RETORNAR AL CONSENS

Som responsables dels actes dels nostres avantpassats? Aquesta pregunta, ara de moda, prové com tantes altres de les universitats nord-americanes i s’ha generalitzat a tot Occident. Com ens hem d’enfrontar al passat immoral, cruel o bàrbar dels nostres ancestres? Atès que, com diu la famosíssima havanera, tants besavis i rebesavis catalans van anar a Cuba, som responsables els catalans d’ara de l’espoli llatinoamericà? De la plata i l’or que se’n van endur els castellans i portuguesos que van conquerir l’actual Amèrica Llatina, en són responsables els seus descendents? I de l’esclavitud que va enriquir tants negrers? Hem de netejar els nostres museus de les ignomínies? Hem de tornar-ho tot als descendents dels espoliats? Hem de censurar totes aquelles obres d’art o de literatura que poden ser considerats testimonis d’opre­ssió?. Si la resposta a totes aquestes preguntes és afirmativa, no s’hauria d’obviar que, segons Walter Benjamin, tot document de cultura és, en ell mateix, un document de barbàrie. Seguint el fil del filòsof que va morir a Portbou fugint dels nazis, caldria tancar tots els museus. I Occident s’hauria d’immolar, després de demanar perdó als descendents de les víctimes dels seus ancestres. Segurament és impossible fer un exercici de depuració tan profund i exhaustiu. Podria molt ben ser que la bona intenció depuradora amagués formes noves d’arbitrarietat, de tirania moral i fins d’exclusió. Ja està passant: se’n diu cancel·lació. L’infern és ple de bones intencions, com s’han encarregat de demostrar els puritans al llarg de la història: des de Savonarola i Calví fins al gulag soviètic. Ara bé, els impediments i les visions exculpatòries del passat (que estan augmentant com a reacció a les preguntes dels descendents dels ofesos i humiliats) no poden servir per justificar una cínica visió de la història segons la qual el relat del passat correspon al vencedor. La polarització que s’està produint als EUA entre la visió trumpista i la dels woke està arrelant al nostre país. És una polarització basada en un mecanisme clàssic: acció (woke), reacció (ultra). No cal ser un endeví per afirmar que una polarització d’aquest ordre no resoldrà cap plet del passat ni portarà res de bo als oprimits. Només reforçarà les perspectives de guerra civil.De fet, això ja ho hem viscut durant el que portem de segle XXI a Espanya. Tant el debat de la memòria història com la tensió territorial catalana (ambdós vinculats a relats d’opressió) han servit només per suscitar una conflictivitat insomne. Tots els països occidentals semblen fascinats per les espirals autodestructives. Fa anys que està de moda desconstruir, això és: desmuntar les bases culturals i ideològiques del poder polític, cultural i sexual. Però quan la desconstrucció passa de les aules universitàries a la guerra cultural o als combats de la política, no solament no resol res, sinó que causa confusió i tensió guerracivilista. Cada dia s’excaven noves trinxeres: revisió històrica, revolució del gènere, conflictes territorials i racials, xocs ètnics. Hem oblidat que l’equilibri social, el progrés i el respecte a les minories només s’assoleixen pel camí del reformisme, en el qual cada part cedeix. El corrent desconstructiu només afavoreix l’aparició de trinxeres i d’incendis. Necessitem un retorn al consens. Això sí que seria revolucionari! Abans que tot sigui terra cremada, convé recordar que els incendis només beneficien al foc. - Antoni Puigverd a la vanguardia.cat