SOBRE UN TEMA QUE NO INTERESSA

Avui, ara mateix, en aquest precís instant, les tropes tenen la ciutat envoltada. L’atac és imminent. Del gairebé milió de persones que hi ha dins, molts són refugiats de llocs que les mateixes tropes ja han arrasat. Els antecedents indiquen que milers de civils –homes, dones i nens– patiran morts atroces i indiscriminades. D’on parlem? De Rafah? De la ciutat palestina a Gaza que els israelians amenacen de polvoritzar? Doncs no. Llavors... deu ser Khàrkiv, la ciutat a Ucraïna on s’acosten les tropes russes?. Tampoc. Ni Rafah ni Khàrkiv. Parlem d’Al-Fashir, una ciutat al Darfur, al sud-oest del Sudan, regió que habiten els éssers humans més terroritzats del món.

Ja, ja. Ho sé, estimats lectors i lectores, -escriu John Carlin a la vanguardia-. Us en aneu. A una altra columna, a una altra secció del diari. Mínimes ganes de continuar llegint. A molt pocs els interessa això. I, sí, esclar. Ho veig. Al que aspiro és que se’m llegeixi, i per això és que m’ho he rumiat diverses vegades abans d’optar per escriure una columna sobre un lloc que no tots podríem identificar al mapa.

Per què he decidit centrar-me avui en els horrors de la guerra civil al Sudan? Per què no anar sobre segur i parlar-vos, com havia estat pensant, sobre les ridiculeses del moviment woke, centrant-me en la història d’una dona a Anglaterra d’origen japonès que va demandar davant un tribunal per racisme una dona d’origen anglosaxó per haver-li preguntat si li agradava el sushi? O, una altra opció que tenia sobre la taula, reflexionar arran de l’atemptat aquesta setmana contra el primer ministre eslovac sobre els perills que la feliç “polarització” representen per a la democràcia i per a la pau?

Ho confesso: he triat el Sudan més per egoisme que per periodisme. No pensant en el públic que paga diners per llegir aquest diari, sinó com un exercici de teràpia personal, per apaivagar la meva consciència. Avui no us ofereixo ni sopa ni carn ni pastís de xocolata. Us ofereixo medecina, d’aquella que té tan mal gust que ens fa tancar els ulls i fer cara de fàstic.

Som-hi doncs. Als masoques que continueu aquí us presento un general sudanès d’origen àrab anomenat Mohamed Hamdan Dagalo, més conegut com a Hemeti . És el líder de les Forces de Suport Ràpid, nom curiós d’una de les dues parts en la guerra civil que va esclatar fa un any amb un cost, tal és el caos i esgotament al Sudan, de ningú no sap quantes vides. Po­drien ser-ne 15.000. Podrien ser-ne 100.000. O potser més. El que sembla que sí que sabem és que les forces que lidera Hemeti són encara més sanguinàries que les forces armades oficials sudaneses que lidera el seu rival, també un general àrab, anomenat Abdel Fattah al- Burhan. Es tracta d’una lluita de poder pura i personal, neta de qualsevol causa o ideologia o proposta social (una mica com la política aquests dies en països avançats com Espanya o els Estats Units). En els dos casos les principals víctimes són civils negres, d’ètnies no àrabs sinó africanes. Resulta que la guerra civil sudanesa té un punt important i indissimulat de racisme. Els guerrers de Hemeti tenen el costum de referir-se a les seves víctimes, entre altres coses, com a “esclaus”, que molts realment ho van ser fins no fa gaire (Notícia per a alguns: el racisme no només el practiquen les persones de pell blanca; l’esclavitud no va ser monopoli exclusiu dels imperis occidentals).

Vaig començar a posar-me al dia sobre la barbàrie al Sudan després de llegir un informe extens aquesta setmana de l’organisme de drets humans Human Rights Watch. Després vaig repassar una dotzena d’articles en llocs més aviat remots del web i vaig parlar divendres amb un alt funcionari de l’ONU encarregat de distribuir ajuda humanitària internacional.

Un típic exemple de les dotzenes d’atrocitats que enumera Human Rights Watch: en el transcurs de cremar edificis, saquejar cases i violar dones a Geneina, la capital de Darfur Occidental, les tropes del general Hemeti van entrar fa uns mesos en una petita clínica improvisada i van matar 23 dels 25 pacients. Una dona va sobreviure, terriblement ferida; un home també, salvatgement torturat.

Un altre exemple, més genèric, relatat per testimonis: “Primer van matar els homes, després les dones i finalment van amuntegar els nens i els van afusellar. Van llençar els seus cossos al riu”. Ressons aquí d’un genocidi els detalls del qual conec bé, el de Ruanda el 1994.

Aquí van unes xifres de l’ONU: vuit milions de sudanesos han hagut d’abandonar casa seva; 20 milions de criatures no poden anar a l’escola; 18 milions, més de la tercera part de la població, passen gana, i cinc milions estan a prop de la fam (A molts no els queda més remei que competir amb les cabres i menjar pastura). Els últims 30 anys de conflictes gairebé permanents al Sudan es calcula que hi han mort, per violència o per desnutrició, uns 2,4 milions, com 15 vegades més que en els conflictes d’Israel-Palestina des del 1948.

El funcionari de l’ONU em va dir, tot desesperat, que per als pocs fora del Sudan que els interessa el focus avui està posat a Al-Fashir, envoltada per les tropes exterminadores del general Hemeti. Com a Rafah, l’ONU ha fet les seves declaracions pietoses i els Estats Units han demanat una pausa per evacuar els civils, però Hemeti els fa fins i tot menys cas que Netanyahu, el primer ministre israelià. L’ambaixadora dels Estats Units a les Nacions Unides avisa que Al-Fashir és “davant l’ abisme d’una massacre enorme”.

Què cal fer? Més declaracions més contundents, de més països, potser? Una mica de pressió a aquells que subministren armes a les parts en el conflicte, com l’ Iran a les tropes del general Al-Burhan o (encara que ho neguen) els Emirats Àrabs Units a les d’Hemeti? Hi ha proves abundants contra els UEA, els amos del Manchester City, equip de futbol que amb gairebé tota seguretat es coronarà campió d’ Anglaterra avui. Potser els jugadors del City o els fans de l’estadi Etihad podrien oferir algun gest de solidaritat amb els que estan a punt de morir a Al-Fashir? Ja. Ho sé. És demanar molt. Com ho deu haver estat arribar fins aquí, el final d’aquesta columna. Gràcies. Alguna cosa hem fet, encara que només sigui reconèixer que cap home no és una illa, que les campanes sonen per a tothom.