Sempre que sento o llegeixo declara­cions explosives o extemporànies de dirigents polítics, com ara la darrera d’Ayuso, relacionant el tancament dels toros amb la sequera catalana, o qualsevol de les frases impertinents de Nogueras al Congrés, tinc una primera reac­ció depressiva, que després relativitzo pensant en Alcibíades, l’estrateg d’Atenes, un tipus tant impertinent i frívol com deslleial. 

Va trair, successivament, Atenes, Esparta i els perses. Retornat a Atenes, aprofitant-se de les tensions internes de la ciutat i després d’una aventura naval a Sicília, va afavorir la guerra civil i va acabar assassinat a Frígia pels perses.

L’historiador Plutarc (un dels primers cronistes de la cultura occidental) n’explica moltes anècdotes de joventut. Alcibíades era guapíssim, intel·ligent, enlluernador i, alhora, voluble, arrogant, displicent. És paradoxal que el seu mestre fos Sòcrates, amant de la veritat i tan lleial a Atenes, que no va acceptar l’oferta de fugir quan el van condemnar, injustament, a mort. Sòcrates va dir que el compliment de la llei és essencial, fins i tot quan la llei és injusta. I es va empassar la cicuta. Plutarc subratlla el contrast entre el talent i l’educació socràtica d’Alcibíades i la seva tendència a la traïció, la demagògia i la falta d’escrúpols. El jove Alcibíades tenia un gos magnífic amb una cua molt vistosa. Un dia li va tallar la cua i es va passejar per Atenes amb el gos mutilat. Els seus amics li van dir que tothom el criticava per la salvatjada que havia fet amb el gos. Alcibíades, rient, va contestar:  “És precisament el que buscava: que els atenesos parlin d’això i no diguin de mi coses pitjors”. Amb frases estúpides i bàrbares exageracions, obliguen la ciutadania a banyar-se cada dia en un llac d’excrements, la pudor dels quals eclipsa tot allò que és veritablement important.  Antoni Puigverd a la vanguardia.