L’escàndol en la sessió del Congrés en què es va aprovar la llei d’Amnistia, amb Gabriel Rufián etzibant “pròxima parada, referèndum”, em va recordar l’incendi que hi va haver a l’estiu del 1869 a l’apotecaria del carrer Fuencarral de Madrid, on s’exposava a l’aparador la cama embalsamada del torero El Tato, víctima de l’envestida del toro Peregrino. El dia en què les flames van devorar l’establiment, al farmacèutic només semblava preocupar-li la cama del matador, fins al punt que s’hi va jugar la pell intentant salvar-la del foc, recorda Màrius Carol.  Mentrestant, Marta Rovira Ferrussoleja, encarnada en el personatge de la visita de la rancúnia. La dirigent dels republicans ha assegurat que l'amnistia ha de ser l'excusa perfecta per “recomençar”, perquè les formacions i entitats independentistes tornin a caminar de la mà i aconseguir un referèndum d'autodeterminació acordat amb l'Estat. Una altra que no ha entès res, ni n'ha après la lliçó. Els hem fet empassar l'amnistia” es vanta la impúdica. Recomençar, diu, recomençar per què?, per tornar a fer el ridícul i perjudicar encara més el país que se suposa tant estima. I  és quan sento als nostres dirigents dir que tot ho fan pel seu país, m'entra el dubte raonable de si es refereixen a Catalunya, Suïssa o Andorra. David Madí, al seu recent llibre Merèixer la victòria, diu que els catalans haurien de desencadenar un procés de reconciliació amb el seu futur, més enllà de les polítiques concretes o circumstàncies dels homes polítics i de les seves legítimes ambicions. No sembla un mal consell. Per començar, si Rufián vol citar Manu Chao ho podria fer amb la frase original, molt més suggeridora: “Pròxima estació: esperança”. I marta Rovira baixar del burro, deixar de somiar truites i tocar de peus a terra. Recomençar, diu la fugada, per a què?, per tornar-la a cagar...