L'ABISME DE L'OBLIT

14 de setembre de 1940. A la tàpia posterior del cementiri de Paterna, a València, va ser afusellat pel règim de Franco, juntament amb 11 homes més, Pepe Celda. La seva filla Pepica tenia 8 anys quan la van portar a acomiadar-se del pare empresonat. La seva tia li va dir que no plorés. I es va empassar les llàgrimes. El cadàver d'aquell pagès d'esquerres de 45 anys va ser sepultat a la fossa comuna número 126 de les de 135 que alberga el cementiri. El seu cos, igual que els de 2.000 assassinats més, va tenir la sort de passar per les mans de Leoncio Badía, un jove republicà condemnat i relegat a treballar de sepulturer entre el 1939 i el 1945, els anys que hi va haver més execucions de represaliats. "Vols feina, rojito?, doncs a enterrar els teus", li va dir l'alcalde. Les històries de Celda, de Badia, que es va arriscar ajudant les vídues i guardant proves, i de Pepica, que amb gairebé 80 anys es va proposar recuperar les restes del seu pare, alcen un monument a la memòria històrica dels vençuts de la Guerra Civil. Les rescaten a 'L'abisme de l'oblit' (Astiberri), que arriba a les llibreries el 5 de desembre, dos valencians, el dibuixant Paco Roca (1969) i el periodista Rodrigo Terrasa (1978).

 “80 anys després i veus que els familiars directes de les víctimes van desapareixent, mares, dones, fills... que van veure com arribava la democràcia i seguien oblidats o, com li va passar a Pepica, els posaven mil traves per recuperar les restes. Tot demostra que les exhumacions dels crims del franquisme segueixen sent un tema polític, igual que tot allò que envolta la Guerra Civil, és una anormalitat democràtica que no s'exhumin les fosses localitzades, és absurd que algú s'oposi a què una dona recuperi els restes del seu pare. Es donen i es treuen ajudes depenent de quin partit governa. Una victòria de la dictadura va ser silenciar i fer que oblidéssim una part de la nostra història. Va esborrar i va demonitzar tot el que va suposar la República i van sepultar la memòria dels republicans amb ells a les fosses", subratlla Roca, que ara també participa en el còmic sobre la revolució del vel a l'Iran, coordinat per Marjane Satrapi, 'Dona Vida Llibertat'.​ Al seu costat, en entrevista per videoconferència, li secunda Terrasa: "Es va canviar la por i els anys de terror pel silenci absolut. Encara avui, quan surt un llibre o una pel·lícula, sentim: 'ja són aquests una altra vegada amb la guerra". Incomoda treure el tema. Només quan als polítics els interessa agitar emocions entre els seus votants treuen la memòria de passeig". Terrasa va entrevistar fa uns anys Pepica i va perseguir incansable Roca perquè tornés a fer gala del seu mestratge per portar la memòria, individual i col·lectiva, al còmic.  Un do que ha brodat en obres com 'Arrugues' (Premi Nacional 2008), 'L'hivern del dibuixant', 'La casa', 'L'àngel de la retirada', 'Els solcs de l'atzar' i 'Retorn a l'Edèn'.

Com en elles, a 'L'abisme de l'oblit' utilitza pinzellades de ficció per cosir la realitat i la investigació periodística. "M'ajuda a comprendre un tema. Aquí em vaig preguntar per què hi ha gent que dedica la seva vida a una cosa tan absurda com treure els ossos d'un lloc per portar-los a un altre. Jo no li trobava sentit perquè no sóc creient i els meus familiars morts han estat incinerats -admet l'historietista-, però ho vaig entendre després de parlar amb Pepica, que sense cap ànim de revenja va jurar a la seva mare que un dia aconseguiria que els ossos del seu pare descansessin amb els d'ella. que el fet que els ossos del seu oncle Baptista no fossin on els seus assassins van voler ja era motiu suficient per treure'ls d'allà. És el desig humà de donar un enterrament digne a un familiar i acomiadar-se'n”. Anna Abella, a el periodico.com