UNA REGULARITZACIÓ EXTRAORDINÀRIA 17.9.24

Un dels dubtes més dolorosos que travessen les persones, que inicien un procés migratori, és no saber si tornaran a veure els seus pares amb vida. Més enllà de qüestions econòmiques, per a moltes, no tenir papers és un mur infranquejable que aviva aquesta possibilitat, davant el temor de no poder tornar al país d'acollida. “Afortunadament, els vaig poder anar a agafar de la mà quan van morir”, relata Vicky. Ho va fer gràcies a la regularització extraordinària que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va impulsar el 2005. No va ser un procés senzill, tampoc la panacea, però a aquesta argentina que va arribar a Espanya el 2001, en ple corralito, li va permetre caminar pel carrer sense por de ser deportada. “El que no va passar per una situació de por que et parin no sap de què estem parlant”, assegura.

La de Vicky és només una de les més de 600.000 històries marcades per aquella mesura, que sindicats, col·lectius de persones migrants, Sumar i Podemos i una iniciativa legislativa popular volen emular gairebé 20 anys després. La suma d'elles ja va contribuir llavors a un augment de les afiliacions a la Seguretat Social i va engrossir les arques públiques amb les cotitzacions corresponents. Segons un estudi publicat per un grup d'investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), cada immigrant regularitzat va contribuir llavors amb una aportació d'entre 4.000 i 5.000 euros a l'any només amb els impostos sobre el salari. 

El nombre d'estrangers afiliats es va disparar el 2005 amb la regularització extraordinària de Zapatero. Un dels requisits llavors era comptar amb un contracte de treball durant els sis primers mesos. "Hi va haver un primer efecte estadístic sobre els registres de la Seguretat Social i va augmentar moltíssim el volum d'ocupats", comenta l'economista d'Economistes davant de la crisi, Antonio González, que va ocupar la secretaria general d'Ocupació entre el 2006 i el 2011.  Quin impacte va tenir llavors la regularització massiva al mercat laboral? "Al cap de dos anys, al sector formal seguien més de la meitat d'immigrants", indica el catedràtic d'Economia de la UPF i autor de l'article sobre els efectes de la mesura Joan Monrás. A més, en termes generals, a la seva feina sí que van apreciar canvis en la vida laboral de les persones afectades. “Es veu com es van moure empreses més grans, amb millors salaris i tenen una evolució positiva”, indica. "Encara que la regularitat administrativa t'ofereix la tranquil·litat que no t'expulsin ni et multin, de l'explotació laboral no t'allibera ningú", lamenta Vicky. “Jo mai vaig tenir la feina que tenen els locals, em demanaven els papers, però no m'asseguraven o ho feien per menys hores de les que treballava”, assenyala. Amb tot, ha pogut cotitzar 15 anys dels 23 que treballa a Espanya. El mes d'abril passat, el Congrés dels Diputats va donar suport a la iniciativa popular per regularitzar centenars de milers de migrants, s'estima que mig milió, que ja viuen i treballen a Espanya. Ho va fer amb l'únic vot en contra de Vox, llançat en el seu discurs contra les persones migrants, malgrat que diferents organismes i institucions, nacionals i internacionals, ja adverteixen de la necessitat de fluxos migratoris que compensin la baixa natalitat, la vall demogràfica i les vacants. Segons l'informe Essencials 2022, de la Fundació per Causa, cada immigrant regularitzat afavoriria l'Estat amb una aportació fiscal neta mitjana estimada de 3.500 euros a l'any. Segons els càlculs d'aquesta organització, en total serien entre 790 i 950 milions d'euros a l'any. Per posar un exemple, el Ministeri de Drets Socials aquest any repartirà 783 milions entre les comunitats autònomes per finançar el sistema d'atenció a la dependència. “Parlem de persones i, pel que fa a la vida, l'impacte és positiu. Si ens centrem en la part econòmica, el que sabem d'altres experiències és que, evidentment, els que ja són aquí solen treballar al sector informal o en treballs no declarats. En regularitzar-se la seva situació, almenys un 60% aconsegueix un treball regular que aporta uns recursos a la seguretat social que, altrament, no es donarien”, assenyala el director de conjuntura de Funcas, Raymond Torres. L'expert assenyala un altre possible efecte positiu de la mesura a la població autòctona. Els qui s'aprofiten de la situació d'irregularitat de les persones migrants tiren cap avall de les condicions laborals. “En regularitzar-se, millora les condicions de tots als sectors amb més presència”, raona. L'economista i estadístic Francisco Melis indicava en aquesta anàlisi que la regularització d'estrangers elevaria els ingressos públics en 2.000 milions d'euros l'any. Segons la simulació de l'equip de dades d'elDiario.es, amb 100.000 nous hipotètics cotitzants percebent el salari mínim interprofessional, les arques de l'Estat s'engruixarien amb 587 milions l'any. Sí que fossin 400.000, serien 2.346 milions. En el cas espanyol, una regularització massiva suposaria una pilota d'oxigen per trampejar les jubilacions de la generació del baby-boom. “Un nou procés que permet tenir un càlcul més realista del producte interior brut i eleva els ingressos per cotitzacions suposa una menor ràtio de la despesa en pensions durant els anys vinents”, explica Antonio González. "No (és positiu) només per l'impuls inicial de la recaptació, també respecte a la població en edat de treballar respecte a la jubilada, en edat de tenir fills", afegeix Torres, que demana no confiar-se perquè les persones migrants solen adaptar-se a dinàmiques demogràfiques dels països d'acollida. "Per parlar sobre les pensions hem d'analitzar si el país és capaç de donar-los oportunitats, possibilitats de desenvolupament, si es donen polítiques familiars o acords perquè puguin tornar als països d'origen", considera Monrás. De fet, un dels col·lectius més beneficiats amb la regularització del 2005 va ser el de les empleades de la llar, amb salaris baixos i amb menys drets que la resta de la classe treballadora. Com es pot veure al següent gràfic, llavors un 30% de les noves afiliacions els corresponien a elles. Que regularitzin, doncs, vistos els resultats de la regularització de Zapatero, no cal que esperin més temps. Una regularització extraordinària de migrants augmentaria la recaptació fiscal i donaria oxigen a les pensions. Els migrants sense papers que anhelen la regularització massiva que debatrà el Congrés, volen treballar sense por, i un afegiria que cobrant un salari no discriminatori, encara que no els agradi als de VOX.    

 David Noriega i Raúl Sánchez, a el diario.es      

HISTÒRIA D'UN LLAPIS 17.9.24

Aquest vídeo té el seu temps, però el trobo interessant. El Senyor Milton Friedman explica en poc més de dos minuts la "història d'un llapis" i amb ella tot el procés de fabricació globalitzat de la majorian de productes que consumin en el dia a dia. La interdependència dels uns i dels altres en el sentit que possiblement una sola persona no podria o no sabria fabricar un llapis, però entre moltes aportant-ne una part cadascuna, si. És com funciona el sistema capitalista actual. M'he quedat amb una frase "la mágia del sistema de precios juntó a miles de personas para la fabricación de este lápiz".  El problema d'aquesta bonica paràbola del Sr. Friedman és que correspon a una conferència que va donar l'any 2006 quan els ciutadans encara en sabíem poc de la globalització i creiem que els economistes hi entenien d'economia. Malauradament, tot era retòrica, a la pràctica, els economistes com els forenses només saben dir-nos que ha passat quines han estat les causes de la seva mort,  quan obren el cadàver, en molts dels casos, una mort uns mesos abans inesperada. I en el cas dels economistes, últimament ni així, car a hores d'ara encara no s'aclareixen a explicar-nos ben explicat el que va passar després i menys encara cap on aniríem.

LA CULTURA DE L'ESFORÇ, PROHIBIT REPETIR 16.9.24

El filòsof i pedagog Gregorio Luri, esperó de la transformació educativa i paladí de la cultura de l’esforç, afirma al seu últim llibre 'Prohibido repetir' (Rosamerón) la màxima que abaixar el rendiment, inflar les notes i passar de curs sense aprovar condemna “per tota la vida” precisament aquells que es vol beneficiar, els més vulnerables. Franc i directe, no estalvia epítets contra els que desvirtuen el sentit últim de l’escola, ensenyar, carregant-la d’altres objectius com l’equitat. Carina Farreras l'ha entrevistat a la vanguardia.

- El seu títol és una provocació. Repetir de curs? Repetir per memoritzar? A què es refereix amb això de prohibit repetir? - A tot. Repetir curs, repetir idees essencials per memoritzar-les, repetir metodologies que es consideren innovadores i són la repetició de pedagogies de principis del segle XX.

- Per què creu que hi ha la necessitat de ressuscitar-les periòdicament? - L’escola és una causa noble imperfecta. I això està bé. I cal tenir consciència de les dues coses. L’escola s’ha plantejat sempre reptes que estan per sobre de les seves possibilitats. I sempre fracassa.

- Espanya és un dels països amb més repetidors de la UE. Per a un nen, repetir és anímicament molt dur. - Segons l’OCDE els alumnes ­situats en els nivells mitjà baix i baix no disposaran de recursos per moure’s al món. A Catalunya hi havia un 19% de nens en aquest nivell fa cinc anys, avui són un 30%. Un 30% és un ­escàndol! Els excel·lents han caigut de l’11% al 5%. La meva ­obsessió són els pobres, perquè crec que la manera d’aprendre dels nens culturalment rics i ­pobres és diferent, però la d’aquests serveix per a tothom.

- Si serveix per a tothom, està d’acord que comparteixin aula? - Està mal enfocat el debat. Un ­pobre no necessita que un professor l’acompanyi, el que necessita és un magnífic professor i una acceleració del seu aprenentatge. Temps de qualitat, bons professors i ben pagats perquè vagin als centres més desfavorits. Fa uns anys vaig demanar a un polític de Singapur la clau del seu èxit educatiu. ‘Que tots els docents sàpiguen què estan fent i ho sàpiguen argumentar’, va respondre. Avui trobo que a l’escola els mestres no tenen raons per defensar el que estan fent.

- És una professió en crisi arreu del món. - Cert, però en altres països com Finlàndia es van publicar documents autocrítics després dels mals resultats de PISA. A Escòcia, el ministre que va impulsar el nou currículum va dir que havien intentat reduir la distància entre rics i pobres i el que havien provocat era el contrari. Aquí és impensable aquesta autocrítica.

- Millorar els resultats dels alumnes més vulnerables millora el sistema, segons l’OCDE. - Aquí ens avaluem per les nostres intencions. Per molt noble que sigui l’objectiu del ministeri o de la conselleria, aquest no és el dels resultats acadèmics. Deixi’m parlar-li de l’escriptura.

- De l’escriptura? - Tots parlem de la lectura –d’una manera acrítica, per cert, no tots els llibres alimenten igual–, jo crec que hem de defensar que escriguin per posar a prova la coherència. L’escriptura no és només un mitjà de transmetre idees, sinó també un mitjà de tenir-les. Ara se’ls demanarà, ‘com han anat les vacances?’ i la majoria respondrà, ‘m’ho he passat molt bé’. Si els demanes que ho raonin, no en sabran. Cal passar de la frase al text raonat. Per a això, un mestre ha de llegir molt i parlar molt. El professor no és un acompanyant, és el protagonista de l’aula. Els nens no han de llegir El Quixot , però el mestre sí.

- Com s’ha de millorar la comprensió lectora? - Tots els mestres han de ser professors de llengua. Llegir és situar un text en el seu context. Una crònica taurina o econòmica, si no saps alguna cosa de toros o d’economia, no t’assabentes de res. El que cal fer és ampliar contextos amb el vocabulari. Per això es requereix alfabetització en totes les disciplines.

- Com es pot aprendre en una era tecnològica? - La relació pedagògica fonamental és la relació cara a cara. El mestre sempre s’ha basat en complements, però el cara a cara no es pot substituir. D’altra banda, es diu que ‘tot és a internet’. Tot menys el criteri. De què et serveix saber una data d’història? De res. Saber-ne deu és rellevant; vint, t’orienta, i trenta, et proporciona un esquema mental que et permet connectar amb el nou. Per això defenso memoritzar. Però avui, tot el que sona a memòria o esforç queda relegat com a propi de l’escola antiga. 

- En què se centraria en la formació de mestres? - No s’hauria de contractar cap interí que no fos capaç d’escriure un text de 2.000 paraules sobre un tema d’actualitat.

- Al llibre es destaca la “falta de sentit” a l’escola. - L’equitat, la inclusió... Visites escoles i veus professors desbordats. Hi ha trastorns complexos i més que bona voluntat, calen professionals en centres espe­cials amb recursos. O potser crear escoles inclusives, no aules inclusives. Patis on es trobi tothom.

- Què diria a la nova consellera d’ Educació? - Que desconfiï de les grans intencions i sigui humil mirant les dades. I localitzi molt bé els punts de fractura, perquè allà hi ha la justícia social. Estic convençut que tot el que superi un 10% de fracàs escolar és fracàs pedagògic. No pot ser que més d’una quarta part de joves de 16 anys tinguin problemes de lectura. I ni parlem de les matemàtiques. Que miri com és la lectoescriptura als nou anys, això prediu l’èxit escolar.

- De veritat pensa que els nens d’avui són “fràgils, hipersen­sibles i maniqueus amb dret a ser compadits”, als quals se’ls cuida el benestar a costa de l’èxit acadèmic? - És clar que ho penso. És l’aire dels temps. Miri els seus genolls impol·luts. Els pares els intenten protegir i això és una forma de maltractament, perquè la supervisió anul·la la seva autonomia i resiliència.

NOMÉS QUEDA EL BUIT A GAZA 16.9.24

Foto - Mohammed Abbe - efe - Emma Riverola - ep.cat

Les paraules ja no serveixen. I és terrible la pèrdua. Van cremar o van quedar mutilades i inservibles. Jeuen enterrades, sota les runes dels habitatges derruïts, acompanyant desenes de milers de cossos sense vida, arraulits entre els braços inerts dels nens morts. Potser algun déu les pot ressuscitar. Cromos per intercanviar amb altres déus. Tot i que no, és impossible. També a ells els han robat les paraules. Tants precs a favor de la pau per acabar esclatant sota les bombes. Només tenen nou dies per vacunar 640.000 nens a Gaza, són les claus de les "pauses humanitàries" pactades per Israel i Hamàs, però no els podran vacunar contra l'horror. Només queda el buit a Gaza, un oasi d'horror al bell mig d'un desert d'indiferència. 

Però, i si omplíssim aquest buit?, imaginem a milers, a centenars de milers de persones en una llarga marxa sobre Gaza, qui podria aturar-la?, només falta un Moisès que l'organitzés i dirigís, o un Oscar Camps. Crec que de voluntaris no en faltarien.  Recordem la frase de Miquel Martí i Pol amb què acaba el poema 'Ara Mateix', "tot està per fer, i tot és possible", i potser és possible acabar amb aquesta Guerra que ja s'ha cobrat més de 41.000 víctimes civils. Potser és arribada l'hora d'aixecar-se del sofà, deixar la cervesa i posar-se en marxa...

REFLEXIONS DEL SENYOR 'Z' 15.9.24

Qui és aquest tipus amb barret fort i nom enigmàtic que, al llarg de gairebé un any sencer, es presenta totes les tardes al mateix racó del parc per embrancar als transeünts en animades discussions? Un savi? Un xerraire? ¿Un filòsof a la manera antiga? Un rondinaire i polemista impenitent? Un predicador? O simplement, com afirma un dels seus oients, un jubilat que s'avorreix?.  Tot això és el senyor Zeta, un Sòcrates modern o un transsumpte d'aquell senyor Keuner de Brecht, amb qui comparteix estoïcisme i excentricitat a parts iguals. Molts passejants s'aturen un instant, mouen el cap i passen de llarg. Altres l'escolten, li repliquen i tornen dia rere dia al punt de trobada.  El senyor Z. no escriu, però alguns dels seus oients prenen notes del que diu i, gràcies a ells, ens arriba aquesta mena de diari que recull les seves idees i provocacions. Res escapa a l'esperit crític i subversiu del senyor Z., evident àlter ego del mateix Enzensberger: l'arrogància, les institucions, la religió -però també el ateisme-, els totalitarismes -però també la democràcia-, l'art, la poesia, l'economia neoliberal, l'educació, internet i un llarg etcètera.  Els seus dards són implacables, però també capriciosos i contradictoris com la vida mateixa. Com sempre en Enzensberger, tota afirmació està imbuïda de sornegueria i del més pur escepticisme, entès en el millor sentit.  Dit en paraules de Z .: «Un només ha de mantenir-se fidel a allò que no diu.».  Una autèntica delícia plena d'aforismes lúcids i intel·ligents, que podeu llegir aquí en pdf.  

AVENTURES EN DEMOCRACIA 15.9.24

L'escriptora i acadèmica japonesa-nord-americana Erica Benner fa classes a Berlín i acaba de publicar en espanyol el llibre 'Aventures en democràcia', una mirada crítica i optimista centrada en la responsabilitat ciutadana. El llibre de Benner no és un altre llibre  sobre la crisi de la democràcia occidental. La filòsofa i professora universitària ofereix un viatge que passa pel Japó, Hongria, Regne Unit, Polònia, Estats Units i Geòrgia en què barreja dubtes personals amb la història de les arrels democràtiques a l'antiga Grècia i els reptes actuals de la democràcia moderna nascuda fa gairebé 250 anys (explica per què va ser als Estats Units i no a Anglaterra). Benner, que ha fet classes a les universitats d'Oxford, Yale i la London School of Economics, va néixer al Japó de pares nord-americans i viu des de fa més de dues dècades a Berlín, però el seu esperit nòmada reflecteix els dilemes de la democràcia des d'una perspectiva molt variada. El seu llibre, acabat de publicar a Espanya per Editorial Crítica, es diu 'Aventuras en democràcia' i el títol, idea del seu editor, reflecteix bé el seu intent d'escriure un assaig que entretingui i fins i tot diverteixi. 

L'entrevista que ha concedit al diario.es és més llarga, però n'he recopilat un fragment en què parla de com hauria de ser la democràcia al segle XXI, que Feijóo i altres líders polítics haurien de llegir, a veure si actuaven així honestament i de manera políticament correcta. No com ahir que va Feijóo a Grècia i mentre lloa la gestió dels grecs amb la immigració, critica la del Govern Espanyol, per què potser no s'ha adonat que és el Govern del SEU país.

Un altre dels grans assumptes del llibre és la desigualtat econòmica. Fins a quin punt és una amenaça per a la democràcia?

És el problema més gran. És una cosa que vaig sentir molt jove sense saber res d'economia, simplement anant a visitar la casa de la meva mare a Louisiana. I venint del Japó, mai no havia vist desigualtat tan gran. Després vaig començar a connectar-ho amb el fet que hi ha tantes persones excloses sigui per raça, origen social o simplement mala sort d'un sistema de mercat econòmic hipercompetitiu.

Això òbviament distorsionarà la democràcia, perquè el punt bàsic de la democràcia no és només protegir la llibertat de cada individu, cosa que significa que pots fer el que vulguis. El punt bàsic de la democràcia és intentar unir les persones, que compartim l'espai i el poder fins i tot quan no estiguem d'acord de manera sostenible en el temps, no només en el moment.

I si hi ha desigualtats enormes per les quals les persones que tenen més poder no tenen contacte amb ningú més, aleshores falta el sentit de responsabilitat mútua i és fàcil que oblidin que hi ha un ampli espai que les sosté. Tots hauríem d'ajudar a sostenir-nos entre nosaltres. Quan això desapareix, la gent se sent molt més atreta pels partits polítics que protesten contra el sistema, que és sobre allò que es basa gran part de l'extrema dreta.

El punt bàsic de la democràcia no és només protegir la llibertat de cada individu, cosa que significa que pots fer el que vulguis. El punt bàsic de la democràcia és intentar unir les persones, que compartim l'espai i el poder, fins i tot quan no estiguem d'acord de manera sostenible en el temps, no només en el moment.

No crec que sigui realista buscar la igualtat alhora en una societat gran, dinàmica, de persones lliures. Això es remunta a les ciutats més petites de l'antiga Atenes. I encara veiem els mateixos patrons, fins i tot en societats petites i homogènies. Com va dir Maquiavel, hi haurà algunes persones que obtindran molt més que altres i moltes vegades voldran dominar els altres perquè en tenen molt més. I després n'hi haurà d'altres que no voldran ser dominades i reaccionaran davant de qui exercir el control.

La manera com els éssers humans treballen junts té desequilibris. I per això la democràcia és un sistema que a la seva arrel intenta aconseguir un equilibri sabent sempre que serà imperfecte. Si pensem que la democràcia ha d'aconseguir un equilibri perfecte i després arreglar-lo com una màquina, aleshores no tornarà a moure's, llevat que algú faci una cosa molt dolenta i corrupta. Això és ingenu. Però moltes persones a l'era moderna han operat amb una idea automàtica de la democràcia en què es configura la maquinària, s'estableixen les institucions i una constitució, amb una societat que no sigui desigual de manera cridanera, i després ja funciona sola. Però no, no es gestiona sola. Has de tenir persones molt compromeses no només amb la idea de mantenir intactes les institucions, sinó també l'equilibri a la societat, fins i tot quan són elles les que podrien estar perdent una mica. Potser heu de pagar més impostos perquè ets més ric que jo. Però si no tens ningú que vulgui fer això, aleshores la democràcia és morta. La democràcia necessita persones compromeses. I això significa l'equilibri. Moltes persones a l'era moderna han operat amb una idea automàtica de la democràcia en què es configura la maquinària, s'estableixen les institucions i una constitució, amb una societat que no sigui desigual de manera molt cridanera, i després ja funciona sola. Però no, no es gestiona sola. Has de tenir persones molt compromeses no només amb la idea de mantenir intactes les institucions, sinó també l'equilibri a la societat.

Com vostè diu, alguns problemes ja eren a l'arrel de la creació de la democràcia antiga a Grècia. Parlem més d'això per què passa als Estats Units ara o hi ha una crisi més específica d'aquests temps?

La globalització significa que molts mercats estan poc regulats, cosa que acaba beneficiant-ne alguns molt més que altres. La globalització està impulsada en gran manera pels Estats Units. Recorda l'antiga Atenes, que també era hegemònica, però com més gran es feia, més complaents es tornaven els atenesos sobre lidiar amb els seus propis problemes. Es van enamorar de la imatge de si mateixos com els millors, els més grans i els més lliures. Van deixar de buscar el seu propi equilibri dins d'Atenes, però també es van excedir en termes de tractar de dominar altres ciutats en una guerra que va resultar a la crisi de la democràcia atenesa. També crec que algunes idees modernes han causat alguns problemes a la democràcia. La idea de democràcia unida amb el progrés, perquè la gent es torna complaent en pensar que si tenim bones institucions democràtiques, som poderosos i la nostra gent sembla estar relativament bé, aleshores tot anirà per bon camí. Això condueix a la manca d'autocrítica, necessària per a la salut de la democràcia.

CATALUNYA ENS ROBA 14.9.24

És possible que la culpa la tingui Francesc Pujols, el més dalinià dels filòsofs. Potser la lideresa ha llegit el llibre Concepte general de la ciència catalana o simplement ha vist la referència a Wikipedia, on es recorda que aquest pensador va escriure que arribarà un dia en què els catalans tindran totes les despeses pagades “i pensant-ho bé més valdrà la pena ser català que milionari”. Només així es pot entendre que Isabel Díaz Ayuso, la presidenta madrilenya, dediqués uns retrets fora de lloc als catalans en la intervenció de l'estat de la regió de Madrid. 

Sí, ja entenc que un parell de calbots als ciutadans de Catalunya, encara que no vinguin a tomb, té més rendibilitat que els bons de l'Estat. Però en uns moments en què el pati està tranquil al nord-est, enredar és donar arguments als que enyoren excitacions passades. 

La presidenta del DF madrileny va retreure a “la burgesia nacionalista catalana” que es beneficia a costa de la recaptació de les famílies madrilenyes gràcies al pacte econòmic oferit pel Govern espanyol a ERC. I això ho va dir el dia que anunciava una nova rebaixa fiscal als habitants de la seva comunitat per valor de 180 milions.  

Encara no se sap en què consistirà la millora del finançament català i ja es va permetre escalfar el personal amb el Catalunya ens roba. No crec que ho digués de debò, ja que els catalans no lliguen precisament els gossos amb llonganisses. Una dada l'hauria de fer més prudent: un de cada tres nens catalans es troba en situació de pobresa, segons Save the Children.  Fa anys que els governs catalans demanen un millor tracte fiscal, perquè la solidaritat hauria de començar per un mateix. Ayuso va advertir que Madrid no pagarà els privilegis del secessionisme, quan els madrilenys són els que paguen menys impostos, gràcies a l'efecte de capitalitat i al fet d'haver-se convertit en una aspiradora de recursos de la resta.  La política hauria de ser més curosa amb els arguments i entendre que no s'hi val tot. Tranquils, no arribarà el dia que els catalans ho tinguin tot pagat, encara que aquests hagin avançat tants diners per a l'equilibri territorial que, com a mínim, mereixerien una mica més de respecte.  - Màrius Carol a la vanguardia. 

Fuig de Sánchez i de les drogues és l'últim missatge de la líderesa. Tot és meravellós a Madrid, mentre que Espanya està a punt de morir, va anunciar Díaz Ayuso en el debat de l'estat de la regió, que inclou un refregit de promeses fetes abans, un avís que les drogues són molt dolentes i una manera de provocar a les feministes. Ja sé que Madrid meravellós i Espanya a punt de morir són dues idees difícils d'absorbir de manera simultània, però ella sempre ha pensat que la coherència està sobrevalorada.  Ella és així, i fa bona la frase: "piensa el ladrón que son todos de su misma condición".

ELS DEL TEMPS, COM EL MET DE RIBES 14.9.24

1 - El dia d'avui, 14 de setembre del 2024, Barcelona es despertarà sota un cel majorment clar, amb alguns núvols alts que no afectaran significativament la lluminositat. Al llarg de la jornada, s'espera que el sol brilli intensament, especialment a les hores centrals del dia, cosa que permetrà gaudir d'un temps agradable i càlid. Les temperatures oscil·laran entre els 15 i els 24 graus. El matí començarà amb un ambient fresc, aconseguint els 18 graus a les 9 del matí. A mesura que avanci el dia, la temperatura anirà en augment, arribant al punt màxim al voltant de les 2 de la tarda, quan es preveu que es registrin 24 graus. A la tarda, les temperatures començaran a baixar lentament, situant-se al voltant dels 21 graus cap a les 7 de la tarda. elperiodico.com

2 - Un fenomen meteorològic poc comú està a punt de copejar Espanya i gran part de l'oest i sud d'Europa. Un corrent d'aire extremadament fred envairà el territori, fent que les temperatures caiguin de forma dràstica els propers dies. Així ho ha advertit el meteoròleg de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), J. J. González Alemán, que qualifica aquest esdeveniment com una cosa "certament extrema" per a l'època de l'any. S'espera que els matins de divendres i dissabte siguin especialment freds, amb temperatures per sota dels 10°C a moltes zones i amb registres que cauran fins i tot per sota dels 5°C a ciutats com Burgos, Sòria o Vitòria-Gasteiz. L'agència també adverteix de la possibilitat de gelades als Pirineus, mentre que el sud-est peninsular experimentarà una caiguda notable en les temperatures. - elperiódico.com

3 - Segons els experts meteoròlegs i climatòlegs i cabanyolegs en general, aquest estiu passat ens havíem de fregir de calor, ens havíem d'asfixiar, i resulta que només ha fet calor i no massa, quinze dies, almenys a la Creu Alta de Sabadell, on tampoc ha plogut ni de lluny el que varen dir que plouria. I és que si fins abans de l'esclat del canvi climàtic, l'índex d'encert dels meteoròlegs era molt baix, ara ja està sota terra, jo crec que estan desconcertats pel comportament del temps, tota la informació anterior acumulada ja no els serveix i van donant pals de cec. Estan a punt de superar en inutilitat als àrbitres assistents, abans coneguts com a liniers, i a més no tenen un VAR que els pugui ajudar. 

Sincerament, l'espai del temps s'hauria de suprimir de teles, ràdios o diaris en obert, i els que realment necessiten aquesta informació, com seria la pagesia o els llogarrons turístics es podrien subscriure a alguna plataforma que els informes i que segurament en no ser pública tindria almenys una mica més de rigor y menys alarmisme. Clar que si a TV· els treus l'espai del temps i el futbol (bé, el Barça) el TN duraria 5 minuts, que ben mirat no estaria malament, a les alçades en què estem, un TN a les nou de la nit quan tenim informació 24/7 constantment, no sembla massa útil ni necessari,

4 - Que consti que la meva aversió als meteoròlegs no és nova, aquest escrit és del 4 de setembre de 2011, i el sembla que queda palès que no em cauen gaire bé. Els del temps, fan com el Met de Ribes, anar fent riu avall.

DE LA INUTILITAT DE L'ESPAI DEL TEMPS - 4-9-2011. - Dissabte al matí vaig anar a Vilanova del Vallès. No vaig agafar la bicicleta atès els del temps havien avisat el dia abans que el dissabte plouria molt. Tant a l'anada com a la tornada, a Catalunya informació anaven avisant periòdicament que la gent anés amb compte atès els aiguats serien molt forts i sobretot que vigilessin amb les rieres. No va caure ni una gota al Vallès el dissabte en tot el dia i quatre gotes el diumenge al matí. Les rieres segueixen resseques i els del temps han ben errat en el seu pronòstic.

És una de les coses que no acabo d'entendre, que als informatius radiats o televisius donin tanta importància al temps, quan no tan sols no en té, sinó que no té sentit donin els pronòstics. Erren massa quan la situació s'aparta de la normalitat, espanten la gent i perjudiquen l'hostaleria i als llocs d'esbarjo. I quan encerten és quan ja sabem - cadascú al seu territori - el temps que farà. Si algú vol informació té on consultar per informar-se i no cal malbaratar el temps radiat o televisiu. La vida segueix cada dia faci el temps que faci, i el que succeeix és que s'ha generat com una obsessió per saber el temps que farà. Abans ho pelaven ràpid, però cada vegada ocupen més temps d'un TN com el de TV3 prou escadusser. 

Com els àrbitres assistents, si erren més del compte, vol dir que no serveixen per a gran cosa i serà millor suprimir-los. El gremi d'hostaleria ho agrairia, els xiringuitos de la platja també, i els de la neu encara més.

CANTEU, CANTEU, MALEÏTS 5.2.24

Ja fa molt que s'afirma que la Bíblia és el llibre megavendes més gran de tots els temps, amb permís de J.K. Rowling o Dan Brown, encara que es diria que amb escassos lectors, llevat que siguin els fanàtics cristians renascuts, cadascun dels quals interpreta les Sagrades Escriptures a la seva manera, per molt demencial que sigui, com passa amb l'islam o els jueus que encara esperen inútilment l'arribada del messies, igual que aquells personatges de Beckett que ens conviden a reflexionar sobre l'absurditat de l'existència, això sí, entre rialles, que és del que va tant l'anomenat teatre de l'absurd com les novel·les de Kafka tan citades com poc llegides. Però ara el que escassegen són, precisament, les riallades davant l'esgarrifós fi que ens espera a la cantonada. 

Mentre discutim sobre el sexe dels àngels, el petó -o bec- de Rubiales, la generació Z i el delulu, la sequera, l'amnistia, el procés, el Canal de Panamà o el Mar     Roig, s'estan cometent a Ucraïna o Gaza -i mil fronts més- atrocitats dignes de l'apocalipsi que ja va ser el segle XX, amb les seves dues guerres mundials més la nostra guerra civil, exterminis a gogó i atemptats contra el nostre planeta que riu tu de les enigmàtiques advertències de Nostradamus o Juan de Patmos. El futur que ens espera no és gens esperançador. Per descomptat que seria convenient evitar una altra conflagració mundial, si no fos perquè els principals mandataris planetaris que tenen a les mans la possibilitat de fer-ho, de parar la bogeria, pensen morir disparant. Al cap ia la fi, la destrucció és l'avantsala de la reconstrucció, que comporta creixement i prosperitat, encara que només per als supervivents, en cas que n'hi hagués algun. En aquest sentit, el relatiu èxit de les mesures preses contra la covid, només han contribuït a deixar-nos on érem, és a dir, ofegant-nos en un miasma de mentides i desinformació, extenuats, morts de por. Es miri com es miri, el futur que ens espera no és gens esperançador.

En un article de fa uns anys de John Gray, professor emèrit de Pensament Europeu a la London School of Economics, que precisament resava ombre l'apocalipsi, explicava que el rus és l'únic idioma en què hi ha dues paraules referides al canibalisme, que són trupoyedstvo, que significa alimentar-se de cadàvers, i lyudoyedstvo, que consisteix a matar algú per menjar-se'l. El professor Gray explica a continuació que durant la fam orquestrada per Lenin entre 1920 i 1921, en què van morir almenys cinc milions de persones, a les zones més afectades, “van començar a aparèixer mercats públics de carn humana en què les parts del cos dels acabats d'assassinar tenien preus més alts per estar fresques”.

Però deixem l'última paraula a Samuel Beckett, i en francès, idioma al què es va traslladar l'irlandès poc respectuós amb els nacionalismes: "Quan estàs de merda fins al coll, tot el que has de fer és cantar". L'apocalipsi ja és aquí. Canteu, Canteu, maleïts. Amb informació de lavanguardia.com.

LA CAGAREN AMB EL COLOM 5.2.24

La fita de guerra freda que enfronta els dos gegants asiàtics, la Xina i l'Índia, en disputa per l'hegemonia a la regió, sembla que té als coloms unes víctimes col·laterals. Qualsevol intromissió alada no prevista és observada amb sospita i mobilitza les forces de seguretat. L'últim episodi d'aquest tipus ha tingut un desenllaç aquesta mateixa setmana. 

Tot va començar el maig del 2023, quan un colom sospitós va ser capturat al port de Bombai. L'animal tenia dues anelles a les potes, amb un text escrit aparentment en xinès. La policia va detenir el colom sota l'acusació d'espionatge i el va posar sota detenció en una clínica veterinària. Vuit mesos després, la investigació va aclarir que el colom participava en curses de competició a Taiwan i que havia acabat accidentalment a l'Índia després de perdre's pel camí. Absolta i lliurada a la societat protectora d'animals, va ser posada en llibertat aquesta setmana. No és clar que hagi retrobat el camí a Taiwan.

Una altra manera de donar la notícia és amb aquest llenguatge telegràfic de dues o tres línies màxim, que es fa servir també a the electronic intifada, però que crec és producte d'alguna intel·ligència artificial, almenys 'Bard' sol escriure els seus articles d'aquesta manera. 

Aquest mateix text podria haver estat escrit per una IA, en canvi, si en comptes de posar d'aquesta manera hagués o hagués posat aquesta guisa, ja es veuria que era un escrit original...

L'Índia va alliberar un colom que va estar vuit mesos detingut sota sospita d'espiar per a la Xina.  

L'ocell havia estat capturat a la localitat índia de Bombai amb “missatges escrits” a les seves ales “en una cal·ligrafia similar a la xinesa”, segons ha indicat avui el diari Times of India.

 "Inicialment, la policia va obrir un cas d'espionatge contra l'ocell, però després de completar la investigació va retirar l'acusació", va precisar el diari.

L'au va ser tancada amb clau en un hospital de la ciutat durant mesos mentre la policia duia a terme la investigació.

Aquesta va durar "sorprenentment vuit mesos", va denunciar l'organització defensora dels drets dels animals PETA.

El colom recentment alliberat és l'últim de diverses detingudes per les autoritats índies sota sospita d'espionatge, va consignar l'agència de notícies AFP.

Els agents de la seguretat fronterera van detenir un colom el 2016 després de descobrir que portava un missatge amenaçador envers el primer ministre Narendra Modi, a prop de la frontera de l'Índia i el Pakistan.

Un altre colom va ser retingut sota vigilància armada el 2010 després de ser trobada a la mateixa regió amb un anell al voltant de la pota i un número de telèfon i una adreça pakistaneses estampats al seu cos amb tinta vermella. 

En aquest cas, els funcionaris van ordenar que no es permetés ningú visitar el colom, que, segons la policia, podria haver estat en una “missió especial d'espionatge”.

El millor del cas, és que en qualsevol dels dos relats, el colom torna a estar en llibertat. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, s'han invertit els termes, en comptes de cagar-se el colom (o rata voladora) l'han cagat les autoritats indies de la India. 

Aprofito l'avinentesa per desmentir rotundament l'acusació que havia fet Feijóo que el colon era l'Amadeu i l'havien enviat els terroristes del procés.

EL GOS D'ALCIBÍADES 4.2.24

Sempre que sento o llegeixo declara­cions explosives o extemporànies de dirigents polítics, com ara la darrera d’Ayuso, relacionant el tancament dels toros amb la sequera catalana, o qualsevol de les frases impertinents de Nogueras al Congrés, tinc una primera reac­ció depressiva, que després relativitzo pensant en Alcibíades, l’estrateg d’Atenes, un tipus tant impertinent i frívol com deslleial. 

Va trair, successivament, Atenes, Esparta i els perses. Retornat a Atenes, aprofitant-se de les tensions internes de la ciutat i després d’una aventura naval a Sicília, va afavorir la guerra civil i va acabar assassinat a Frígia pels perses.

L’historiador Plutarc (un dels primers cronistes de la cultura occidental) n’explica moltes anècdotes de joventut. Alcibíades era guapíssim, intel·ligent, enlluernador i, alhora, voluble, arrogant, displicent. És paradoxal que el seu mestre fos Sòcrates, amant de la veritat i tan lleial a Atenes, que no va acceptar l’oferta de fugir quan el van condemnar, injustament, a mort. Sòcrates va dir que el compliment de la llei és essencial, fins i tot quan la llei és injusta. I es va empassar la cicuta. Plutarc subratlla el contrast entre el talent i l’educació socràtica d’Alcibíades i la seva tendència a la traïció, la demagògia i la falta d’escrúpols. El jove Alcibíades tenia un gos magnífic amb una cua molt vistosa. Un dia li va tallar la cua i es va passejar per Atenes amb el gos mutilat. Els seus amics li van dir que tothom el criticava per la salvatjada que havia fet amb el gos. Alcibíades, rient, va contestar:  “És precisament el que buscava: que els atenesos parlin d’això i no diguin de mi coses pitjors”. Amb frases estúpides i bàrbares exageracions, obliguen la ciutadania a banyar-se cada dia en un llac d’excrements, la pudor dels quals eclipsa tot allò que és veritablement important.  Antoni Puigverd a la vanguardia.

FEIJÓO, VÍCTIMA DE LA IA? 4.2.24

Ho repetim fins a l’avorriment, però no per això deixa de ser veritat. Els periodistes i els diaris seriosos on escrivim som, avui més que mai, els guardians de la civilització, els pilots que naveguen les aigües­ tèrboles d’internet per impedir que la nau de la democràcia s’estavelli contra les roques de les fake news. Som la fina línia blanca i negra, la principal defensa contra els vàndals virtuals que abusen d’Instagram, TikTok o Twitter (rebatejat X) per sembrar la mentida, encoratjar la discòrdia i posar en risc la pau social. “Avui més que mai”, dic. Per què? Per la penetració sobtada en les nostres vides de la intel·ligència artificial (IA), cosa que submergeix el que merament era fake en la foscor profunda del deep fake. John Carlin a lavanguardia.com

No hi ha vaques sagrades per als agents invisibles de la subversió. Fixeu-vos en la cantant nord-americana Taylor Swift, l’ésser humà més important de la Terra, segons la venerable revista Time, que a finals del 2023 va posar la seva foto a portada i la va declarar la Persona de l’ Any. Només dues setmanes després van emergir des de les clavegueres d’internet unes imatges pornogràfiques de la Swift, vistes a X 47 milions de vegades. Ho sento. No tinc l’enllaç ( entenc que el poden haver esborrat). Però l’important és el següent: gràcies a la vigilància permanent de nosaltres els pe­riodistes us puc informar, amb gairebé total certesa, que les imatges no van ser reals sinó deep fakes ge­nerades per la IA. No, no. Si us plau. Cap necessitat de donar les gràcies. Estem per a això.

És que els periodistes de debò tenim els ulls esmolats. No me n’excloc. Tinc una agudesa per pocs compartida per discernir entre la veritat i la mentida. No he de malgastar aquests atributs i per això vull cridar l’atenció sobre un parell de deep fakes recents que, si no m’equivoco, han passat desapercebuts per a bona part dels meus compatriotes espanyols.

Em refereixo, en primer lloc, al cas d’Alberto Núñez Feijóo, polític que acaba de ser víctima del mateix que va patir Taylor Swift, un atemptat contra la reputació. Feijóo, el líder de la lleial oposició al Parlament espanyol, és un home que no corre cap risc d’aparèixer a la portada de la revista Time. Però tampoc no existeix el més mínim risc que pogués haver dit, mai, les paraules que es van posar en boca seva dimecres pel que fa al teatral aixecament independentista català del 2019. Això va ser el que Feijóo suposadament va dir: “El que és evident és que el que va passar a Catalunya és pur terror i és pur feixisme, perquè la gent no podia sortir al carrer, perquè la gent no podia agafar el seu tren, no podia agafar el seu avió, no podia agafar el cotxe, perquè la gent tenia por i no sortia de casa seva”.

Encolomen a Feijóo paraules com: “El que va passar a Catalunya és pur terror i és pur feixisme”. Sí. Això va ser el que vaig llegir a les notícies que em surten al mòbil. Fins i tot hi va haver imatges de Feijóo dient aquestes paraules en el que es pretenia que s’entengués com la seva pròpia veu. Bé, em costa de creure que ho hagi d’assenyalar, però òbviament va ser tot plegat un bast muntatge. Un intent dels seus enemics (el sinistre Pedro Sánchez o la maquiavèl·lica Isabel Díaz Ayuso, potser) de torpedinar la seva merescuda imatge com un exemple de la més solemne gravetat cívica.

Vaja. A ningú no li agrada fer el ridícul i menys a espanyols molt espanyols com Feijóo, tan amarats del concepte de l’honor com a valor sublim. A part, Feijóo és un home amb pretensions d’estadista. Sap el que passa a la resta del món; té coneixements històrics. Per descomptat que és capaç de distingir entre el “pur terror” de Hamàs o de l’ Estat israelià o d’ETA, en què es maten nens, i l’histrionisme infantil del moviment independentista, les úniques víctimes del qual (un cop al cap aquí, un blau a la cama allà) van ser els mateixos indepes, a mans de la tropa de la Guàrdia Civil. Ningú no va morir. Ningú ni tan sols va tirar una pedra.

Els manifestants eren joves que es movien per l’aeroport a l’estil ‘flower power’; no hi va haver bombes. Hi deu haver qui dubti de mi. Hi deu haver qui cregui que Feijóo va dir tal disbarat. A veure. No em baso només en l’estima que sento per un senyor el partit del qual va guanyar la majoria dels vots en les eleccions generals de l’any passat. La sé molt llarga (els periodistes de vegades hem de ser com detectius) i una frase de les que suposadament va deixar anar em va donar la clau que aquell vídeo no podia ser real. És que immediatament vaig veure una connexió amb una altra víctima del deep fake news, un jutge anomenat Manuel García-Castellón, que els malvats de les xarxes virtuals també han intentat retratar com un perfecte cretí.

La frase de Feijóo a què em refereixo va ser que “la gent (...) no podia agafar el seu avió”. Es referia a una manifestació independentista a l’aeroport de Barcelona el 14 d’octubre del 2019, la pedra angular del presumpte argument del jutge García-Castellón que allò va ser un atemptat terrorista pel qual líders com Carles Puigdemont (que era al seu despatx prenent un cafè) han d’anar a la presó. No en sé gairebé res, d’aquest jutge, ho confesso, però per haver arribat tan lluny –l’Audiència Nacional– ha de ser una persona informada, amb criteri. Impossible que algú d’aquest calibre s’arrisqui a convertir-se en la riota de la seva professió i de tot un país dient una cosa tan manifestament estúpida.

Faré callar els que potser continuaran dubtant de mi amb una dada demolidora: no només tinc un gran olfacte sinó que trepitjo el carrer, com els reporters pre IA d’altres temps, i jo, senyores i senyors, era present aquell dia, sense cap por, a l’aeroport de Barcelona. La majoria dels manifestants eren joves que deambulaven pel recinte a l’estil flower power. No hi va haver trets, no hi va haver bombes, no hi va haver assassinats. Hi va haver ferits, sí, gairebé tots a mans de la policia, i algun vidre trencat. Però Feijóo i el jutge són prou grans per recordar, per exemple, la bomba amb què ETA va matar 21 persones en un supermercat barceloní el 1987 o l’atac d’un comando palestí a l’aeroport de Roma que va deixar 34 morts el 1973.

Mantenir que aquests dos il·lustres senyors serien capaços d’afirmar que la brega al Prat del 2019 va ser terrorisme és una calúmnia. Espero que es detingui els culpables i que se’ls demandi per ofenses, com permet l’adorablement anacrònica llei espanyola, contra l’honor.

DE IDA A MAR, A MARIDAR 3.2.24

El canvi climàtic afecta les persones més del que sembla, Ayuso va fer aquestes declaracions a la presentació de la Fira de Sant Isidre d'aquest any, en què va lamentar el tancament judicial de la plaça de toros de Ciutat de Mèxic. A continuació, va argumentar: “No conec un lloc on la prosperitat i la llibertat s'hagin obert camí després de tancar-se una plaça de bous. Tot al contrari; li ha seguit la sequera, el control polític, l'adoctrinament. Qui frenarà l'afany autoritari demà? Si avui ens asfixien i ningú fa o diu res, això només anirà a pitjor. I la llibertat es defensa exercint-la”. Ara entenc per què alguns l'anomenen IDA, encara que potser en comptes del canvi climàtic el que influeix en les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid sigui el 'cunyao' del seu assessor, un tal MAR, un 'cunyao' molt 'espavilao', tot cal dir-ho. És ben cert allò que Déu els cria i ells s'ajunten. Déu o el dimoni. És cert que ajuntant els dos acrònims surt MARIDA, o sia que sembla que combinen molt bé i donen bons resultats. Feijóo tremola.

'QUE CULPA TIENE EL TOMATE' 3.2.24

Qué culpa tiene el tomate que está tranquilo en su mata y viene un hijo de puta y lo mete en una lata y lo manda pa Caracas. Quilapayún.

L'exministra francesa Ségolène Royal ha estat protagonista aquesta setmana, quan, davant les protestes dels agricultors francesos, s'ha posat la gorra frigia i, com si hagués sortit d'un quadre de Delacroix, ha atacat els tomàquets espanyols, als quals ha qualificat de “falsos i incomestibles”. A França saben que la millor defensa és un bon atac i, enmig de les protestes del camp francès, l'ha emprès contra els tomàquets per donar-los la raó als agricultors gals, que es queixen que els exigeixen més controls que a ells els que provenen d'Espanya. No va aportar cap dada objectiva per dir el que va dir, però això forma part de la política del nostre temps, on tot s'hi val i els diputats perden diàriament una possibilitat de callar. Ni tan sols va adduir una experiència personal en un restaurant de la costa llevantina. Va ser un acte de populisme de baix preu i escassa percepció. El Partit Socialista francès està sota mínims, però la que va ser la seva candidata a la presidència el 2007 no sembla estar en millor manera quan intenta muntar la seva pròpia tomatina contra Madrid.

Un fantasma recorre Europa, no és el del comunisme ni el del terrorisme. El fantasma que recorre Europa és el de la protesta agrària, la ira dels petits i no tan petits propietaris agraris que se senten ofesos per les mesures de protecció del medi ambient, pels impostos, per la possible obertura de mercats (Mercosur), per les obligacions que acompanyen les subvencions de la PAC, pels tomàquets espanyols, pels enciams marroquins, i per l'altivesa del progressisme urbà moltes vegades. És una ira pilotada no només per Ségolène Royal, sinó per la ultradreta populista que veu la seva gran oportunitat a les properes eleccions al Parlament Europeu. Un fantasma recorre Europa i la setmana que ve intentarà sacsejar el Govern espanyol. Ningú l'acusarà de terrorisme i ho faran bé. Les democràcies es protegeixen a si mateixes, evitant l'arbitrarietat i cercant vies de sortida quan una protesta social adquireix magnitud. - la vanguardia.com

MÀXIMES PER A MEDIOCRES I MANDROSOS 2.2.24

Les màximes, els axiomes, són obra de les persones intel·ligents que han treballat, segons sembla, per als esperits mediocres o mandrosos. Chamfort considerava que el mandrós i l'home mediocre es creuen dispensats d'anar més enllà, i donen a la màxima o a l'axioma una generalitat que l'autor potser no li ha volgut donar. Però també hi ha màximes fàcilment comprensibles que no necessiten cap explicació, com els axiomes.

"Robinson, a la seva illa, privat de tot i forçat als treballs més penosos per assegurar la seva subsistència diària, suporta la vida i fins i tot assaboreix, segons la seva confessió, diversos moments de felicitat. Suposem que està en una illa encantada, proveïda de quant és agradable a la vida: potser l'esbarjo, l'oci li hauria fet l'existència insuportable. En l'ordre natural, com en l'ordre social, no cal voler ser més del que es pot. L'estupidesa no seria del tot estupidesa si no tingués por de la intel·ligència. El vici no seria del tot vici si no odiés la virtut. No és cert (el que ha dit Rosseau després de Plutarc) que quan més es pensa menys se sent; però és cert que quan més es jutja, menys s'estima. Pocs homes us posen en el cas de fer excepció a aquesta regla. 

"DELULU ÉS LA SOLULU" 2.2.24

Joves que s’autoenganyen per buscar la felicitat. Es l'era ‘Delulu'. Una filosofia de vida abraçada per la generació Z per fugir de la realitat; se senten més bé si somien en impossibles.

“Delulu és la solulu”. Que ningú no s’espanti, no és un nou idioma. És la frase repetida a TikTok (més de 5.000 milions de vegades) entre joves de la generació Z, nascuts entre el 1995 i el 2000. El “ delulu és la solulu ” ja s’ha convertit en una filosofia de vida, un mantra a què s’abracen els joves que no ho tenen gens fàcil en el món en què els ha tocat viure, com a via de fugida per escapar-se de la realitat i guanyar autoconfiança. Tot per sentir-se m´s bé amb ells mateixos i evadir-se del dia a dia i d’una realitat en què no veuen. Com es fa això? Assumint en aquell món virtual que en aquesta vida no hi ha res impossible, que poden aconseguir i ser el que vulguin. Sabent, la majoria, que res no és veritat. Però somiar és de franc. La traducció de la frase ho diu tot. “El terme delulu ve de l’anglès 'delusional', delirant en català, i la definició seria una cosa com ara ‘autoenganyar-se és la solució’”, afirma Maria Dolors Mas Delblanch, psicòloga sanitària i especialista en psicologia infantojuvenil.

Cal amoïnar-se? Si això no passa d’imaginar o somiar coses impossibles per ser més feliç, no hi hauria problema. Però si aquest mantra es creu a ulls clucs, la cosa canvia. Llavors la patacada emocional pot ser molt dolorosa, quan aquells joves tornen a la realitat i constaten que l'univers de TikTok és un invent i no sempre s’aconsegueix tot el que es vol. Per entendre més bé l’origen del terme i la tendència cal remuntar-se al 2014. El mot delulu va néixer per referir-se als fanàtics del K-pop coreà. Adolescents que estaven convençuts –deliraven– que acabarien tenint una relació íntima amb aquelles estrelles de la música. Una cosa, a priori, inabastable, però aquestes i aquells joves eren feliços només imaginant-se que aquell somni es pogués complir.

Ara els delulus han ampliat el seu radi d’acció. Es pretén ser feliç imaginant que una o un pot ser el que es proposi en tots els àmbits de la vida. I així ho manifesten aquests joves –es retroalimenten entre si– en les seves publicacions a TikTok. És com una injecció d’autoestima. Maria Dolors Mas ho interpreta així: “Creuen que autoenganyar-se és la solució per aconseguir l’èxit, la fortuna o, fins i tot, l’amor, que arribarà per art de màgia; que tot això passarà només si creuen que és possible”. Només imaginant ja són més feliços. Sense tenir en compte, afegeix aquesta psicòloga, que “no tot és tan fàcil i que només volent les coses no n’hi ha prou per aconseguir qualsevol cosa, ja que hi ha factors com ara els contextuals, socials o interpersonals que, moltes vegades, no depenen de la nostra voluntat”.

Mas Delblanch recorre, per entendre més bé aquest fenomen, al llibre El secret , de Rhonda Byrne, en el qual es parla de la “llei de l’atracció”. Bàsicament aquesta obra deia que si focalitzaves la teva vida en allò que volies aconseguir, finalment es materialitzaria. Considera que el delulu no és més que la versió renovada d’aquella “llei de l’atracció” i els joves necessiten avui més que mai somiar en impossibles per ser feliços. A més, una xarxa social com TikTok serveix amb safata un consum ràpid d’aquella injecció d’optimisme.

Per què aquest canal per publicar somnis impossibles? Respon Ferran Lalueza, professor de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigador de social media del grup GAME. “El plantejament és prou naïf perquè els usuaris més adults no s’hi sentin identificats, si més no, no d’una manera majoritària. Segurament, l’experiència s’acaba convertint en el millor antídot contra aquest tipus de pensament màgic. I el fet que es focalitzi en TikTok es deu al perfil d’edat majoritari en aquesta xarxa i al fet que, d’alguna manera, encara conservi part del tarannà innocu i intranscendent que el va caracteritzar en els seus orígens”, afirma.

Ningú no nega que en aquell canal s’ha entrat en la “era delulu”. La prova? Els vídeos i missatges penjats amb l’etiqueta “ delulu és salulu” (més de 5.000 milions de publicacions) van acompanyats de frases com ara: “Si la teva vida no t’agrada, canvia-la; si el teu ex ja no et vol, ja et tornarà a estimar; no t’agrada la teva imatge, pensa que ets una altra persona. “Això és més que una tendència, ja és una filosofia de vida entre aquests joves de la generació Z”, afirma Elena Drapá, psicòloga clínica. I per què funciona? Aquella idea delirant per aconseguir una cosa, a priori impossible, “allibera hormones com ara l’oxitocina i dopamina, generadores de benestar. Són molt potents”, respon aquesta psicòloga.

Lalueza apunta, sobre aquesta qüestió, que el fenomen delulu té dos trets rellevants. “El primer és que constitueix una metàfora irònica del funcionament de les xarxes socials, que mostren un món irreal, idealitzat i idíl·lic, perquè allà tendim a mostrar únicament la part més amable i els èxits de la nostra existència”. I el segon tret, afegeix, “és que posa en evidència que als més joves els disgusta tant el frustrant món que els lleguem –no els falta pas raó– que necessiten refugiar-se en una realitat alternativa en què tot és possible”.

Abraçar aquesta filosofia pot injectar dosis d’autoconfianças. I ajuda a sortir de la zona de confort per fer passos que de cap altra manera no faríem, cosa que pot ajudar a aconseguir coses que abans d’entrar en aquell món ni tan sols s’imaginaven, per impossibles. És la cara més amable del delulu . En la llista de coses positives, Maria Dolors Mas apunta que “aquesta filosofia serà beneficiosa si augmenta la confiança en un mateix; creure en les pròpies habilitats és una eina poderosa per superar grans desafiaments”.

Ho comparteix Elena Drapá. “Si aquests somnis o pretensions s’avaluen bé, ser un o una delulu pot ajudar a creure amb més determinació que podem aconseguir coses que abans vèiem com a inabastables. Això no hauria de ser, en principi, nociu, ja que augmentarà l’autoestima”, afirma aquesta psicòloga. Però, alerta, no s’ha de perdre mai el nord, “com ara proposar-se, per exemple, de fer un treball amb ordinador quan no tenim la computadora”, afegeix Drapá.

Per què el delulu és patrimoni de la generació Z? “Aquests joves cada vegada parlen més de termes oposats, com ara la síndrome de l’impostor (creure que tenen menys capacitats de les que mostren les evidències) i viuen en un món en què la precarietat laboral i vital genera una sèrie d’incerteses que no han hagut d’afrontar altres generacions”, apunta Mas. De manera que “la confiança en una o un mateix pot portar aquests joves, en vista del panorama negre que els espera, a l’autoeficàcia, a creure en la capacitat de dur a terme tasques i aconseguir objectius concrets”.

Aquesta és una generació, comparteix Elena Drapá, “que demostra molt poca estabilitat i amb un pessimisme encobert que els pinta un futur negre, o sigui que tenir idees delirants seria com una vàlvula d’escapament”. Consells? Cal saber diferenciar entre el que és alimentar una actitud optimista i positiva davant els reptes de la vida i el que és clarament l’autoengany o el deliri. Encara que mentir-se a un mateix sigui una de les principals premisses del delulu , que busca la felicitat amb somnis a priori impossibles, els problemes –i ja es veuen casos en consultes de psicòlegs– arriben quan de l’exhibició pública del desig es passa a la convicció que l’objectiu anhelat mai no s’aconseguirà. Si això passa, “arriba la frustració i la depressió”, coincideixen les dues psicòlogues.

No sé vosaltres, però jo diria que Javier Ricou en el seu article, més aviat ens informa que comparteix als delulus, perquè de somiatruites n'hi ha hagut des que el món és món, i l'autoengany es moneda de canvi des dels mateixos temps i no només amb el jovent, si no fos per l'autoengany i els somiatruites no hauríem avançat gens. Fins i tot el bo de Jan Laporta diu que guanyarem la Champions, aixó si que és un cas de Delulu, du dua du dua. Ai senyor, els sociòlegs i antropòlegs ja no són el que eren. que vingui Manuel Delgado a veure si ens ho arregla una mica.

LA LLEI I EL GUARDIÀ 1.2.24

L'amnistia es pot concedir en A o en B. Mitjançant una llei o per la porta del darrere. El PSOE només la pot concedir mitjançant una llei, que serà difícil d'aplicar perquè té en contra l'alta magistratura i gairebé tot el Madrid DF. El Partit Popular la podria concedir dissimuladament per la porta del darrere, mitjançant una progressiva modulació d'actituds polítiques, agressivitats periodístiques i processos judicials. La porta del darrere existeix. Tothom ho sap, comenta Enric Juliana. La seva existència va ser certificada el novembre del 2018 pel senador Ignacio Cosidó Gutiérrez, exdirector general de la Policia, en aquell cèlebre missatge a WhatsApp en què afirmava que el principi de pacte per a la renovació del Consell General del Poder Judicial, amb el jutge Manuel Marchena a la presidència de la cúpula judicial, li asseguraria al PP el control “per darrere”, de la Sala Segona del Tribunal Suprem. Aquell pacte es va trencar i ahir a Brussel·les es va començar a negociar sobre el control de la porta del darrere amb la mediació del comissari Didier Reynders.

L'elasticitat de les dues dretes, espanyola i catalana, és innegable, però el pla B presenta avui algunes llacunes. La dreta política espanyola ara podria calmar la set de venjança d'importants segments de l'aparell de l'Estat després de qualificar de terroristes els independentistes? Feijóo es juga molt a Galícia i potser ha anat massa lluny. Transmet por.

La porta del darrere ens condueix a un breu relat de Franz Kafka titulat La llei i el guardià: 

Davant la Llei hi ha un guardià. Fins aquest guardià arriba un home del camp i li demana ser admès a la Llei. Però el guardià diu que per ara no li pot permetre l'entrada. L'home es queda pensant i pregunta si el permetran entrar més tard. «És possible», diu el guardià, «però ara no». Veient que la porta d'accés a la Llei està oberta com sempre i el guardià es fa de banda, l'home s'inclina per mirar l'interior a través de la porta. Quan el guardià ho adverteix, es posa a riure i diu: «Si tant t'atreu, intenta entrar malgrat la meva prohibició. Però tingues present que jo sóc poderós. I només soc el guardià de menor rang. Entre sala i sala hi ha més guardians, cadascú més poderós que l'anterior. L'aspecte del tercer ja no el puc suportar ni jo mateix». Amb semblants dificultats l'home del camp no havia comptat; la Llei ha de ser accessible sempre i a tothom, pensa, però quan observa amb més deteniment el guardià embolicat en el seu abric de pells, amb el seu gran nas punxegut, la seva llarga barba tàrtara, rala i negra, decideix que és millor esperar fins aconseguir el permís d'entrada. El guardià li acosta un tamboret i li permet asseure's al costat de la porta.

Allí es queda assegut dies i anys. Fa molts intents per ser admès, i cansa el guardià amb els precs. El guardià el sotmet sovint a petits interrogatoris, li pregunta sobre el seu país i moltes altres coses, però són preguntes fetes amb indiferència, com les que fan els grans senyors, i al final li repeteix una vegada i una altra que encara no pot deixar-lo entrar. L'home, que s'havia proveït de moltes coses per al viatge, ho utilitza tot, per valuós que sigui, per subornar el guardià. Aquest ho accepta tot, però en fer-ho diu: «Ho accepto només perquè no creguis, que no ho vas intentar tot».

Durant aquests llargs anys l'home observa el guardià gairebé ininterrompudament. S'oblida dels altres guardians i aquest primer li sembla l'únic obstacle per entrar a la Llei. Durant els primers anys maleeix el lamentable atzar en veu alta i sense miraments; més tard, a mesura que envelleix, ja només forfollant pels seus endins. Es comporta com un nen i com en estudiar al guardià durant tants anys ha arribat a conèixer fins i tot les puces del coll del seu abric de pell, també demana a les puces que l'ajudin i facin canviar d'opinió el guardià. Finalment, se li debilita la vista i ja no sap si la foscor regna de debò al seu voltant o només són els ulls que l'enganyen. Però llavors adverteix enmig de la foscor una resplendor que, inextingible, surt per la porta de la Llei.

Li queda poc temps de vida. Abans de la seva mort se li acumulen al cap totes les experiències viscudes aquell temps fins a concretar-se en una pregunta que encara no havia fet al guardià. Li indica per senyals que s'hi acosti, ja que ja no pot incorporar-ne el rígid cos. El guardià s'ha d'inclinar profundament cap a ell, perquè la diferència de mida entre tots dos ha variat molt en detriment de l'home. «Què més vols saber ara?», pregunta el guardià, «ets insaciable.»

«Tots aspiren a entrar a la Llei», diu l'home, «com és que en tants anys ningú més que jo no ha sol·licitat entrar-hi?» El guardià adverteix que l'home ja s'acosta al final i, per arribar encara a la seva defallida oïda, li rugeix: «Ningú més podia aconseguir aquí el permís, ja que aquesta entrada només estava destinada a tu. Ara me n'aniré i la tancaré».

LA SISENA EXTINCIÓ 1.2.24

Eudald Carbonell, el famós arqueòleg català conegut per les seves investigacions sobre els orígens de la humanitat i per ser un codirector de les excavacions d'Atapuerca, no és gaire esperançador sobre el futur que ens espera. Així ho explica aquest dimarts 30 de gener a la nit al programa de TV3 'Sense ficció', que estrena el documental 'Eudald, quant temps ens queda?' "El meu pronòstic és que ja anem malament. Ho hem fet com el cul i quan fas una cosa com el cul, va com el cul. La gent diu que la intel·ligència artificial ens destruirà, jo dic que no cal, amb la intel·ligència natural ja en tenim prou", explica rotund al reportatge el també catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona. 

La sisena extinció - L'arqueòleg està convençut fermament que la humanitat està arribant a un punt de no retorn i que estem abocats a la denominada "sisena extinció", una de les amenaces més grans a què s'enfronta la humanitat, i la primera que no seria per causes naturals. "La globalització és l'invent més catastròfic que ha desenvolupat l'homo sapiens", ha comentat Carbonell durant la promoció del seu documental a 'Els matins' de TV3. "La uniformització ens farà desaparèixer com a espècie", ha sentenciat al programa. A punt de jubilar-se, en complir els 70 anys ha publicat un llibre que pretén remoure les consciències dels que encara no estan convençuts del mal camí que s'està seguint globalment i proposa passar de la perspectiva individual a la consciència col·lectiva, que s'acceleri la feminització de l'espècie i que es transformi l'estructura de líders per passar a la gestió col·lectiva dels problemes. Abillat amb el seu inseparable salacot, Carbonell reflexiona sobre les amenaces que planen sobre els humans a "la catedral dels neandertals", com defineix ell el jaciment de l'Abric Romaní de Capellades. Aquí es reuneix amb científics, col·legues i amics per abordar conjuntament els problemes que qüestionen la pervivència de la vida tal com la coneixem. "És molt difícil planificar solucions com a espècie", comenta també al documental David Bueno, doctor en Biologia i professor de Genètica. "Som una espècie global, però continuem tenint un pensament tribal", afegeix.

Elizabeth Kolbert ja ens parlava de la sisena extinció al seu llibre del mateix títol. Els humans som testimonis d‟un esdeveniment dramàtic: l‟extinció en massa d‟un gran nombre d‟espècies. No és la primera que s'ha produït a la Terra —es coneixen cinc anteriors, les «Cinc Grans»—, però la sisena extinció ens afecta especialment, no només perquè té lloc en el moment present, sinó perquè en som responsables. Segons els càlculs de Kolbert, a finals del segle xxi haurà desaparegut més del 20% de totes les espècies vives que poblen la Terra.

 

Sabadell, a 1 de Febrer de 2024