La campanya contra el turisme que s'està escampant com taca d'oli dins i fora de Barcelona, no es nova, aquest escrit es del 2017, i no es pot culpar a la Colau. La dita turismofòbia o turismefòbia com em sembla s'hauria de dir, no contempla que Espanya a mitjà termini pugui prescindir de la única font d'ingressos que té, el turisme i serveis, la resta de feines s'anirà diluint i externalitzant com llàgrimes perfumades de ginebra cap a altres països en desenvolupament, com Tunisia sense anar més lluny. Un país que no té ma d'obra qualificada i que la majoria que té i ho és, resulta que és a l'estranger, aspecte que en un país ancorat al segle XIX tampoc ens hauria de sorprendre, poc porvenir industrial té.
Llucía Ramis en parla al seu article d'avui a la vanguardia: No sóc turismòfoba: "Davant les mobilitzacions contra el model turístic, es parla sovint de turismofòbia. La fòbia és una aversió exagerada a qualcú o qualque cosa. Però la majoria de persones que qüestionen o critiquen la situació en què ens trobam senten preocupació, neguit, impotència i sobretot pena. Ni odi ni fàstic.
A la manifestació de dissabte a Barcelona, molts anaven amb compte en dir les consignes. No és el mateix cridar: “Fora ‘turisme’ dels nostres barris” (és impersonal, es refereix al negoci), que “Fora ‘turistes’ dels nostres barris” (no vull aquesta gent). No hi ha una única manera d’enfocar les protestes. Encara menys quan tenen la particularitat d’adreçar-se simultàniament al sector (no només turístic, també immobiliari i d’inversió); als governs (sigui quin sigui el seu color a les Balears, Cantàbria, Màlaga, Canàries, Barcelona o Girona), i als països que ens trien­ com a destinació.
Si els mitjans internacionals no es fan ressò de les mobilitzacions, ningú es donarà per al·ludit. Per això se cerquen fórmules que cridin l’atenció, com convocatòries a la platja (!) o posar precinte a les terrasses dels restaurants. Minimitzar o criminalitzar aquests actes –enviant la Guàrdia Civil al Caló des Moro per identificar-ne els mallorquins, per exemple– fa augmentar la sensació que té el resident que, en comptes de protegir-lo, les administracions l’expulsen. La paraula turismofòbia forma part d’un vocabulari acusador.
Es protesta contra la turistificació. És a dir, contra un model sense limitacions ni aturador que resulta devastador per al medi ambient, la nostra vida i l’entorn: destrueix el teixit comercial, social, i a la llarga –paradoxalment– també turístic. Només cal fixar-se en Magaluf: es va precaritzar tant que hagué de recórrer a l’ano­menat turisme de gatera, i ara no hi ha qui li llevi l’estigma del balconing. És un monocultiu que impedeix que hi cresqui res més". 
Res de nou sota el sol del vell país ineficient, però que ningú es preocupi, que tot això passa, com sempre, que el Junquerisme és amor i que de fet, ja ho deia Alksndr Blök: "dempeus sota la bròfega tempesta, país fatal, país aïmat". O com resava una pintada a la Ronda Zamenhoff, que els franquistes varen canviar per Ronda Alcazar de Toledo perquè pensàven que el tal Zamenhoff, el pare del esperanto era un perillós comunista:  ¡A tomar pal culo too!