La sobreprotecció a la infància fa que es percebi com una raresa veure nens jugant sols al carrer, si no una imprudència. El 2015, el Pew Research Center dels EUA va assenyalar que els pares, de mitjana, creien que els nens havien de tenir almenys 10 anys per jugar sense supervisió davant de casa seva, i que no haurien de fer-ho en un parc públic fins als 14 anys. És a dir, fins que ja no tenen edat d?anar al parc. En tot aquest procés, la tecnologia ha jugat un paper rellevant i s'ha convertit en el substitut perfecte d'uns carrers cada cop més buits. La televisió fa 30 anys oferia un temps limitat de programació infantil, però això va anar canviant amb la TDT, el streaming, els vídeos i els DVDs. Internet es va fer ubic i els videojocs, cada cop més populars. L'alternativa als carrers es va fer més atractiva, ja que semblava més segura. Però era una falsa percepció. “Som molt porucs al carrer, però no tant a l'espai digital, que és on els menors necessiten més acompanyament. Fa la sensació que el nen està quiet davant de la pantalla i sembla per això que està controlant, però té molts més estímuls allà que al món real”, opina Silvia Sánchez Serrano, professora a la Universitat Complutense de Madrid al departament de estudis educatius i membre del grup de recerca Cultura Cívica. Però no és això el que ha passat els últims anys. "Jo vaig créixer jugant al carrer i no a casa, tret que el temps fos realment horrible", explica Jennifer, professora d'anglès de 50 anys. “Però els meus nois [té dos fills, de 14 i 20] sempre hi són a no ser que tinguin un partit o alguna cosa així”. Jennifer fa classe a xavals de secundària i sap per això que el que passa a casa seva no és una excepció. “Crec que tothom pot veure aquesta tendència amb els nens. Mai no s'avorreixen, mai no estan fora, llevat que sigui en unes classes extraescolars. Es passen el dia amb les pantalles”. Ella obligava els seus fills a passar temps al parc quan eren més petits, però al final, també a ella, li costava un esforç extra. Quan els seus fills van tenir 12 o 13 anys va claudicar. No és només que els pares hagin limitat l?accés al carrer. És que als seus fills, d'altra banda, cada cop els resulta més fàcil i atractiu passar la tarda a casa, tancats i sols a les habitacions. Amb el temps, les empreses tecnològiques han aconseguit accés als nens i als adolescents gairebé en tot moment. Han desenvolupat emocionants activitats virtuals, dissenyades per alliberar dopamina en grans quantitats i crear addicció. Substituir el joc físic per un joc virtual, i quedar amb els amics al carrer per xatejar amb ells i interactuar a xarxes socials no sembla la millor de les opcions. Però és exactament el que està passant. Segons un informe d'API Report en menys d'una dècada ha augmentat un 50% el temps que els nens passen davant d'una pantalla, vinculant aquest fenomen amb la inactivitat dels menors. El seu autor, Aric Sigman, afirma en un editorial associat que aquest informe “confirma el que la majoria dels pares ja saben: que el temps de pantalla (...) recreatiu està ocupant hores del seu dia, i ha substituït el joc al aire lliure”. Aquest seria el principal problema. Tal com reflexiona Bueno, “el joc físic, el real, implica l'activació simultània de tots els sentits, mentre que el món virtual només se'n fan servir dos, la vista i l'oïda. A més a més, en les relacions físiques tractem amb persones reals que tenen virtuts i defectes. La pantalla només ens mostra les virtuts dels altres”. Créixer tancat a casa i socialitzant menys al carrer en pot tenir les conseqüències, adverteixen els experts. I es comencen a reflectir en multitud d'estudis. Les enquestes mostren que els membres de la generació Z són més tímids i tenen més aversió al risc que les generacions anteriors. Són un grup seriós, menys donat a dormir, a les borratxeres ia la promiscuïtat que els seus grans. Socialitzen menys en persona i són més propensos a sentir-se sols. Estan més conscienciats, però tenen més problemes de salut mental. Hi ha estudis que ratifiquen aquestes idees, però és arriscat convertir-les en un mantra. Per a cada generació hi ha una narrativa senzilla i reduccionista. Per als membres d'aquesta, els centennials, l'opinió popular és que els telèfons intel·ligents els han fet desgraciats i fràgils, que les xarxes socials han exacerbat els problemes d'autoestima. Però diferents estudis comencen a posar en dubte aquestes idees. O a matisar-les. És fàcil i temptador donar la culpa a un factor extern i malvat. Demonitzar Mark Zuckerberg, Silicon Valley o els excessos del capitalisme tecnològic i convertir-los en únics responsables de la pandèmia d'ansietat i depressió que afecta els més joves. Però potser això només és part d'un problema més complex que comença a casa. I se soluciona al carrer.  
A tall d'inventari he recuperat aquest escrit del 2016. 

No acostumo a fer cas dels anuncis de la Televisió o ràdio, els que em surten a Internet me'ls salto directament entre altres qüestions perquè molesten, obres una pàgina i t'apareix l'anunci no desitjat i amb un so més elevat del normal, que impunement t'envaeix i a vegades costa fins i tot treure'l. Però no és d'això que vull escriure, sinó d'un anunci que emeten a la ràdio, concretament a Rac 105, i que ni tan sols sé de què va l'esmentat anunci ni que em diuen que haig de consumir; em fa gràcia l'anunci per què denuncia la sobreprotecció infantil a la qual sotmeten pares i avis a la mainada. "Un nen diu: Papa!, surto amb la bicicleta...- D'acord, posat el casc, les genolleres i les colzeres i vés en compte. - Papa!, es queixa el nen un xic sorneguer: que només surto al jardí... .... i el sobreprotector Pare li contesta: - doncs posat també el repel·lent de mosquits". 
Només és un anunci, ja dic que no recordo que, del poc cas que els hi faig, però que denuncia conscientment una sobreprotecció a la mainada que és real, exagerada i contraproduent per al desenvolupament dels nens (i nenes), que ja no poden jugar ni embrutar-se al carrer, ni anar plens de nafres a les cames i als genolls com anava jo de menut quan el carrer era el meu hàbitat natural, quan el carrer, era nostre, i a les cases, la gent deixava quan se n'anava, la clau posada a la porta per si algú havia de menester alguna cosa...
... i d'això no en fa pas massa temps.