Woody Allen va conèixer a Groucho Marx en la vellesa d'aquest, en la dècada dels 70. Segons el llibre Hola i adeu!, de la periodista Charlotte Chandler, Groucho deia que Allen era l'únic humorista que valia la pena per aquell temps. No era fàcil rebre un elogi de l'avi Groucho, conegut pel seu caràcter esquerp, així que aquell noi de Manhattan havia de valer realment la pena. No obstant això, Allen va quedar molt decebut en conèixer personalment a Groucho, de qui deia li havia semblat el pesat de l'oncle ximple que explica acudits dolents als casaments, del que tots en tenim algun a la família. Que havia tingut una gran decepció en coneixer-lo personalment, vaja!.
Diria que aquest aspecte és aplicable a qualsevol persona que hom considera important (pel que fa o ha fet) i que en cas de coneixer-la personalment, el més segur és que aquesta el decebés, o la decepció fos mútua. Millor doncs admirar a algú pel que fa o ha fet des de la distància, sense arribar a conèixer la persona, evita decepcions doloroses en la majoria dels casos.
Gosaria afirmar que en el cas d'Allen, no em decebría coneixer-lo, crec saber com és, i és el mateix que li havia d'haver passat a ell amb Groucho. Els acudits de Groucho eren bastant de cunyat, això si, en una època en què encara no sabíem que els cunyats d'aquí farien acudits d'aquest estil.
No puedo compararlos. Creo que eran épocas diferentes, y que el humor es diferente.
ResponEliminaMe gusta Allen como clarinetista, lo vi en el Liceo, con su banda, y creo que es muy bueno.
Ho entenc, però crec, o em sembla que Groucho era bastant cuñao, amb nivell això sí. Quant a l'Allen clarinetista, no puc opinar, no l'he escoltat mai.
ResponEliminaAixò que la gent et decep quan la coneixes, després d'haver tingut una relació epistolar, blocaire o de fòrums de debat (per posar-ne uns exemples) és molt complicat. No sé si servirà per a res, però jo puc explicar que en una plataforma, que eren sales de xarrameca, semblants al Zoom, però sense càmera; només veu. Vaig arribar pràcticament a enamorar-me (deixem-ho a fascinar-me) d'una dona argentina. Posteriorment, la vaig conèixer perquè va venir a Barcelona de vacances. Em vaig emportar el desengany de la meva vida i no per coses com l'aspecte físic, que també.
ResponEliminaPerò sé que de vegades passa exactament el contrari.
Sol sovintejar més la decepció que la fascinació, però sempre hi ha excepcions.
ResponElimina