L’HOME QUE VA DIR ADÉU DES DEL SEU DIARI

 


Bé. Ha arribat el dia. Tenia per costum llegir les necrològiques, –un esport com un altre qualsevol– fins avui, 9 de març, día en que apareix la meva”. Així comença l’esquela dedicada a Manuel Brañas González que va publicar a la seva edició d’ahir La Vanguardia, la casa en què aquest barceloní nascut al barri de Sants fa 83 anys va treballar durant més de quatre dècades com a impressor. Perquè per a Brañas, aquest diari era com la seva segona família. 

“Era molt feliç a l’empresa”, explica el seu fill Agustí, que encara té molt present la imatge del seu pare vestit amb una camisa blava i unes lletres brodades en vermell en què es llegia el nom d’aquesta capçalera. I detalla que qui escriu la necrològica no és en realitat el protagonista de l’esquela, sinó l’Agustí. Però, per què es fa passar pel seu pare? Per plasmar a través de les seves paraules el que ell sentia i també perquè li agradava llegir les necrològiques del diari. “Sempre deia: ‘Llegiré els que avui han deixat de fumar’, i jo li vaig prometre que quan fos el moment li faria la seva”, aclareix.

Manuel Brañas va deixar de fumar divendres, tot i que no practicava aquest hàbit, excepte en ocasions puntuals. Va arribar el seu moment després d’una llarga batalla contra l’alzheimer i el parkinson, que van anar apagant els seus records. Tot i això, “en els pocs moments que tenia de lucidesa, li preguntàvem: ‘ Pare, que has treballat?’, i ens responia: ‘Sí, sí, aquesta nit hi he hagut d’anar, que s’ha estripat el paper i he sortit tard’”, relata el seu fill.

Les seves vivències formen part del que significa elaborar cada dia una nova edició del diari. A més del trencament d’una bobina de paper, altres circumstàncies, explicava que quan es produïa una notícia d’última hora “havien de parar màquines i refer-ho tot”.

Els últims anys en què va servir a La Vanguardia ho va fer programant els ordinadors per distribuir els exemplars del diari en les diferents rutes. “Va haver de fer un gran esforç, perquè ell era una persona molt manual i mecànica”, recorda la seva família. Tot i això, va superar la prova amb afany perquè l’edició impresa arribés sempre a temps a la destinació mentre la major part de la ciutat dormia.

Després de 42 anys, Brañas es va jubilar de La Vanguardia als 63 anys. Malgrat això, va continuar vinculat a aquest diari com a lector. “Una de les ocupacions més divertides que tenia una vegada jubilat era llegir el diari”. Especialment les necrològiques.

Com recorda l’Agustí a l’esquela publicada ahir, els seus amics i coneguts l’anomenaven afectuosament el Vanguar, perquè “sempre parlava molt i molt bé” del Grup Godó. Per a la seva família, era la guineu de Sants , pel seu caràcter murri, i el marquès , per la seva elegància i perquè era el mateix sobrenom amb què es referia al periodista esportiu Andrés Astruells. Brañas era molt fanàtic del Barça.

L’esquela no deixa dubtes sobre la seva afició: “He gaudit de grans nits de futbol amb un entrepà de cansalada brutal i cervesa –que em perdoni sa majestat el colesterol–, però ara no deixa de provocar-me disgustos xDDD”. Ser culer també li va permetre obrir el cor d’una dona amb uns ulls extraordinaris, Teresa Sillué Vilà, amb qui va compartir la vida des dels 20 anys.

Després de 42 anys, Brañas es va jubilar d’aquest diari als 63 anys, però va continuar llegint-lo cada dia. “Quan el va conèixer a la festa major de Sants, li va preguntar de quin equip de futbol era. I si no hagués estat del Barça, ho hauria arreglat”, assevera el seu fill. Lluny d’això, va formar amb ell una gran llar. L’Agustí voldria que el record del seu pare servís per transmetre finalment un missatge positiu: “Que tots els que estan en una situació semblant i tenen una malaltia d’aquest tipus gaudeixin de la família”.


NO SOM UNES NINES

En el dia de la dona millor deixar l'escrit en mans d'una, per la qual sento una devoció especial, perquè és una dona sense més ni més, sense excessos ni escarafalls, posem que parlo de Llucia Ramis. Amb el meu pare vèiem el futbol femení per la tele, i ell es referia sempre a 'les nenes', jo em refereixo a 'les dones', he canviat i, en canvi, em refereixo als 'nens' quan veig els homes. I és que el futbol femení ha fet molt pels drets de les dones, i aix que pot semblar una fotesa té la seva importància, sovint els canvis venen per les petites coses, fixeu-vos nomès en el tipus i comportament del públic cada vegada més nombrós del futbol femení, i compareu-ho amb el comportament del masculí.

Són nines. Miren a càmera sota missatges com “Serà cap de tecnologia”, “Serà rectora”, “Serà CEO”. Els cartells, a molts punts de la ciutat, formen part de la campanya 8M de l’Ajuntament de Barcelona, que enguany duu l’eslògan ‘Trenquem el sostre de vidre’. Grinyola per diversos motius. Primer, perquè són nines. Per què enfocar el feminisme com un futur utòpic, com una idea que quallarà les properes generacions? Per què preparar el terreny per a elles i no exigir-lo des de ja per a nosaltres, per a les adultes, per a les mares i àvies? Per què no posar en els cartells una dependenta o cambrera, que combina la seva feina amb estudis universitaris, disposada a presidir una corporació audiovisual? No pot aspirar una doctora de mitjana edat a dirigir l’hospital on passa mil hores cada dia?

I per què ambicionar llocs de poder i alts càrrecs propis del neoliberalisme? I si aquestes nines volen ser pageses, mestres, perruqueres, tatuadores, desenvolupadores d’apps o productores de videojocs? O escriptores, camioneres, cuidadores, jugadores de bàsquet. Això sí, amb salaris dignes, horaris decents, tractades amb respecte, i no com si no meresquessin ser on són quan ocupen llocs tradicionalment monopolitzats per homes.

La campanya grinyola perquè és inofensiva. Com ho varen ser els Fridays for Future i focalitzar en la figura de Greta Thunberg un tema tan fonamental com el medi ambient. Els nins són inofensius. A més, infantilitzen allò que promouen si és un tema sobre el qual han de responsabilitzar-se els adults, cas de l’ecologisme o la voluntat de canviar el món, o que hi hagi pau. Ja creixeran i llavors, quan siguin grans, s’adonaran que la realitat no és tan senzilla com els seus desitjos naïfs. Tenim temps per solucionar amb ells allò que no hem sabut arreglar fins ara. És el que transmeten els infants a les campanyes, quan no incideixen en els problemes que pateixen.

Els mateixos cartells tendrien un impacte diferent si, en comptes de prometre un futur ideal, anassin acompanyats d’aquestes xifres: de les 18.731 denúncies per violència sexual interposades a Espanya el 2022, un 40% van tenir nines com a víctimes. O aquestes altres: un de cada deu adolescents d’entre 14 i 17 anys reconeix haver estat víctima de conductes de control per part de la seva parella, i la majoria són noies, segons un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa. O d’aquest titular: “Les noves generacions són les més escèptiques pel que fa a les desigualtats entre homes i dones”, segons el CIS. Seran caps de recerca i rectores, però passaran per això.

Entenc el missatge positiu i optimista de la campanya; qui no voldria el millor per als fills, el millor per a les filles. Però no trenca res, encara menys el sostre de vidre. Ni tan sols el visibilitza. Diferent seria que a les imatges hi hagués una cap de tecnologia amb un company de feina, i l’advertència que la bretxa salarial s’ha eixamplat per primera vegada des del 2017, segons un estudi de la Cambra de Comerç. O que hi sortís una CEO vora els rumors i indirectes que ha hagut d’aguantar per part dels qui no obtingueren el càrrec. O una reconeguda dona d’èxit amb problemes d’ansietat, falta de son i de temps, i hi digués: “És malabarista”. O els comentaris que reben els articles esportius escrits per dones. O els comentaris i atacs que reben les campanyes i articles sobre dones realment sacsejadors. O una científica eminent a punt d’obtenir el Nobel, i un senyorot al costat que li etzibàs: “Escolta, nena”.

REALIDAD ALTERNATIVA, SEMPRE A ESPANYA

En una societat on l'aparença compta més que no pas l'essència, la mentida s'ha apoderat de la conversa pública. El 2016 es va començar a emprar amb profusió l'apel·latiu postveritat o “mentida emocional”, és a dir, la distorsió de la realitat en què els fets objectius pesen menys que l'apel·lació a les emocions. Quan se sent una mica de manera intensa, tova instal·lat en la pròpia bombolla ideològica construïda per les xarxes i els mitjans afins, resulta incòmode dubtar de la seva veracitat. L'11-M va inaugurar el menyspreu per la veritat a la política espanyola.

“L'11-M ha creat una cultura, no del tot desapareguda, de certa afició per les versions alternatives, que van començar a Espanya abans que en altres llocs”, reflexiona José Antonio Zarzalejos, exdirector d'Abc, al documental sobre la gestió informativa dels atemptats que ha fet Jordi Évole. Iñaki Gabilondo afegeix: “La polarització que hi ha ara és filla d'aquella tensió. La fractura no s'ha curat i hi continua”. La mentida política adquireix vestidures diverses, es barreja al mateix sac de les mitges veritats i els sobreentesos, com s'està fent amb alguns dels contractes de màscares per a la covid. Vint anys després, hem incorporat la postveritat a la pràctica política, plenament normalitzada, com una cosa trivial i quotidiana que ja ni tan sols val la pena combatre.

No només les mentides formen part de la discussió política diària. També els insults o els retrets retòrics d'alt voltatge. Un exemple pràctic d'aquesta setmana, el tenim en una piulada del compte oficial del PP a la xarxa social X: “Missatge per als corruptes del PSOE: és la una de la matinada. Diu Yolanda Díaz que és hora de sortir de les marisqueries. Ja es poden dirigir ordenadament als seus prostíbuls de confiança. Recordeu saludar el porter, Qui sap, potser arriba a conseller de Renfe”.

Quan es desqualifica en aquests termes l'adversari s'aprofundeix en la divisió social i es fa malbé la convivència. I en aquest joc del i tu més acabem perdent tots. Per això cal agrair que Juntsxcat i ERC hagin abandonat les seves picabaralles i odis i s'hagi posat d'acord per pactar l'Amnistia. Amb el temps, tots recordarem el llegat del lletrat Boye: allò de “les crispetes” i el “aquí ho deixo”, dues frases gracioses que a cap advocat rellevant se li acudiria repetir per vergonya professional, però que a Gonzalo Boye li han funcionat - de moment -

MENTRESTANT A ESPAÑISTAN...

“Algú havia d'haver calumniat Josef K., ja que va ser detingut un matí sense haver fet res de dolent”. Així arrenca 'El procés', la gran novel·la de Franz Kafka sobre l'arbitrarietat judicial. Kafka sabia de què parlava: era doctor en Dret per la Universitat de Praga, i treballava com a advocat especialitzat en assegurances. També era jueu, membre d'una comunitat secularment posada sota sospita a l'Europa cristiana.

Sembla que el jutge García Castellón ha llegit Kafka, i el Tribunal Constitucional també, i s'hi han aplicat. Ens anava millor quan la justícia llegia Maquiavel. I Mentrestant, l'odiós Puigdemont és l'única taula de salvació de Pedro Sánchez, 'Sorpresas te da la vida' deia Pedro Navaja, i és que ja s'havia d'haver vist a venir quan els indepes es van accelerar amb el procés, el procés del 'tenim pressa'. I un avís per a navegants: Els del procés del PP també tenen pressa ara, potser massa. Millor seria que tornessin a llegir Maquiavel abans que s'estavellin com els indepes.

EL CERN I ELS DOS HOMERS

El laboratori europeu de física de partícules CERN té previst construir un anell subterrani de 91 quilòmetres de perímetre per albergar el Futur Col·lisionador Circular (FCC), l'accelerador de partícules més gran i potent del món. Si se n'aprova la construcció, permetrà estudiar col·lisions de partícules amb una precisió i un nivell d'energia mai aconseguits abans, cosa que podria aportar respostes a alguns dels misteris no resolts de l'Univers, com ara la naturalesa de la matèria fosca i de l'energia fosca , o per què hi ha més matèria que antimatèria.

El FCC s'ubicarà en un túnel a 200 metres de profunditat a cavall entre França i Suïssa i una part del traçat passarà sota el llac Leman, al costat de Ginebra, segons les primeres conclusions de l'Informe de Viabilitat del FCC que el CERN ha fet públiques . Al seu interior circularan dues fas de partícules en adreces oposades a velocitats properes a les de la llum. En quatre punts de l'anell, es provocaran col·lisions frontals entre les partícules guiant-les amb imants.

En llegir aquesta notícia que publica Josep Corbella a la vanguardia, he recordat les prediccions de dos científics sobre l'efecte del col·lisionador d'Hadrons quan es va posar en marxa el primer el 2008. Hauria estat la fi de la humanitat la que preveien els científics Walter Wagner i Luis Sancho nord-americà el primer i espanyol el segon, que deien que la posada en marxa del 'Gran Col·lisionador d'Hadrons CERN' a (Suïssa) tenia un 75% de possibilitats de generar un forat negre que s'empassaria la terra sencera. L'aparell és com una tuneladora d'aquestes del metro de Barcelona, però a la bèstia, molt al bèstia. Jo no entenc de totes aquestes coses i suposo que aquest parell de científics ho deien de bona fe, ja que si hagués passat només els serviria per dir a última hora, ja ho dèiem!, però en no ser així es diria que han quedat lleugerament desacreditats per una bona temporada. I és que l'accelerador ja fa temps que funciona i de moment no ha passat res, ni es preveu que passi, a banda de costar uns dos mil milions d'euros. De fet seria el final perfecte i el que es mereixeria una espècie tan miserable i perjudicial com la nostra, uns espècimens que volen jugar a ser déu, que es creïn els amos de l'univers i en un acte de suprema inconsciència aconseguissin que se'ls empassi per a sempre la seva pròpia obra, a ells ia la resta del planeta. Seria com una mena de No creació o d'un big bang a la inversa, un digne final per a uns indignes. Però no defallim que encara hi ha un lloc per a l'esperança: El futur col·lisionador circular de CERN que Vorbella ens presenta, de moment, només és un projecte pendent de ser aprovat. Potser quan estigui acabat i en funcionament sí que s'ens empassarà del tot.

Si em deixessin triar, aquest seria el final que escolliria pels homínids, desaparèixer sense deixar el més mínim rastre, com si mai haguéssim existit, no quedaria absolutament res del nostre pas per allà baix, només les ones escampades per l'espai que hem anat escampant durant anys i que en cas que algú les captes els portarien enlloc. Només demanaria com a últim desig, escoltar les Walkiries de Wagner al moment final de la desaparició total, llàstima que no pogués filmar-ho Francis Ford Coppola.

L'e-coli o un microbi així també estaria bé, com més petit millor, però el problema és que això deixaria rastre i la gràcia del forat negre és que no en deixaria cap, seria com si mai haguéssim existit, i, com diria José Saramago : l'Univers mai sabria que Homer va escriure la Ilíada i un altre Homer, més important encara, el Simpson, treballava en una Central a Springfield.

LA GENERACIÓ BEAT


En la pel·lícula sobre Dylan que comentava ahir, sortia Allen Ginsberg, un dels components destacats de la generació beat. Poques aventures literàries s'han mitificat més que la de la generació beat als Estats Units. El que varen escriure i/o fer Jack Kerouac, Allen Ginsberg, Neal Cassady, William Burroughs, Gregori Curso, Ken Kesey i Timothy Leary, entre altres, en els anys 50 i 60, forma part de la història però també de la llegenda. Fossin el que fossin, que potser mai se sabrà bé del tot, ens han llegat algunes obres que són, encara avui, d'aquestes que cal llegir.  Res important i molta brossa com el poema de Ginsberg que teniu al final de l'escrit, però tenien quelcom que els feia admirar, llegir i considerar uns autèntics revolucionaris, mentre que no deixaven de ser uns gamberros aspirants a petits burgesos avorrits....


No eren cap bon exemple de res, ni ho pretenien, tampoc és que volguessin canviar res, i ni molt menys eren estúpidament correctes. No tenien, com Bolaño o Lamborghini, una clara pretensió de gloriosa posteritat i, en canvi, la varen aconseguir mentre queien pel camí de la Ruta 66 víctimes de l'alcohol o les drogues. Diuen que la pel·lícula que van rodar de l'adaptació d'on the road' la novel·la més coneguda de Kerouac, és molt avorrida, millor doncs si encara no ho heu fet, que us llegiu la novel·la. Potser Neal Cassidy era el més clar exponent del desastre que en el fons eren tots els components de la mitificada generació beat.

ALLEN GINSBERG



"Palabras celestes", de Allen Ginsberg

El alba encandila el ojo
Sirenas rasgan el cielo
Cláxones de los taxis retumban en la calle
Bocinas rotas de coches balan balan balan

El cielo está cubierto de palabras
El día está cubierto de palabras
La noche está cubierta de palabras
Dios está cubierto de palabras

La conciencia cubierta de palabras
La mente está cubierta de palabras
Vida y muerte son palabras
Las palabras están cubiertas de palabras

Los amantes están cubiertos de palabras
Los asesinos están cubiertos de palabras
Los espías están cubiertos de palabras
Los gobiernos cubiertos de palabras

Gas mostaza cubierto de palabras
Bombas de Hidrógeno cubiertas de palabras
«Noticias» del mundo son palabras
Las guerras están cubiertas de palabras

Policía secreta cubierta de palabras
Hambre cubierta de palabras
Huesos de madres cubiertos de palabras
Niños esqueléticos hechos de palabras

Los ejércitos están cubiertos de palabras
Dinero cubierto de palabras
Altas Finanzas cubiertas de palabras
Junglas de pobreza cubiertas de palabras

Sillas eléctricas cubiertas de palabras
La multitud que grita está cubiertas de palabras
Radios tiranas cubiertas de palabras
El Infierno televisado, cubierto de palabras

*   *   *

NO DIRECTION HOME


No Direction Home és un documental de Martin Scorsese que descriu la vida de Bob Dylan, i el seu impacte sobre la música popular americana i la cultura del segle xx. La pel·lícula no cobreix el conjunt de la carrera de Bob Dylan, sinó que es concentra en el període comprès entre l'arribada de Dylan a Nova York el gener de 1961 i el seu accident de moto el juliol de 1966. Aquest període descriu l'ascensió de Dylan fins al seu èxit com a cantant i compositor folk, i la polèmica que envoltava el seu pas al rock. La pel·lícula va ser difosa conjuntament a la televisió als Estats Units i al Regne Unit el 26 i 27 de setembre de 2005. Y actualment la podeu trobar a Movistar+
El projecte No Direction Home va començar el 1995 quan el director de Dylan, Jeff Rosen, va començar a realitzar entrevistes amb amics de Dylan com el poeta Allen Ginsberg i el músic Dave Van Ronk. Tots dos van morir abans de la sortida de la pel·lícula. La vella amiga de Dylan Suze Rotolo ha atorgat igualment una entrevista.
Centenars d'hores de gravacions cobrint el període de la pel·lícula van ser visionades. En particular una gravació del grup de Rock de Dylan a l'institut, la seva trobada el 1965 amb Andy Warhol en un càsting, o el celèbre concert al Manchester Free Trade Hall el 17 de maig de 1966.
El títol de la pel·lícula es va agafar del títol de la biografia de Dylan publicada el 1986 per Robert Shelton, tret d'un vers de la tornada d'una de les cançons més cèlebres de Dylan Like a Rolling Stone. 
 La pel·lícula presenta els que han influenciat Bob Dylan: John Jacob Niles, Odetta, Woody Guthrie, The Clancy Brothers, Joan Baez, Allen Ginsberg, Pete Seeger, Dave Van Ronk, Webb Pierce, Hank Williams, Johnny Cash.

Eren temps de canvis, en què Martin Luther King clamava el seu I have a dream, i Miquel Martí i Pol ens deia que tot estava per fer i tot era possible. Dylan cantava allò que molts volien dir, però no gosaven o no sabien com fer-ho, d'ací el seu eclecticisme. Mentrestant,  en  tot l'orb resplendien i ressonaven les campanes de la llibertat. Després, com diria Vargas Llosa, se jodió todo.

EL PRIMER ATEMPTAT GIHADISTA A ESPANYA


L'autoria del primer atemptat gihadista a la història d'Espanya continua sent un misteri sense resoldre i encara avui té més preguntes que respostes. No va ser a 4 trens de rodalies, en hora punta, a l'Estació d'Atocha un 11 de març de 2004, sinó a mitjans dels anys 80 al restaurant "El Descanso" i va deixar 18 morts i 82 ferits. No s'ha pogut determinar mai qui va cometre aquell atemptat, tot i que va ser reivindicat per quatre grups terroristes.

Va passar el 1985, 19 anys abans, un 12 d'abril cap a dos quarts de deu de la nit, a prop de la base militar de Torrejón de Ardoz. Van morir 18 persones i hi va haver 82 ferits. Tot i que en uns dies faran 39 anys, segueix sense saber-se la seva autoria.

El balanç del nombre de víctimes va ser l'únic que va quedar clar, 18 morts de nacionalitat espanyola, i 82 ferits, 14 dels quals eren nord-americans. Precisament, que el restaurant fos freqüentat per militars nord-americans de la base nord-americana de Torrejón de Ardoz va fer pensar que l'objectiu no eren espanyols sinó americans. Tot i que, l'hora en què es va perpetrar l'atemptat, cap a dos quarts de deu de la nit, no feia viable aquesta hipòtesi, ja que era massa tard perquè hi hagués militars americans sopant.

Tampoc no es va aclarir quin tipus d'explosiu es va detonar, es va parlar des de cloratita, pentrita a trinitroluè. L'únic que es va saber amb certesa va ser que la bomba, entre 5 i 15 quilos, estava en una bossa d'esports abandonada sota la barra del restaurant, a prop dels banys.

Portadas de ABC de las ediciones de Madrid y Sevilla. 14 de abril de 1985.

Però la veritable incògnita del tercer gran atemptat de la història recent d'Espanya, només superat per l'M-11 amb 190 morts i el d'Hipercor amb 21, continua sent qui ho va fer. Passaven les hores i ningú ho reconeixia, fins que van començar les primeres reivindicacions. Entre elles, hi havia la de Jihad Islàmica. Ho va fer mitjançant una trucada telefònica anònima a la delegació d'una agència internacional de notícies a Beirut. Es deia que continuarien perpetrant atemptats fins que l'últim soldat israelià marxés del Sud del Líban.

A més, al comunicat s'afirmava que era una represàlia per les matances a Bir al-Abed, un barri xiïta d'aquesta ciutat on l'explosió d'un cotxe bomba havia provocat la mort de 92 persones, 4 dies abans. Els integristes xiïtes directament van acusar Israel i els Estats Units d'estar darrere d'aquesta massacre.

El problema va venir perquè no van ser els únics a reivindicar-ho. Es van trobar sobres de sucre on hi havia la paraula "Waad", promesa, usada pel Front Popular per a l'Alliberament de Palestina-Comandos Especials (FPLP-CE), una escissió de l'OLP, per reivindicar els seus atemptats. De fet, a les primeres investigacions es va apuntar Hamza Tirawi, un militant d'aquest grup.

I no només això, sinó que, també, ho va reivindicar en un comunicat on es deia que lamentaven la mort d'espanyols que hi eren de manera accidental, segons va recollir El Periódico. Hipòtesi que finalment va ser descartada en no produir-se cap detenció. També es va sospitar d'ETA. La raó va ser perquè la banda terrorista basca s'havia declarat Anti-OTAN, i precisament la proximitat a la base americana els havia convertit en els primers sospitosos, segons va recollir la premsa del moment. A més, cal no oblidar que aquells anys Espanya vivia els anomenats «anys de plom d'ETA».

Tot i així, i seguint la hipòtesi que els seus autors fossin espanyols no es va descartar el GRAPO. Algú amb la veu distorsionada va trucar a una emissora d'Antena 3 dient que ho feia en nom d'aquest grup. El comunicant va lamentar que l'atemptat no hagués passat a tres quarts de nou del matí, hora prevista, quan el local hagués estat ple d'americans, segons explicava el diari El País.

Curiosament, el 2005, vint anys després, un supervivent de l'atemptat veu una fotografia a la premsa de Mustafà Setmarian Nasar, un cap d'Al-Qaida detingut aquell mateix any al Pakistan, i ho reconeix. Assegura que va aixecar les sospites des del principi i diu que el va veure dipositar una bossa al lloc de l'explosió.

Inicialment, la policia no ho pren gaire seriosament. Però la revisió del sumari fa que s'adonin que altres testimonis assenyalen un sospitós amb característiques similars. Igual que, segons Interviú, alguns militars nord-americans que hi van ser i que van ser sotmesos a sessions d'hipnosi per recordar detalls que poguessin donar llum, també, ho assenyalen.

Darrere d'aquesta pista es torna a reobrir la causa. El jutge Baltasar Garzón dicta una ordre internacional de cerca i captura, però continua estant en parador desconegut. Algunes fonts creuen que pogués estar a Guantánamo i altres a Síria, però, amb certesa ningú ho sap. El que sí que es coneix és que és d'origen sirià. Té la nacionalitat espanyola al casar-se amb una madrilenya amb qui va tenir dos fills. Va estar 12 anys vivint a Espanya, sense que fos detingut ni considerat sospitós d?aquest atemptat. - Autora/ Raquel G. Solís.

11 de MARÇ DE 2004


Fa ja uns dies que s'està parlant de l'11M, quan l'aniversari és dilluns vinent, però al safareig polític ja li escau parlar del tema, les coses no va bé per al PSOE, i a més a més Koldo no ajuda. Vint anys després, el desassossec ja no té a veure amb l'autoria d'allò, si no amb quant va calar a la societat que la mentida sigui, des de llavors, una eina política i mediàtica legítima. Tothom recorda com va viure l'11M. En el meu cas,  el dia 11 de març de 2004 estava esmorzant a les vuit del matí a Bigues i Riells. Com sol passar en molts bars a aquestes hores del matí, el televisor estava engegat però sense so. En aquest cas i dia concret el canal que emetia era el 3/24 de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. De sobte es tallà l'emissió convencional i unes imatges d'un plànol de l'estació d’Atocha i altres zones de Madrid aparegueren en pantalla amb indicatius d'explosions; ràpidament la mestressa del bar apujà el volum del televisor i tots els que érem allí començarem a tenir consciència del que acabava de succeir. Després d’esmorzar, vaig pujar al cotxe i en engegar la ràdio vaig acabar de tenir coneixement de la terrible tragèdia que l’acte terrorista havia causat en el metro de Madrid y del nombre de víctimes innocents que ja s'albirava, atès que a aquella hora solen abarrotar el transport públic de la capital d'Espanya, tots els ciutadans que s'hi desplacen per diferents qüestions.
Al cap d’una estona, parlant amb un client a Vilanova del Vallès, em comentava que no tenia clar que l'autoria de la massacre fos obra de ETA: “no és la seva manera d’actuar” em va dir, cada grup terrorista té una manera de fer, i aquesta no es la d'ETA, i tan de bo no hagin estat ells –afegí - perquè de ser així tenim Pp per estona.

Mentre comentàvem la qüestió es va saber de les declaracions d'Otegi dient que no havia estat autoria d'ETA (mentre el tractava de miserable qui realment ho era, Ángel Acebes), i ja més tard començà a prendre cos cada cop amb més força la hipòtesi que es tractava d’un atemptat d’Al-Qaeda o una franquícia seva. A la tarda, vaig consultar l'última hora en els diaris electrònics més importants d’Europa i Nord-amèrica i tots, tots, parlaven ja clarament d’un atemptat comès per Al-Qaeda. No fa falta recórrer a la versió oficial que seguia entestant-se en donar el govern d'Espanya a través del ministre de l’Interior Angel Acebes, crec que tots la recordem perfectament.
Tota aquesta prèvia es para aclarir que aquí fou on el Partit Popular començà a perdre les eleccions del diumenge següent amb SMS o sense. Això la gent del carrer no ho sabíem. El que si intuíem era que no havia estat ETA i el Govern s’entossudí en insistir en el contrari, malgrat la furgoneta, les cintes, els telèfons i tot. 
Aquest va ser el seu error. Si José María Aznar hagués anat a l’estació d’Atocha aquell mateix matí i hagués assumit i manifestat que l’autoria de l’atemptat podia no ser d'ETA, sense dir que era obra d'Al-Qaeda la reacció de la gent possiblement hauria estat una altra. Però això significava reconèixer l’error d'haver-nos ficat en una guerra en la que una gran majoria de ciutadans no hi estàvem d’acord, i així ho demostrarem clarament manifestant-nos en tota Espanya en contra d’aquesta intervenció, a lo que ell despectivament es limità a traves de la seva televisió a minimitzar la xifra real d’assistents i a dir-nos “pancarteros” I aixó és el que realment succeí vist des de la perspectiva d’un ciutadà de a peu, malgrat que avui en dia anem encara amb àcids bòrics i altres històries de mal perdedor.
Dins del desastre que fou aquest atemptat i els 191 morts físicament, més els que quedaren per plorar als éssers perduts; l’únic positiu és que aquest acte terrorista significava irremeiablement a mitjà o llarg termini la fi d’Eta com a banda terrorista. A partir de l'11-M ETA ja no tenia cap raó de ser (per a mi la deixà de tenir el 1978 o fins i tot abans) o millor dit, no la va tenir mai, car no hi ha cap ideal ni causa, per justa que sigui que per assolir-lo necessiti assassinar a sang freda encara que sigui a una sola persona. Però l'atemptat de Madrid va tenir la capacitat de fer entendre a ETA (o així hauria d'haver estat) que el joc per a ells s'havia acabat, que ja no podien seguir per aquesta línia, que la coartada que a Hipercor la policia havia estat inoperant perquè els hi convenia que l'atemptat produís morts, ara malgrat ser segurament certa, ja no valia ni per a ells, que ja no poden seguir matant. L'enemic ara és invisible, i pot actuar on, quan i com vulgui pràcticament amb total impunitat, fer el mal que desitgi i desaparèixer engolit en el no-res de l'anonimat, i aquest enemic sí que és complex i impossible de derrotar. Això és el que ens ha de preocupar, i el Pp en aquells moments i encara a hores d'ara, entestat, entossudit i obcecat amb ETA, no va voler, no li convenia o no ho va saber veure quin era el perill real i d'on venia, i així els hi va anar.  Pedro Arriola ho tenia molt clar, si ha sido ETA ganamos de calle las elecciones, pero si no ha sido ETA, las podemos perder.
Vint anys més tard hi ha encara qui dubta de l'autoria dels fets, de la mateixa manera que els culpables per omissió callen i no en parlen.... posem que parlo de l'home que va ordir tota la mentida, José Maria Aznar López, l'home que es va creure per damunt del bé i el mal.... obsessionat en culpar a ETA de l'atemptat, car sabia el que s'hi jugava políticament. Si que han parlat alguns dels implicats (no del Pp)en aquest documental 11m 20 anys rtve play  També Évole va tocar el tema abans d'ahir a lo de Évole. I a Disney plus, a partir del dia 6 emeten una serie sobre el tema: Nos vemos en otra vida, Que tracta el cas del nen gitano que va  portar els explosius en una motxila, seguint les ordres de Trashorras.

INSEGURA SEGURETAT

Un noi de vint anys ha estat condemnat a set mesos de presó per haver robat la motxilla d'un enginyer de l'ajuntament de París, en què s'incloïen notes vinculades als Jocs Olímpics, va indicar una font judicial. El jove, nascut el 2001, va ser jutjat en compareixença immediata divendres davant del tribunal correccional de París, que va pronunciar el seu ingrés a la presó, segons la mateixa font, confirmant una informació de la cadena BFMTV. Dilluns a la nit, un enginyer de l'Ajuntament de París, que viatjava a bord d'un tren a la regió parisenca, va deixar la motxilla al compartiment d'equipatge sobre el seient. Se'n va adonar després que havia desaparegut, segons va relatar a la policia quan va denunciar el robatori.

Aquest robatori va provocar preocupació quan una font policial va indicar que la motxilla contenia un ordinador i dos dispositius de memòria USB amb plànols sobre la seguretat dels Jocs Olímpics de París, que se celebraran entre el 26 de juliol i l'11 d'agost. Dimecres, la fiscalia de París va precisar aquests primers elements de la investigació, va lamentar "publicacions precipitades" a la premsa i va assegurar que els dispositius de memòria USB no contenien notes "sobre els dispositius de seguretat sensibles". La investigació va permetre detenir un sospitós "ja conegut" per robatoris als transports públics, especialment a principis de gener, va precisar la font judicial.

Això de què els dispositius de memòria USB no contenien notes "sobre els dispositius de seguretat sensibles", em sona a excusatio non petita per part de la policia, com quan diuen que el sospitós era ja conegut, que és el que sol dir la policia municipal de Barcelona i els mossos quan hi ha disturbis al final de qualsevol celebració, són habituals que rebenten manifestacions, són uns cinc-cents i els tenim controlats diuen. Però no els agafen mai. I quant a l'enginyer a qui li van sostreure el maletí, fa pensar i de preocupar-se amb quina facilitat es poden obtenir documentació sensible de ser usada per qualsevol facció terrorista. La nostra seguretat no és que sigui gaire segura, ni a França, ni a Espanya, ni a cap altre país europeu.

TERRORISME JUDICIAL


Cap país mínimament democràtic no es pot permetre que el poder judicial perdi l'autoritat que sustenta la força de les seves decisions. La independència i la imparcialitat dels tribunals és el que els permet exercir raonablement el seu paper d'àrbitres dins de l'estat de dret. Si s'enfanguen en la lluita política i prenen decisions guiats per interessos ideològics o estratègics, deixen automàticament de merèixer respecte. En comptes de ser els guardians de la llei i els drets, es converteixen en la seva principal amenaça. Si qui obra així és ni més ni menys que el Tribunal Suprem, encarregat d'unificar doctrina i resoldre com a última instància, pot trontollar tot l'edifici del sistema democràtic.

Espanya ja fa massa temps que està a punt d'aquest precipici. Els magistrats nomenats a dit per un Consell General controlat inconstitucionalment pel Partit Popular, especialment els de la Sala Segona, controlada pel mediàtic jutge Marchena, no semblen ser conscients del mal que causen les sospites de politització de les seves decisions. O això, o són una colla d'irresponsables. La interlocutòria per la qual accepten investigar l'expresident Puigdemont per un presumpte delicte de terrorisme és un nou exemple de decisió amb més aparença política que jurídica. La ciutadania llegeix amb estupefacció uns pronunciaments inacceptables en un text judicial que només s'entendrien per la sanya contra determinades opcions ideològiques o el desig d'interferir a la vida política del país.

Per aconseguir els seus propòsits, els nostres jutges han de començar per desdibuixar el concepte de terrorisme. Per això sostenen que el terrorisme és una cosa que “s'amplia i es diversifica de manera gradual i constant”. Per això creuen que el legislador ha d'anar ampliant el concepte de terrorisme. I si no ho fa, ja se n'encarreguen ells. Aprofiten que des del 2015 el terrorisme al Codi Penal es defineix de manera àmplia, incloent-hi múltiples actes que alteren greument la pau pública, per inventar un delicte que permet al jutge apreciar terrorisme en qualsevol moviment polític que causi desordres públics.

En el nou concepte de terrorisme ja no cal “l'acceptació ideològica dels postulats de grups concrets que persegueixin la subversió de l'ordre constitucional”. En comptes d'això, segons la Sala del jutge Marchena, es pot anomenar terrorista qualsevol protesta que “a través de l'espectacularització” causi “un greu desassossec” a la ciutadania. S'obre així la porta que els nostres tribunals, quan els interessi, qualifiquin de terrorisme qualsevol protesta política dissident. Els actes violents necessaris també se suavitzen. En aquest cas, el Tribunal Suprem considera que els manifestants catalans convocats per Tsunami Democràtic “van emprar instruments perillosos i artefactes de potència destructiva similar als explosius, com ara extintors d'incendis, vidres, làmines d'alumini, tanques, carrets metàl·lics o portaequipatges”. Equiparar un carretó d'equipatge amb una bomba és un absurd per a qualsevol... Excepte per als jutges del Suprem quan volen fer política.

Després de concloure que qualsevol protesta la ideologia de la qual no comparteixin els nostres senyors magistrats pot ser terrorisme, la interlocutòria també destaca que Puigdemont és el terrorista en cap perquè... hi ha missatges que diuen que l'avisarien de les manifestacions de Tsunami Democràtic. O sigui, que si els esvalotadors terroristes t'avisen que hi ha manifestacions, et converteixes en el seu cap. 

En general, la lectura d'aquesta interlocutòria, carregada d'insinuacions tendencioses, causa rubor pel seu absolut menyspreu a la lògica jurídica. El Tribunal Suprem està desfermat en la seva croada contra el Govern i els independentistes i no s'entreveu cap manera de frenar-lo. La manca de decència processal arriba fins i tot al punt de recolzar-se en els arguments d'un grup de fiscals sediciosos abans que a l'informe presentat pel fiscal competent en el cas.

Decisions d'aquest tipus, amb una aparença evident de parcialitat, resulten inacceptables en un sistema democràtic. Els jutges del Suprem, designats per un òrgan polític, volen fer política sense presentar-se a les eleccions. A més, ho fan amenaçant de drets tan essencials com el de protesta i la presumpció d'innocència. Els que realment creen desassossec i terror a la societat són aquest tipus de magistrats, però no sembla que per ara responguin per això. - Manuel Castells  ctxt.es

LA POLÍTICA NO ÉS UNA CACERA

Giulio Andreotti, que va tenir a càrrec seu el Consell de Ministres italià en set ocasions, és l’autor de la frase “el poder desgasta, sobretot quan no es té”, que ha interioritzat en excés el PP, a qui li sol faltar finezza quan no el posseeix i, en canvi, li sobren presses. Andreotti era un cínic i amb els seus sarcasmes podria escriure’s un llibre de citacions polítiques. Només a ell se li podia ocórrer de dir aquesta sentència en públic: “Governar no consisteix a solucionar problemes, sinó a fer callar els que els pro­voquen”.

Als populars no és la primera vegada que els passa. És més, sembla que tenen una concepció excessivament patrimonial del poder i quan perden a les urnes tenen la sensació que els han fet fora de casa. Els va passar quan José María Aznar va perdre les eleccions davant Felipe González el 1993, malgrat que les enquestes els donaven guanyadors i els ha tornat a passar al cap de trenta anys, quan Alberto Núñez Feijóo s’ha quedat a les portes de la victòria quan res no ho presagiava. I en tots dos casos, la seva oposició de seguida va ser implacable, saltant-se sovint les regles del respecte parlamentari.

El PP confon fer oposició amb enderrocar el Govern i no troba el to. Sembla que els costa de ser oposició, quan la seva funció és importantíssima en democràcia, la qual cosa queda plasmada a la Constitució. L’oposició és un contrapès, un controlador de l’Executiu, una alternativa. La bona oposició no és la que busca entorpir, posar bastons a les rodes o frenar iniciatives positives per al país, sinó la que aporta crítiques constructives, proposa altres opcions i és transparent en la seva voluntat de fer política.

Però el PP confon –i ho estem veient­ aquests dies– fer política amb enderrocar el Govern. I no acaben de trobar el to. No es pot anar dema­nant cada dia el cap de Pedro Sánchez al primer minut que apareix un problema. La política no és una cacera. Aquests dies estan disparant contra el president del Govern espanyol, contra la presidenta del Congrés o contra el ministre de l’Interior. De vegades Sánchez podria parafrasejar Andreotti quan va proclamar: “M’han acusat de tot menys de les guerres púniques perquè era massa petit”. 

La política no és una cacera, escriu Màrius Carol en aquest article, encara que crec que hauríem de canviar política o PP per José Maria Aznar López, un paio petit, no només físicament, però letal i tòxic. Dit això, Sánchez ja entenc que no pot controlar ni evitar un cas com el de Koldo Garcia, però és que també sonen tambors de guerra de la relació entre la seva dona i Air Europa. Vol dir que quan més curós sigui, menys munició els donarà als terrorista intel·lectuals del Partido Popular. I parlant de presumptes terroristes, aquest jutge García Castellón mira que és inútil, hi ha un terrorista solt!, o més d'un deambulant per Europa, (i en quatre anys no se n¡ha assabentat), clar que estava enfeinat intentant esbrinar qui era M.Rajoy. Com va contestar a un jove que li va preguntar com estava: Que com estic, va contestar malhumorat: Envoltat per la mort i rodejat d'imbècils.

LA TORNA



Antigament, després de la guerra i durant uns quants anys, el pa tenia el preu taxat i és venia a pes. (El pa és aquella cosa comestible que abans la gent anava a comprar cada dia al forner). Doncs bé, el pa en vendre's a pes, el que li mancava a la bàscula, el forner ho compensava amb un crostó, un tros de coca o un bastonet fins a arribar al pes exacte, i d'aixó se’n deia "La Torna". Ara com que el pa ja no es ven a pes llevat dels especials i es va a comprar a qualsevol lloc menys al forner, això ja s'ha perdut fa temps, i el pes ja no és obligatori, tot i que si hi ha un mínim que de tant en tant es compleix.
La torna no solia arribar mai a casa, es perdia cruspida pel camí, com es varen cruspir els corbs del franquisme la torna de Salvador Puig Antich: George Michael Welzel. La Torna, és també una obra teatral de Joglars, que agafant l'exemple de la torna del pa fa un paral·lelisme en l'execució del ciutadà polonès Georg Michael Welzel, executat juntament amb en Salvador Puig Antich sense a penes proves i per tapar una mica l'execució de l'anarquista català.


Tenia entès que Georg Michael Welzel era ciutadà polonès, o així s'havia explicat el seu origen, però sembla ser era originari de l'Alemanya oriental, només que ser detingut va declarar ser d'origen polonès.
D'aquella farsa de judici i l'execució fa 50 anys avui 2 de Març, i aquella colla de bèsties assedegades, ni tan sols varen tenir la decència d'afusellar-lo com li pertocava en ser un jutjat militar el qui el va condemnar, fins en això varen ser menyspreables i el varen assassinar al garrot vil, enmig d'una lenta agonia. Eta m'ha matat, li va dir Salvador a sa germana en assabentar-se de la voladura de Carrero Blanco. 
Suposo que molta gent jove no en deu saber res d'en Salvador Puig Antich, i caldria recordar (ja s'ha fet) la seva figura i el seu injust judici i assassinat posterior. 

més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
B L O C S
COMENTARIS
-