Se’ns ha acabat l’amor. Més enllà de les conseqüències d’una dinàmica depredadora del turisme sobre les nostres societats, el problema és el factor humà. El turista i jo no ens estimem, escriu Carlos Zanon. Tampoc no ens desitgem i hem començat a menysprear-nos, a fer com si l’altre no existís. Com ens ha passat això? Com n’estàvem, d’enamorats! Amb l’alegria que ens feia que diguéssiu paela o ens preguntéssiu al Poblenou com anar al Park Güell. En quin moment em vau veure com un local, el mexicà propietari de la cantina als westerns, que té una dona que es diu María i cavalls de refresc? En quin moment et vaig veure com una espècie d’alga no autòctona disposada a menjar-s’ho tot al preu més econòmic possible?. Ara et sento parlar anglès, rus o francès al súper mentre compres pernil envasat i un litre de cola, i no em fas gràcia. Som un matrimoni a les últimes: la teva presència al passadís de congelats, el teu xampurreig en un idioma que és esgrimit com a superioritat davant els aborígens, les teves maneres lletgistes de vestir, només demostren que menyspreo el turista que vaig estimar i que ell està a la defensiva i ja li importa un rave agradar-me.

En una relació d’enamorament primer, i després amor ple, són imprescindibles els ingredients de la sorpresa i de l’admiració. És impossible estimar algú a qui no admiris pel motiu que sigui, inconfessable, espuri o evident. El pas entre desitjar i estimar té a veure amb això. Admiràvem el nostre turista europeu que també ens sorprenia amb les seves històries amb hivern i pastissos de carn. Li vèiem totes les virtuts (cultura, poder adquisitiu, democràcia, bellesa i se­xualitat cruixent) i ells veien en nosaltres una nèmesi de com podien ser ells si tinguessin més bon clima, fossin més divertits i la vida fos alguna cosa contra la qual no s’han de fer gaires plans. Tot això s’ha acabat. Ells són un exèrcit de conquesta i nosaltres, la quadrilla de Pancho Villa amb cavalls de refresc.