Encara que els pugui semblar mentida amb el munt de necieses que estem escoltant els últims dies, els asseguro que hi ha gent que quan parla d'una cosa tan seriosa com el terrorisme ho fa amb rigor i de manera que no ofèn la intel·ligència de ningú. La llàstima és que no formin part d'aquesta categoria alguns togats, polítics i opinadors amb comandament en –és veritat que amb un retard d'uns quants anys– ara qualifiquen de terrorisme les activitats de Tsunami Democràtic a l'aeroport de Barcelona. Javier Melero. Per això, aquí em tenen: donant voltes a un original concepte de terrorisme sense terror, sense armes ni atemptats, sense assassinats ni mutilacions que, a la ciutat de les víctimes d'Hipercor, d'Ernest Lluch i de la Rambla del 2017, algú pitjor pensat que jo, podria semblar-li una broma de mal gust. Per no dir un insult. Entenguin-me. És possible que els fets pels quals s'acusa Tsunami fossin delictius, i que qualsevol fiscal amb dos dits de front els hagi d'investigar com a alteracions de l'ordre públic més o menys greus, però quan s'abusa de la hipèrbole buscant l'efecte simbòlic associat a l'etiqueta del terrorisme no només es rebenten les costures de la llei. També les del sentit comú. Pel mateix preu, el terrorisme es banalitza de manera intolerable com ja ha passat amb el genocidi i el feixisme. Parla de la qüestió Manuel Cancio, catedràtic de Dret Penal a la Universitat Autònoma de Madrid, quan diu que “fets com els que s'agrupen en la causa Tsunami poden ser qualificats de terrorisme a Moscou, a Istanbul o a Teheran. Mai ho serien ni a Berlín, ni a París ni a Berna. I en dret, tampoc a Madrid”. I un altre tipus raonable, Michael Burleigh, a la seva monumental història cultural del terrorisme (Sang i ràbia, 2008), posa ordre a les intuïcions que qualsevol persona normal, és a dir, que no practiqui el trilerisme que tant agrada a alguns picaplets sobrevinguts, pot tenir sobre aquest tipus de crims. Per això, passa revista a la crònica atroç que va des dels nihilistes russos fins a la banda Baader-Meinhof; dels assassins tant lleialistes com republicans d'Irlanda del Nord als etarres abstrets entre sotanes i lectures del Che Guevara i els gihadistes de Llevant. En definitiva, a allò que vostès i jo sempre hem qualificat de terrorisme: l'acció moralment sòrdida i criminal d'aquells subjectes per als quals la destrucció que s'acarnissa en qualsevol víctima innocent constitueix una compensació fugaç d'un greuge real o imaginari, o bé de queixes més abstractes que són les causants de la seva ràbia i el seu histerisme. Mentrestant, les seves víctimes només tenen en comú que un perdedor radical i ressentit aspiri a destruir-los o mutilar-los per avançar cap a un món l'existència del qual pràcticament ningú no desitja. Quan s'abusa de la hipèrbole es rebenten les costures de la llei, i també del sentit comú. Per això, definir el terrorisme també és una qüestió moral. Si es vol crear un concepte legal que abasti una atrocitat, caldrà estar a l'altura d'un terror que repugni qualsevol consciència civilitzada o dedicar-se a una altra cosa. Ben Emerson, relator especial de l'ONU sobre lluita contra el terrorisme, almenys ho intenta i, encara que reconeix que no hi ha una definició de terrorisme acordada en l'àmbit internacional, en proposa una l'element essencial del qual el constitueixin els atacs dirigits de forma deliberada contra la població civil que suposin greus abusos contra els drets humans i siguin totalment incompatibles amb els principis bàsics d'humanitat: “En el context d'un conflicte armat, aquests actes constitueixen crims de guerra. Quan formen part d'un atac generalitzat o sistemàtic contra la població civil, constitueixen crims de lesa humanitat”. Com comprendreu, no parlem d'ocupacions incruentes d'aeroports, ni enfrontaments més o menys agressius amb les forces de seguretat: qui es refereix al terror i sap de què parla es refereix a una altra cosa. El problema de la peculiaritat espanyola en matèria de terrorisme és que, després de la reforma nefasta del 2015 –promoguda pel PP i assumida de forma entusiasta pel PSOE: ja saben, “sentit d'Estat”–, la lamentable definició del nostre Codi –un engendre jurídic construït amb materials d'enderrocament afusellats d'aquí i d'allà– pot permetre que un jutge imaginatiu investigui per terrorisme fins i tot un grup d'ecologistes que li doni per alliberar el bou embolat. Alguns van avisar que podia passar. 

Òbviament, ningú no els va fer cas.