en la foscor profunda del deep fake. John Carlin a lavanguardia.com

No hi ha vaques sagrades per als agents invisibles de la subversió. Fixeu-vos en la cantant nord-americana Taylor Swift, l’ésser humà més important de la Terra, segons la venerable revista Time, que a finals del 2023 va posar la seva foto a portada i la va declarar la Persona de l’ Any. Només dues setmanes després van emergir des de les clavegueres d’internet unes imatges pornogràfiques de la Swift, vistes a X 47 milions de vegades. Ho sento. No tinc l’enllaç ( entenc que el poden haver esborrat). Però l’important és el següent: gràcies a la vigilància permanent de nosaltres els pe­riodistes us puc informar, amb gairebé total certesa, que les imatges no van ser reals sinó deep fakes ge­nerades per la IA. No, no. Si us plau. Cap necessitat de donar les gràcies. Estem per a això.

És que els periodistes de debò tenim els ulls esmolats. No me n’excloc. Tinc una agudesa per pocs compartida per discernir entre la veritat i la mentida. No he de malgastar aquests atributs i per això vull cridar l’atenció sobre un parell de deep fakes recents que, si no m’equivoco, han passat desapercebuts per a bona part dels meus compatriotes espanyols.

Em refereixo, en primer lloc, al cas d’Alberto Núñez Feijóo, polític que acaba de ser víctima del mateix que va patir Taylor Swift, un atemptat contra la reputació. Feijóo, el líder de la lleial oposició al Parlament espanyol, és un home que no corre cap risc d’aparèixer a la portada de la revista Time. Però tampoc no existeix el més mínim risc que pogués haver dit, mai, les paraules que es van posar en boca seva dimecres pel que fa al teatral aixecament independentista català del 2019. Això va ser el que Feijóo suposadament va dir: “El que és evident és que el que va passar a Catalunya és pur terror i és pur feixisme, perquè la gent no podia sortir al carrer, perquè la gent no podia agafar el seu tren, no podia agafar el seu avió, no podia agafar el cotxe, perquè la gent tenia por i no sortia de casa seva”.

Encolomen a Feijóo paraules com: “El que va passar a Catalunya és pur terror i és pur feixisme”. Sí. Això va ser el que vaig llegir a les notícies que em surten al mòbil. Fins i tot hi va haver imatges de Feijóo dient aquestes paraules en el que es pretenia que s’entengués com la seva pròpia veu. Bé, em costa de creure que ho hagi d’assenyalar, però òbviament va ser tot plegat un bast muntatge. Un intent dels seus enemics (el sinistre Pedro Sánchez o la maquiavèl·lica Isabel Díaz Ayuso, potser) de torpedinar la seva merescuda imatge com un exemple de la més solemne gravetat cívica.

Vaja. A ningú no li agrada fer el ridícul i menys a espanyols molt espanyols com Feijóo, tan amarats del concepte de l’honor com a valor sublim. A part, Feijóo és un home amb pretensions d’estadista. Sap el que passa a la resta del món; té coneixements històrics. Per descomptat que és capaç de distingir entre el “pur terror” de Hamàs o de l’ Estat israelià o d’ETA, en què es maten nens, i l’histrionisme infantil del moviment independentista, les úniques víctimes del qual (un cop al cap aquí, un blau a la cama allà) van ser els mateixos indepes, a mans de la tropa de la Guàrdia Civil. Ningú no va morir. Ningú ni tan sols va tirar una pedra.

Els manifestants eren joves que es movien per l’aeroport a l’estil ‘flower power’; no hi va haver bombes. Hi deu haver qui dubti de mi. Hi deu haver qui cregui que Feijóo va dir tal disbarat. A veure. No em baso només en l’estima que sento per un senyor el partit del qual va guanyar la majoria dels vots en les eleccions generals de l’any passat. La sé molt llarga (els periodistes de vegades hem de ser com detectius) i una frase de les que suposadament va deixar anar em va donar la clau que aquell vídeo no podia ser real. És que immediatament vaig veure una connexió amb una altra víctima del deep fake news, un jutge anomenat Manuel García-Castellón, que els malvats de les xarxes virtuals també han intentat retratar com un perfecte cretí.

La frase de Feijóo a què em refereixo va ser que “la gent (...) no podia agafar el seu avió”. Es referia a una manifestació independentista a l’aeroport de Barcelona el 14 d’octubre del 2019, la pedra angular del presumpte argument del jutge García-Castellón que allò va ser un atemptat terrorista pel qual líders com Carles Puigdemont (que era al seu despatx prenent un cafè) han d’anar a la presó. No en sé gairebé res, d’aquest jutge, ho confesso, però per haver arribat tan lluny –l’Audiència Nacional– ha de ser una persona informada, amb criteri. Impossible que algú d’aquest calibre s’arrisqui a convertir-se en la riota de la seva professió i de tot un país dient una cosa tan manifestament estúpida.

Faré callar els que potser continuaran dubtant de mi amb una dada demolidora: no només tinc un gran olfacte sinó que trepitjo el carrer, com els reporters pre IA d’altres temps, i jo, senyores i senyors, era present aquell dia, sense cap por, a l’aeroport de Barcelona. La majoria dels manifestants eren joves que deambulaven pel recinte a l’estil flower power. No hi va haver trets, no hi va haver bombes, no hi va haver assassinats. Hi va haver ferits, sí, gairebé tots a mans de la policia, i algun vidre trencat. Però Feijóo i el jutge són prou grans per recordar, per exemple, la bomba amb què ETA va matar 21 persones en un supermercat barceloní el 1987 o l’atac d’un comando palestí a l’aeroport de Roma que va deixar 34 morts el 1973.

Mantenir que aquests dos il·lustres senyors serien capaços d’afirmar que la brega al Prat del 2019 va ser terrorisme és una calúmnia. Espero que es detingui els culpables i que se’ls demandi per ofenses, com permet l’adorablement anacrònica llei espanyola, contra l’honor.