Tot d'una va començar a escriure en estat de pur pànic, sense gairebé adonar-se d'allò que escrivia. Amb la seva lletreta infantil anava escrivint tot de línies tortes, de primer menjant-se les majúscules i al final suprimint fins i tot els punts:
... 4 d'abril de 1984: Ahir a la nit, a veure unes pel·lis. Totes de Guerra. Una de molt bona una d'un vaixell ple de refugiats que era bombardejat en algun punt de la Mediterrània. públic molt divertit pels fotogrames d'un home gran molt gros intentant d'escapar nedant amb un helicòpter al darrere, primer el veies a l'aigua, xipollejant com una mena de dofí, després el veies pels visors de les metralladores de l'helicòpter, després ple de forats i l'aigua, al seu voltant, es tornava tota vermella i s'enfonsava tan sobtadament com si l'aigua li hagués entrat pels forats. Públic trencant-se de riure quan anava enfonsant-se. llavors veies una llanxa salvavides plena de criatures amb un helicòpter fent-hi voltes al damunt hi havia una dona de mitjana edat que podia ser jueva que seia a la proa amb un nen d'uns tres anys als braços nen petit bramant de por i amagant el cap entre els pits de la dona com si vulgues arrecerar-se dins un cau i ella l'envoltava amb els braços i el consolava tot i que estava trista i atemorida tota l'estona cobrint-lo tant com podia, com si pensés que els seus braços poguessin que les bales toquessin al nen, aleshores l'helicòpter va llençar una bomba de 20 quilos damunt d'ells, esclat terrible i el bot reduït a estelles, tot seguit un bonic fotograma del braç del nen volant, amunt, amunt, amunt pels aires un helicòpter devia haver-lo seguit així amb la càmera al nas i va haver-hi un munt d'aplaudiments als seients del Partit, però una dona de la zona dels proles va començar a muntar un escàndol, cridant que no hauria de permetre's d'ensenyar-ho no pas davant de criatures no hi tenien el dret no pas davant de criatures fins que la policia va endur-se-la, va endur-se-la enfora no crec pas que li passés res a ningú l'importa el que diuen els proles reacció típica dels proles ells mai..... 
... Winston va deixar d'escriure. Winston Smith 1984 - G.Orwell

Pero el poeta Ghayath Almadhoun , continua escrivit sobre l'horror: MASACRE
Masacre es una metáfora muerta que se está comiendo a mis amigos, comiéndoselos sin sal. Eran poetas y se han convertido en Reporteros Con Fronteras; ya estaban cansados y ahora están más cansados. 'Cruzan el puente al amanecer a paso raudo' y mueren sin cobertura telefónica. Los veo a través de gafas de visión nocturna y sigo el calor de sus cuerpos en la oscuridad; allí están, huyendo de ella, por más que corren hacia ella, entregándose a este enorme masaje. Masacre es su verdadera madre, mientras que el genocidio no es más que un poema clásico escrito por generales pensionados. El genocidio no es apropiado para mis amigos, ya que es una acción colectiva organizada y las acciones colectivas organizadas les recuerdan la Izquierda que los defrauda. 
Masacre se despierta temprano, baña a mis amigos en agua fría y sangre, lava su ropa interior y les hace pan y té, luego les enseña un poco sobre la caza. Masacre es más compasiva para mis amigos que la Declaración Universal de los Derechos Humanos. Masacre les abrió la puerta cuando se cerraron otras puertas, y los llamó por sus nombres cuando las noticias buscaban números. Masacre es la única que les concede asilo sin importar sus antecedentes; sus circunstancias económicas no le molestan a Masacre, ni a Masacre le importa si son intelectuales o poetas, Massacre mira las cosas desde un ángulo neutral; Masacre tiene los mismos rasgos muertos que ellos, los mismos nombres que sus esposas viudas, pasa como ellos por el campo y los suburbios y aparece repentinamente como ellos en las noticias de última hora. Masacre se asemeja a mis amigos, pero siempre llega antes que ellos a las aldeas lejanas y a las escuelas para niños.  
Masacre es una metáfora muerta que sale de la televisión y se come a mis amigos sin una sola pizca de sal.