ROBAR ALS MORTS

 

Koldo García, l'exassessor de l'exministre de Transports José Luis Ábalos i epicentre de la trama de cobrament de comissions per la venda de mascaretes a diverses administracions en plena pandèmia, ha trencat el silenci per criticar el tracte que el PSOE ha dispensat al polític valencià que va ser expulsat i ara es troba integrat al grup mixt al Congrés i per assegurar que "no hi ha cap manta de la qual llençar". En una entrevista a OKdiario, Koldo García, assegura respecte al tracte del PSOE Ábalos que qualificar-lo d'"injust" seria "suau". "Jo crec que s'està sent cruel amb ell", rebla l'exassessor qui ha elogiat el també exsecretari d'organització socialista. "Crec que és un home que ho ha donat tot, no per ell mateix, sinó per Espanya, i que ha estat un fidel servidor públic", ha asseverat per opinar que "les persones que haurien d'haver-lo ajudat en situacions difícils, doncs bé , no han estat a l'alçada", en al·lusió als seus antics companys del PSOE.

"Quaranta-vuit milions de persones, menys, si descomptem els treballadors essencials i els que es van fer passar per tals, tancats a pany i forrellat als seus domicilis i obeint amb disciplina prussiana al govern. En nom del bé s’expropiaren temporalment les vides i en nom de la por s’acceptà dòcilment aquesta col·lectivització. Cadascú va viure tot allò d'acord amb la seva manera de pensar i sentir. Uns, els que més, plenament sol·lícits a complir amb les obligacions que el poder públic improvisava. D’altres, els menys, crítics, tot i que igualment obedients amb els protocols que s’anaven dictant un rere l’altre. - Josep Martí Blanch

Però tots, des dels més disciplinats fins als més díscols, plenament convençuts d’obrar en benefici del bé comú, encara que diferissin sobre la millor manera d’assolir-lo. És aquesta una qüestió transcendent perquè porta a quina era la motivació que hi havia rere de cada afirmació durant la pandèmia. Els qui defensaven el confinament i els qui el combatien haurien pogut arribar a l’insult, i fins i tot a les mans, en el curs de les seves vehements discussions. Però ambdós col·lectius eren honestos en les seves motivacions i en considerar que els seus raonaments, encertats o no –aquesta és una altra qüestió– eren la millor manera de plantar cara a la fatalitat. Com a tot país civilitzat fou la llei la que finalment s’encarregava de desempatar, donant i traient raons a través de la coerció.

La trama de comissions il·legals en la compra de mascaretes amb epicentre al Ministeri de Foment del govern del PSOE que s’investiga en aquests moments ens remet de nou a aquell temps que vivim a la memòria com un parèntesi forçat. Sabíem ja d’enriquiments pornogràfics d’individus sense escrúpols, ja fos a Madrid, Catalunya o a qualsevol d’altre lloc. Però fins ara restava l’esperança d’atribuir-los únicament al desvergonyiment moral d’alguns comissionistes que, operant des de l’àmbit de l’esfera privada, s’havien omplert les butxaques a costa de la nostra por i de les nostres irracionals però exigibles exigències d’apressament a la classe política.

Això d’ara afegeix una capa d’escarni difícil de pair. Ens descobreix, ja sense possibilitat de mirar cap a un altre lloc, que també hi havia quadrilles de bandolers actuant com a tals des de les pròpies institucions. La bufetada humiliant que rebem els ciutadans és extremadament dolorosa. La trama Koldo ens diu clarament que entre els molts que deien voler salvar-nos la vida també n’hi havia que només pretenien buidar-nos les butxaques. La trama Koldo indica que entre els que volien salvar-nos, n’hi havia que ens volien buidar la butxaca. Ens van dir que la pandèmia era una guerra. I alguna cosa de certa tenia l’afirmació a la vista dels esdeveniments que hem anat coneixent. En efecte, algunes comparacions entre la Covid-19 i un conflicte bèl·lic resulten perfectament afinades. Una d’elles és que la pandèmia, igual que les carnisseries militars, va treure el millor i el pitjor de l’espècie humana. I entre el pitjor, sens dubte, la manera de fer dels implicats en la trama de corrupció que s’investiga. Doncs no difereix de la que practiquen enmig d’un camp de batalla aquells que cerquen entre els cadàvers per apoderar-se de rellotges, cadenes i dents d’or. Una manera diferent però més eficaç de robar als morts, i en el seu cas també als vius.

De les lliçons que ens havia de proporcionar la pandèmia n’hi ha una que ja podem elevar a la categoria de veritat científica provada. Refereix a la impossibilitat de suspendre o rebaixar els controls de l’administració a l’hora de contractar béns i serveis per guanyar en eficàcia i rapidesa, fins i tot en el marc d’una emergència sanitària. No és que l’home sigui un llop per a l’home. És més aviat que la nostra espècie està feta d’ovelles i llops. I els segons, encara que siguin menys en nombre, no perden l’ocasió de saltar-nos al coll en quant confirmen que el ramat està desprotegit.

La justícia determinarà el que sigui amb els fets que puguin provar-se. Sempre serà insuficient per rescabalar-nos del mal provocat per aquests lladregots de tombes. Que la història demostri que sempre ha succeït el mateix a cada desgràcia col·lectiva no és un consol. Només constata quan inamovible resulta la naturalesa d’alguns éssers menyspreables. A les ovelles ens queda, més enllà de la justícia, escopir-los simbòlicament a la cara. En aquesta escopinada coincidirem tots, amb independència de quant ens baralléssim durant la pandèmica per una mascareta de més o una vacuna de menys".