L’HOME QUE VA DIR ADÉU DES DEL SEU DIARI

 

Bé. Ha arribat el dia. Tenia per costum llegir les necrològiques, –un esport com un altre qualsevol– fins avui, 9 de març, día en que apareix la meva”. Així comença l’esquela dedicada a Manuel Brañas González que va publicar a la seva edició d’ahir La Vanguardia, la casa en què aquest barceloní nascut al barri de Sants fa 83 anys va treballar durant més de quatre dècades com a impressor. Perquè per a Brañas, aquest diari era com la seva segona família. 

“Era molt feliç a l’empresa”, explica el seu fill Agustí, que encara té molt present la imatge del seu pare vestit amb una camisa blava i unes lletres brodades en vermell en què es llegia el nom d’aquesta capçalera. I detalla que qui escriu la necrològica no és en realitat el protagonista de l’esquela, sinó l’Agustí. Però, per què es fa passar pel seu pare? Per plasmar a través de les seves paraules el que ell sentia i també perquè li agradava llegir les necrològiques del diari. “Sempre deia: ‘Llegiré els que avui han deixat de fumar’, i jo li vaig prometre que quan fos el moment li faria la seva”, aclareix.

Manuel Brañas va deixar de fumar divendres, tot i que no practicava aquest hàbit, excepte en ocasions puntuals. Va arribar el seu moment després d’una llarga batalla contra l’alzheimer i el parkinson, que van anar apagant els seus records. Tot i això, “en els pocs moments que tenia de lucidesa, li preguntàvem: ‘ Pare, que has treballat?’, i ens responia: ‘Sí, sí, aquesta nit hi he hagut d’anar, que s’ha estripat el paper i he sortit tard’”, relata el seu fill.

Les seves vivències formen part del que significa elaborar cada dia una nova edició del diari. A més del trencament d’una bobina de paper, altres circumstàncies, explicava que quan es produïa una notícia d’última hora “havien de parar màquines i refer-ho tot”.

Els últims anys en què va servir a La Vanguardia ho va fer programant els ordinadors per distribuir els exemplars del diari en les diferents rutes. “Va haver de fer un gran esforç, perquè ell era una persona molt manual i mecànica”, recorda la seva família. Tot i això, va superar la prova amb afany perquè l’edició impresa arribés sempre a temps a la destinació mentre la major part de la ciutat dormia.

Després de 42 anys, Brañas es va jubilar de La Vanguardia als 63 anys. Malgrat això, va continuar vinculat a aquest diari com a lector. “Una de les ocupacions més divertides que tenia una vegada jubilat era llegir el diari”. Especialment les necrològiques.

Com recorda l’Agustí a l’esquela publicada ahir, els seus amics i coneguts l’anomenaven afectuosament el Vanguar, perquè “sempre parlava molt i molt bé” del Grup Godó. Per a la seva família, era la guineu de Sants , pel seu caràcter murri, i el marquès , per la seva elegància i perquè era el mateix sobrenom amb què es referia al periodista esportiu Andrés Astruells. Brañas era molt fanàtic del Barça.

L’esquela no deixa dubtes sobre la seva afició: “He gaudit de grans nits de futbol amb un entrepà de cansalada brutal i cervesa –que em perdoni sa majestat el colesterol–, però ara no deixa de provocar-me disgustos xDDD”. Ser culer també li va permetre obrir el cor d’una dona amb uns ulls extraordinaris, Teresa Sillué Vilà, amb qui va compartir la vida des dels 20 anys.

Després de 42 anys, Brañas es va jubilar d’aquest diari als 63 anys, però va continuar llegint-lo cada dia. “Quan el va conèixer a la festa major de Sants, li va preguntar de quin equip de futbol era. I si no hagués estat del Barça, ho hauria arreglat”, assevera el seu fill. Lluny d’això, va formar amb ell una gran llar. L’Agustí voldria que el record del seu pare servís per transmetre finalment un missatge positiu: “Que tots els que estan en una situació semblant i tenen una malaltia d’aquest tipus gaudeixin de la família”.