Lluís Calvo (Saragossa, 1963) acaba de publicar l’assaig El segrest de la política (Anagrama), un text breu i crític –però alhora esperançat i constructiu– sobre com la democràcia es degrada a tot arreu d’occident i per què. Calvo critica durament els partits polítics sistèmics per les seves tendències oligàrquiques i l’abandonament de la gent, i reivindica que cal tornar a afirmar la democràcia de debò, la del dia a dia, amb organització social constant. Si no, avisa, “anem cap a la tirania, cap a la jerarquització, cap al transhumanisme, cap a la burocràcia creixent i el militarisme”. El 7 de maig presentarà el llibre a la llibreria la Impossible, a Barcelona, amb la filòsofa Marina Garcés i l’escriptora Míriam Cano.
—“El segrest que els partits han fet de la política i de les accions vinculades a la dimensió pública constitueix un dels escàndols dels temps recents.” Per què?
—Perquè la política no comença ni acaba en els partits polítics. Els partits són òrgans d’expressió de la voluntat que emana del poble: aquest és el principi democràtic més bàsic. Les últimes dècades, i la cosa ve de lluny, els partits han anat agafant una estructura, una organització, unes jerarquies, que han fet que s’apropiessin de la política que ens pertany com a ciutadans i la segrestessin. Segons aquest principi, semblaria que hi ha dos tipus de política. Una d’incontrolable: la política de la plebs, que té un dels apogeus en la Revolució Francesa. I una de legítima: la dels partits polítics i les institucions, organitzats en la democràcia representativa. Durant les revoltes contra la reforma de la jubilació, Macron va dir que les manifestacions no tenien la legitimitat que adquiria el poble per mitjà de les eleccions. Segons ell, l’expressió sobirana correcta és quan el poble canalitza la seva voluntat de manera exclusiva per mitjà dels partits polítics i de la democràcia representativa. La resta, caos. És un discurs recurrent. La tesi del llibre és que cal tornar a organitzar-nos com a éssers polítics que som. Cadascun de nosaltres som polítics. El que no som és polítics professionals.
—Quins mecanismes tenen, els partits, que els donen aquesta tendència a segrestar la política?
—Hi ha una sèrie de trets: l’organització, la burocràcia, la jerarquia. Però n’hi ha un de molt distintiu: el principi d’adhesió. Un partit té uns postulats i els qui hi estan afiliats, especialment els qui tenen una visibilitat pública més rellevant, no poden sortir d’aquest guió. Els partits estan sotmesos a una sèrie de pressions, d’interessos, i, per tant, l’única veu que es vehicula està molt filtrada per tots aquests interessos. Llavors la política perd espontaneïtat i no és creïble. Com a ciutadans ho percebem: darrere de tot això, només hi veiem un teatre. Això ens emprenya moltíssim, perquè atempta contra la nostra intel·ligència. Hi ha una cosa molt bonica que deia Simone Weil en un escrit de 1943, que de fet no es va publicar fins el 1950 a la revista Table Ronde, amb el títol de “Notes sobre la supressió general dels partits polítics”. Diu que els partits contraposen la llibertat individual a la disciplina general. Així, la veritat i la justícia estan subordinades a aquests interessos, a partir dels quals s’elaboren discursos de conveniència.
—Hi ha cap marge per a reformar això amb primàries autèntiques o llistes obertes?
—Hi ha moltíssimes vies. La via en què crec més és l’organització ciutadana. Prescindir d’avui per a demà dels partits polítics, ara mateix, en el nostre grau de consciència ciutadana i d’evolució com a humans, no és possible. vilaweb.cat
13 Comentaris
Un partit té uns postulats i els qui hi estan afiliats, especialment els qui tenen una visibilitat pública més rellevant, no poden sortir d’aquest guió...."
ResponEliminaUna verdad como un templo, incluso te diré más, es tanta la inquina que hay en este país que ya no se vota a favor de un partido, se emite el voto "en contra del otro partido".
No se leen los programas de los demás partidos, no se hacen comparaciones, vamos a degüello, pero claro, esto nos viene dado por lo anterior: todo el que se ponga es igual, nadie se puede salir del guión, por lo tanto, dan igual que dan lo mismo.
I això no és nou, des que vaig començar al bloc que en Daniel en els seus comentaris i cada vegada que surt el tema, insisteix fins a l'esgotament en votar a llistes obertes. Quan l'amnistia de la primera república fins i tot els partits de dretes hi varen votar a favor per ajudar a la reconciliació. Ara ni això, la degradació de la classe política ha caigut a uns extrems de baixesa ètica i moral mai assolits, i el que és pitjor, no crec que s'en surtin.
EliminaSalut
Ara és impossible, és cos a cos, i no es mira el bé comú, i és general. Ha passat amb el Pp, quan hi ha algú moderat o que opina, per exemple, a favor de l'avortament, se li enxampen a sobre, el plaquen; i amb el Psoe, quan admet alguna cosa interessant dels altres, mira a Madina, el postergan...
EliminaAra és impossible ni amb llistes obertes, impossible, impossible.
Així és, encara que Madina es un cas a banda, es un ofendidito de manual, i mai ha estat del tot del PSOE, com Page, Lamban i algun altre. Lamban esta malalt, i Page com és un "inutil presentarse sin referencias", no li fan ni putu cas. és irrellevant.
EliminaSalut.
Pues sí, la maquinaria partidista se lo está fagocitando todo, es un poder en sí mismo y tb tiene razón MIGUEL, la gente no vota por la política que hace este u otro partido, vota a la contra, para que no gobierne este o el otro partido, siendo así, nunca se elije al que pensamos que lo va a hacer mejor, votamos a aquel que machaque más y mejor al partido que no nos gusta. Después la opción de la organización ciudadana, tenemos tan poco espíritu de compromiso que ahora mismo eso es una entelequia, la única organización ciudadana que se materializó en un partido fue la plataforma por los afectados por las Hipotecas de la que salió ADA COLAU y su recorrido ha sido tan corto, que ya a penas si existe, casi como PODEMOS sólo que PODEMOS ya nació jerarquizado desde la cuna, a parte de otras incronguencias, por eso también está en proceso de extinción, en fin, que no se visualiza nada ilusionante en el horizonte.. por ahora : ) Abrazo fuerte!!
ResponEliminaY esto no es nuevo, desde que empecé en el blog que Daniel Fuente en sus comentarios y cada vez que sale el tema, insiste hasta el agotamiento al votar en listas abiertas. Cuando la amnistía de la primera república, incluso los partidos de derechas votaron a favor para ayudar a la reconciliación. Ahora, ni eso, la degradación de la clase política ha caído a unos extremos de bajeza ética y moral nunca alcanzados, y lo que es peor, no creo que salgan del pozo en el han caído..
EliminaEso le he contestado a Miquel y vale para tu comentario, solo añadir que como bien dices los partidos salidos de organizaciones ciudadanas tiene poco recorrido, la política lo corrompe todo. Ada Colau lo sabe bien, se dio cuenta enseguida nada más comenzar su mandato. Solo nos queda la anarquía, aunque al paso que vamos cada vez estamos más cerca de ella. Ojo, anarquía dentro de un orden.
Te dejo unos cuantos aforismos de una anarquista de pro.Emma Goldmann.
https://marmessor.blogspot.com/2019/08/emma-goldman.html
¡Un abrazo!
La organización ciudadana permanente resulta una entelequia. No por menos inalcanzable resulta indeseable. Pero no veo de qué manera la ciudadanía puede vivir en la sana tensión que le permita fiscalizar a interlocutores y sostener programas de gestión que beneficien al colectivo social. Las experiencias parciales y en pequeña dimensión que conozco fracasaron antes o después, así que no imagino cómo lograrlo a instancias superiores y más generales. De entrada exigiría una cultura política más amplia y honda. Y con ganas transformadoras de verdad. ¿Existe? No creo que Lluis Calvo esté descubriendo nada nuevo. Las jerarquizaciones humanas son tan antiguas como constantes. ¿Cómo supertaras? ¿Cómo ir más allá de la delegación de gestión, de voto, de elaboración de ideas y alternativas? Cuando Anguita proponía lo de programa, programa, programa mucha gente hacia chanza de su insistencia. Eso exigía una disciplina de compromiso que dudo que la sociedad, tan plural como enfrentada en intereses, estaría dispuesta a asumir. Y cualquiera de nosotros no vamos más allá de hacer la crítica fácil a los partidos, algo que a mí al menos no me sirve. Pero ea, todo es más complicado, sigamos dando vueltas a la rueda.
ResponEliminahttps://legrandcontinent.eu/es/
ResponEliminaÉchate un vistazo a este medio, lo he descubierto hoy.
VISTO. conoces The electronic intifada? Gracias
EliminaCalvo solo redunda en algo más que sabido, pero que conviene recordar, ya decía Churchill que la democracia era el menos imperfecto de los sistemas de gobierno, de hecho el único problema de una democracia son precisamente los partidos políticos. Y no hablemos de los partidos asamblearios, son la casa de Quirós.
ResponEliminaCreo que no lo conozco, lo miro.
ResponEliminaPero también el desinterés y la comodidad de la sociedad es el gran problema, y no me vale justificarla o culpar de ello a los partidos (que por otra parte hoy día apenas me seducen lo más mínimo) Partido y asambleario probablemente sean términos antitéticos. El asamblearismo, al menos en lo que he visto y vivido, acaba siendo conmtrolado por una élite.
ResponEliminaLa gente se ha cansado de la política, los de la CUP son asamblearios y ya ves el desastre.
Elimina