Lluís Calvo (Saragossa, 1963) acaba de publicar l’assaig El segrest de la política (Anagrama), un text breu i crític –però alhora esperançat i constructiu– sobre com la democràcia es degrada a tot arreu d’occident i per què. Calvo critica durament els partits polítics sistèmics per les seves tendències oligàrquiques i l’abandonament de la gent, i reivindica que cal tornar a afirmar la democràcia de debò, la del dia a dia, amb organització social constant. Si no, avisa, “anem cap a la tirania, cap a la jerarquització, cap al transhumanisme, cap a la burocràcia creixent i el militarisme”. El 7 de maig presentarà el llibre a la llibreria la Impossible, a Barcelona, amb la filòsofa Marina Garcés i l’escriptora Míriam Cano.

—“El segrest que els partits han fet de la política i de les accions vinculades a la dimensió pública constitueix un dels escàndols dels temps recents.” Per què?

—Perquè la política no comença ni acaba en els partits polítics. Els partits són òrgans d’expressió de la voluntat que emana del poble: aquest és el principi democràtic més bàsic. Les últimes dècades, i la cosa ve de lluny, els partits han anat agafant una estructura, una organització, unes jerarquies, que han fet que s’apropiessin de la política que ens pertany com a ciutadans i la segrestessin. Segons aquest principi, semblaria que hi ha dos tipus de política. Una d’incontrolable: la política de la plebs, que té un dels apogeus en la Revolució Francesa. I una de legítima: la dels partits polítics i les institucions, organitzats en la democràcia representativa. Durant les revoltes contra la reforma de la jubilació, Macron va dir que les manifestacions no tenien la legitimitat que adquiria el poble per mitjà de les eleccions. Segons ell, l’expressió sobirana correcta és quan el poble canalitza la seva voluntat de manera exclusiva per mitjà dels partits polítics i de la democràcia representativa. La resta, caos. És un discurs recurrent. La tesi del llibre és que cal tornar a organitzar-nos com a éssers polítics que som. Cadascun de nosaltres som polítics. El que no som és polítics professionals.

—Quins mecanismes tenen, els partits, que els donen aquesta tendència a segrestar la política?

—Hi ha una sèrie de trets: l’organització, la burocràcia, la jerarquia. Però n’hi ha un de molt distintiu: el principi d’adhesió. Un partit té uns postulats i els qui hi estan afiliats, especialment els qui tenen una visibilitat pública més rellevant, no poden sortir d’aquest guió. Els partits estan sotmesos a una sèrie de pressions, d’interessos, i, per tant, l’única veu que es vehicula està molt filtrada per tots aquests interessos. Llavors la política perd espontaneïtat i no és creïble. Com a ciutadans ho percebem: darrere de tot això, només hi veiem un teatre. Això ens emprenya moltíssim, perquè atempta contra la nostra intel·ligència. Hi ha una cosa molt bonica que deia Simone Weil en un escrit de 1943, que de fet no es va publicar fins el 1950 a la revista Table Ronde, amb el títol de “Notes sobre la supressió general dels partits polítics”. Diu que els partits contraposen la llibertat individual a la disciplina general. Així, la veritat i la justícia estan subordinades a aquests interessos, a partir dels quals s’elaboren discursos de conveniència.

—Hi ha cap marge per a reformar això amb primàries autèntiques o llistes obertes?

—Hi ha moltíssimes vies. La via en què crec més és l’organització ciutadana. Prescindir d’avui per a demà dels partits polítics, ara mateix, en el nostre grau de consciència ciutadana i d’evolució com a humans, no és possible. vilaweb.cat