JA NO ESTIMO EL MEU TURISTA

Se’ns ha acabat l’amor. Més enllà de les conseqüències d’una dinàmica depredadora del turisme sobre les nostres societats, el problema és el factor humà. El turista i jo no ens estimem, escriu Carlos Zanon. Tampoc no ens desitgem i hem començat a menysprear-nos, a fer com si l’altre no existís. Com ens ha passat això? Com n’estàvem, d’enamorats! Amb l’alegria que ens feia que diguéssiu paela o ens preguntéssiu al Poblenou com anar al Park Güell. En quin moment em vau veure com un local, el mexicà propietari de la cantina als westerns, que té una dona que es diu María i cavalls de refresc? En quin moment et vaig veure com una espècie d’alga no autòctona disposada a menjar-s’ho tot al preu més econòmic possible?. Ara et sento parlar anglès, rus o francès al súper mentre compres pernil envasat i un litre de cola, i no em fas gràcia. Som un matrimoni a les últimes: la teva presència al passadís de congelats, el teu xampurreig en un idioma que és esgrimit com a superioritat davant els aborígens, les teves maneres lletgistes de vestir, només demostren que menyspreo el turista que vaig estimar i que ell està a la defensiva i ja li importa un rave agradar-me.

En una relació d’enamorament primer, i després amor ple, són imprescindibles els ingredients de la sorpresa i de l’admiració. És impossible estimar algú a qui no admiris pel motiu que sigui, inconfessable, espuri o evident. El pas entre desitjar i estimar té a veure amb això. Admiràvem el nostre turista europeu que també ens sorprenia amb les seves històries amb hivern i pastissos de carn. Li vèiem totes les virtuts (cultura, poder adquisitiu, democràcia, bellesa i se­xualitat cruixent) i ells veien en nosaltres una nèmesi de com podien ser ells si tinguessin més bon clima, fossin més divertits i la vida fos alguna cosa contra la qual no s’han de fer gaires plans. Tot això s’ha acabat. Ells són un exèrcit de conquesta i nosaltres, la quadrilla de Pancho Villa amb cavalls de refresc.

*

LA OTRA CRUZADA DE LOS NIÑOS

 
Una historia antigua. La única certeza sobre la Cruzada de los Niños consistió en que la miseria y las pestes echaron a miles de jóvenes en la búsqueda de una vida mejor. Aseguran que sucedió en el siglo XIII y fructificó en innumerables leyendas y obras literarias. Los historiadores coinciden en que no se trató de niños sino de adultos ansiosos, acuciados por la necesidad. Lo singular es que buscaban algo mejor a lo que tenían y eso sólo imaginaban encontrarlo en la otra orilla del Mediterráneo, hacia Jerusalén. Exactamente la dirección inversa a lo que sucede hoy.  Los supuestos niños supervivientes de aquella aventura fueron vendidos como esclavos. Gregorio Morán a Vozpopuli.

Es posible que las migraciones se estén convirtiendo en el problema político más difícil de las economías avanzadas, quizá porque es la espita por donde se escapa un dolor que viene de antiguo pero que ahora se ha convertido en un ejercicio de supervivencia. Si miramos atrás, hay material más que suficiente para rebelarse; si miramos al futuro, no se atisba más que necesidad. Ahí es donde entra la política. Tiene su lógica porque las migraciones obligan a posicionarse al Estado. La gente se derrite de emoción, y hasta con cierta empatía, al contemplar las hazañas de la mafia italiana o irlandesa en los Estados Unidos. Considerarían fuera de lugar que alguien les recordara que nacieron, crecieron y se multiplicaron en el entorno de miles de trabajadores extranjeros que insuflaron vida en un país de gente como ellos. Todos somos emigrantes y los viejos no se lo ponen fácil a los nuevos, como suele suceder con todo recién llegado si además viene con lo puesto.

La paradoja española es brutal. Tenemos dos supuestos paraísos terrenales a los que se llega en pateras con riesgo de vida o en burbujas financieras. Para ser más diáfano, los que llegan como pueden a Canarias y los que se establecen en los aledaños de Marbella. Un plano nada sutil para hacer demagogia, porque lo único que tienen en común, por diferencias del destino, es carecer de papeles en regla. Las costas mediterráneas pródigas en asesinatos y secuestros -incluso con K.47, un arma de guerra- amenaza con convertirse, si no lo es ya, en una metástasis en la que se concentran jefes y curritos de las mafias cosmopolitas; con un amparo social basado en el silencio. Las buenas gentes creyentes se escandalizan cuando dan en saber de barrios en las grandes ciudades o localidades donde la Policía no se atreve a entrar por precaución. Como en la costa marbellí, me atrevo a decir. Porque no buscan el sol ni unos ni otros, sino cosas más obvias; la inmunidad en unos casos y el derecho a una vida digna en otras.

Las fronteras empezaron a blindarse en la 1ª Gran guerra europea y su nivel fue subiendo hasta ahora, pero sucede que un factor arrollador entra en escena. Sociedades destrozadas por las guerras, el expolio y la corrupción se han lanzado a buscarse la vida aún a riesgo de perderla, en la conciencia de que ya es lo único que les queda. Se han concentrado 6.000 adolescentes africanos en Canarias; un chaval de 14 años sin otro horizonte que la pobreza ya se constituye en adulto. Empecemos por la primera señal. Han de pagar a las mafias para hacer la travesía y a eso sólo pueden acceder sus familias, que se empeñan en deudas y deberes aberrantes con tal de conseguir esa cantidad que les exigen. Perdonen la molestia, ¿pero acaso no es similar a las familias humildes que han de solicitar un crédito oneroso para poder cubrir los oficios o carreras de sus hijos? O triunfan o se esclavizan. O consiguen un trabajo por precario que sea o caen en el abismo. Es como jugar a la ruleta rusa con el destino.

España es un país de acogida y no porque la frivolidad del “pensamiento asentado” -habrá que empezar a diferenciar entre pensamiento autónomo y asentado- crea que se trata de moralidad, ética, o solidaridad. Trasciende a eso; se trata de sociedad y civilización. Son 6.000, pero en realidad alcanzan ya varios millares, centenares de millares en toda España. Es en ese momento donde el pensamiento asentado, que siempre es institucional y políticamente correcto, decide legislar. Muy bien, ellos legislan y ustedes cumplen. Pero los fondos quién los suministra. Las Comunidades Autónomas, que están gobernadas por el enemigo, y como se trata de enemigos y no de adversarios, vamos a sacarles los colores. Una trampa para elefantes de circo, domesticados. “Acogimiento y tutela”, es lo que marca el acuerdo estatutario del Gobierno y las Autonomías, pero son muchos los que llegan y necesitan techo, comida y recursos para hacer ciudadanos no marginales. 

La extrema derecha lo tiene muy claro, echarlos de vuelta. ¿A dónde? Ese no es su problema. El pensamiento asentado también, pero a la inversa. Mucho reconocimiento lingüístico; debemos abstenernos de llamarles “menas”. ¿Pero eso quién lo paga? El Estado con nuestros impuestos, luego habrá que explicarlo y meter las manos en la masa sin guantes semánticos. La izquierda institucional lleva gobernando seis años, pero la emergencia no le afecta. Ni siquiera cuando el salto de la valla de Melilla, 23 muertos (2022). 

Los socios de la Generalidad de Cataluña han decidido que no aceptan ningún pacto de Estado fuera del apoyo a la investidura de Pedro Sánchez. Para lo demás, silencio administrativo, ése que consintió que la era de Jordi Pujol, tan alargada que llega hasta ahora mismo, privilegiara a los migrantes magrebíes en detrimento de los latinoamericanos, porque no venían con el castellano puesto. Luego cuando sucedieron los atentados de las Ramblas se manifestaron oficialmente bajo el lema “No tenemos miedo”, y aún no está claro a qué se referían; salvo que sus miedos no eran los de las víctimas. Pero nadie osó preguntar.

Los “menas” o menores migrantes no acompañados, solos sin solemnidad, saben de dónde vienen y las obligaciones de sus familias que esperan una señal del éxito: poder ganarse la vida. Solo un idiota, ciego y suicida, cuestiona la emigración cuando el país sobrevive en muchos ámbitos gracias a ella. Pero se trata de un asunto de Estado, no solo de Gobierno, a menos que la izquierda institucional considere que los “menas” innombrables pueden ser de alguna ayuda en su batalla por el relato. Lo importante es el discurso. No solo trampean, sino que además quieren que les felicitemos por sus buenos sentimientos. A la manera de Perón, “¡Pedro qué grande sós!”.

*

INVASIÓ ZOMBIE A JAKARTA

En una ciutat famosa pel seu trànsit monstruós, els zombis s'aixequen en un intent de convèncer la gent que utilitzi més el transport públic. Aquesta és l?expectativa de l?operador del tren lleuger de Jakarta, que ha transformat un tren i una estació al?escenari d?un sagnant apocalipsi zombi, amb passatgers reals convidats a participar a l?espectacle.
Llançada per l'operador PT LRT Jakarta en col·laboració amb l'organitzador d'esdeveniments Pandora Box, aquesta atracció busca motivar els joves a fer servir el transport públic. Els actors, vestits amb robes esparracades i grunyint mentre es recargolen, recreen un ambient aterridor. Els zombis avancen arrossegant els peus cap als passatgers, obligant-los a córrer pels túnels foscos de l'estació fins a un tren.
Dins del vagó, tacat de sang, un actor reporta les notícies d'un fictici brot de virus Pandora a la ciutat, que converteix els humans en morts vivents. Soldats armats amb rifles falsos combaten els zombis i intenten escortar els passatgers a un lloc segur. Francament, no sé fins a quin punt aquesta performance pot incentivar als joves a agafar el transport públic.
 

*

SREBRENICA EN EL RECORD

El juliol del 1995 es va escriure un dels capítols més foscos de la història europea moderna. Més de 8.300 nens i homes van ser assassinats sistemàticament i enterrats en fosses comunes als turons que envolten la ciutat de Srebrenica. Avui, 29 anys després, 14 d'aquestes víctimes, recentment identificades, rebran sepultura al cementiri del complex memorial de Srebrenica-Potočari. Per a les famílies i els éssers estimats, suposa el tancament d'un capítol prologat i dolorós d'incertesa.


 L'estat holandès va ser declarat culpable de la mort de tres bosnians musulmans a la massacre de Srebrenica, durant la guerra de Bòsnia, segons la sentència d'un tribunal holandès. Holanda estava acusada perquè eren les seves tropes les que estaven a càrrec de Srebrenica, zona declarada "àrea de seguretat" per a les forces de pau de l'ONU el juliol de 1995, quan les forces serbi-bosnianes van entrar i van matar fins a 8.000 bosnians musulmans. Les famílies afectades, que ara tindran dret a ser compensades, es van querellar contra el país, que actualment està pendent d'altres judicis per motius similars.

L’any 1945, en acabar la segona guerra mundial, Europa es va conjurar per que mai més es produís un altre Auschwitz. Cinquanta anys més tard, l'11 de juliol del 1995, la passivitat de les forces de les Nacions Unides permetien un altra repetició d’un crim horrible, la massacre de Srebrenica a Bòsnia. El més terrible, els més vergonyós d’aquesta matança és que es podia haver evitat, que semblava que les forces de nacions Unides ho evitarien. Només calia que Europa no abdiqués del compromís adquirit de defensar els valors fonamentals, els drets bàsics de les persones i les ètnies. Però l'Europa que cinquanta anys abans, davant l’horror dels camps d'extermini d'Auschwitz o Mauthausen, s'havia conjurat per no permetre “mai més” l'horror nazi, no va moure ni un dit per evitar l'horror de Srebrenica.


Els txétniks serbis varen entrar a la ciutat, varen separar als homes de les dones i els nens i davant la passivitat de les forces militars holandeses de l'ONU que se suposava eren allí per a protegir als bosnians varen executar entre set i deu mil persones, de les quals se n'han recuperat en foses comunes unes cinc mil. I aixó per vergonya de tota Europa va succeir a dues hores d’avió de Barcelona o Paris, nomes fa vint anys no tres-cents. Vergonya, vergonya, vergonya. Feia gairebé tres anys que l'exèrcit i les milícies sèrbies havien arrasat de manera fredament calculada i sistemàtica, mesquites, escoles, habitatges i tot el patrimoni cultural a la Bòsnia ocupada. Havien bombardejat, assassinat, violat sistemàticament als seus ciutadans..., obeint les consignes d'un pla de neteja ètnica preparat i recolzat pel govern de Iugoslàvia presidit per Slobodan Milosevic.
Tot això passava aquí al costat i els dirigents europeus malgrat constatar-ho, es rentaven les mans i van ser incapaços d'entrar en acció, de prendre mesures contundents contra la barbàrie genocida del règim de Milosevic. Fou aquesta passivitat de tot el món occidental que va donar ales als txétniks per massacrar el poble bosnià.
Hauria pogut posar una foto més crua que representés millor la tragèdia i l'horror d'aquells dies, no m'ha semblat oportú, la imatge calma de les tombes envoltades d'herba és una petita porta oberta a l'esperança que realment mai més es torni a repetir una tragèdia d'aquesta magnitud, però l'esperança com l'herba i les vides dels morts enterrats és fràgil, terriblement fràgil.

*

DE QUÈ SERVEIX LA FILOSOFIA AVUI?

Gran pregunta, respon Lyndsey Stonebridge: Després de 1933, Hannah Arendt va dir que no volia passar més temps amb filòsofs ni tenir res a veure amb el que va anomenar 'negoci intel·lectual'. Va veure com persones que es consideraven molt intel·ligents no eren prou intel·ligents per no ser còmplices del feixisme. Tenia un fort compromís amb l'esfera pública, de fet molts dels seus assajos sorgeixen de discursos, però mai no es va inclinar per la professionalització de la filosofia. Preferia Sòcrates, que s'asseia amb els joves a l'àgora, ensenyant-los a pensar i a estar perplexos, que Plató, que volia un govern de reis filòsofs. Aquest és el totalitarisme original. 

"La ironia és que a Hannah Arendt avui no se li permetria obtenir el Premi Hannah Arendt" - Lyndsey Stonebridge.



*

EL MANIFEST GROC

El Manifest groc de Dalí, Montanyà i Gasch va donar un cop de porta al neoclassicisme impostat de les primeres dècades del segle XX català per obrir la porta a les noves estètiques avantguardistes. Ni una reflexió sobre l?art ni el postulat d?una nova estètica. El text que Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch van reproduir el març del 1928 en un miler de pasquins d'un paper groc que va acabar donant-li el peculiar nom de Manifest groc –menys buscat que ben rebut pels seus autors – no va tenir la pretensió que André Breton havia mostrat tres anys i mig abans en presentar el seu primer Manifest de surrealisme, que no era sinó el prefaci d'un llibre. Els seus tres signants eren pràcticament uns desconeguts no ja a l'àmbit social, sinó també al cultural. Dalí no havia realitzat la seva primera exposició individual fins al 1925 a les Galeries Dalmau de Barcelona, ​​després d'una col·lectiva a Figueres, i Montanyà i Gasch no havien començat a escriure sobre art contemporani fins al 1925 en publicacions com La Publicitat, L'Amic de les Arts, Mirador, Gaseta de les Arts i D'Ací i d'Allà fins al 1926. No obstant, tots tres s'havien mostrat molt crítics, fins a l'histrionisme si no l'agressivitat, davant de l'statu quo cultural. En el cas de Dalí, després de passar per la Residència d'Estudiants de Madrid, on va coincidir amb Federico García Lorca, Luis Buñuel o Rafael Alberti, va ser expulsat de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando en menysprear els seus examinadors d'incapacitat per jutjar el seu art.

Aquesta connexió mediàtica i els contactes de Dalí, però, van fer que l'estrident cartell no quedés en una anècdota o una extravagància més dels seus signants, sinó que tingués un recorregut ampli, dins i fora de Catalunya.

Original del 'Manifest groc' de Dalí, Montanyà y Guasch

El text intenta anteposar una estètica contemporània avantguardista, totalment eclèctica, sobre l'estètica burgesa que dominava el panorama cultural català. Sense deixar-hi titella amb cap ridiculitzant institucions com l'Orfeó Català, la Fundació Benat Metge i els ressons d'autors com Àngel Guimerà o Joan Maragall. Davant d'ells, el manifest proposa una nova cultura dominada per l'estètica futurista i avantguardista, abastant un ampli espectre de temes i autors. La transcendència del manifest després de la seva àmplia i ràpida difusió demana suposar una ruptura conceptual que aviat va tenir el trasllat a l'estètica, en bona part amb el desenvolupament de la pròpia obra plàstica de Dalí, però també amb la recepció de la d'altres artistes com Joan Miró, Joan Gris o Picasso a les mateixes arts plàstiques o García Lorca, André Breton, Tristan Tzara o Paul Élouard a la literatura, Ígor Stravinski a la música o Le Corbusier a l'arquitectura, tots ells citats al text.

EL MANIFEST (es respecten les majúscules de l'original)

“Del present MANIFEST hem eliminat tota cortesia a la nostra actitud. Inútil qualsevol discussió amb els representants actuals de l'actual cultura catalana, negativa artísticament, encara que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de tots els valors, a les més irrespirables atmosferes, a la més perniciosa de les influències. Exemple: La Nova Revista. La violenta hostilitat, per contra, situa netament els valors o les posicions i crea un estat d'esperit higiènic:

”HEM ELIMINAT tota argumentació.

”HEM ELIMINAT tota literatura.

“HEM ELIMINAT tota lírica.

”HEM ELIMINAT tota filosofia a favor de les nostres idees.

”Hi ha una bibliografia enorme i tot l'esforç dels artistes d'avui per suplir això.

”ENS LIMITEM a la més objectiva enumeració dels fets.

”ENS LIMITEM a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient tancat i putrefacte.

”PREVENIM de la infecció als encara no contagiats. Assumpte de estricta asèpsia espiritual.

”SABEM que no direm res de nou. Ens consta, no obstant, que és la base de tot el que hi ha de nou avui i de tot allò de nou que tingui possibilitats de crear-se.

”EL MAQUINISME ha revolucionat el món.

”EL MAQUINISME –antítesi circumstancialment indispensable futurisme– ha verificat el canvi més profund que ha conegut la humanitat.

”UNA MULTITUD anònima –antiartística– col·labora amb el seu esforç quotidià en l‟afirmació de la nova època, vivint d‟acord amb el seu temps.

”UN ESTAT D'ESPERIT POSMAQUINISTA HA ESTAT FORMAT

”ELS ARTISTES han creat avui un art nou d'acord amb aquest estat d'esperit. D'acord amb la seva època.

”AQUÍ, SENSE EMBARGAMENT, ES CONTINUA PASTANT IDÍLICAMENT

”LA CULTURA actual de Catalunya és inservible per a l'alegria de la nostra època. Res més perillós, més fals i més adulterador.

”PREGUNTEM ALS INTEL·LECTUALS CATALANS:

”De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després heu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudoclàssiques.

”AFIRMEM que els sportmen estan més a prop de l'esperit de Grècia que els nostres intel·lectuals.

”AFEGIREM que un sportman verge de nocions artístiques i de tota erudició és més a prop i és apte per sentir l'art d'avui i la poesia d'avui, que no pas els intel·lectuals, miops i carregats d'una preparació negativa.

”PER NOSALTRES Grècia es continua a l'acabat numèric d'un motor d'avió, al teixit antiartístic d'anònima manufactura anglesa destinat al golf, al nu, al music-hall americà.

”ANOTEM que el teatre ha deixat d'existir per a uns quants i gairebé per a tots.

”ANOTEM que els concerts, conferències i espectacles corrents avui dia entre nosaltres, acostumen a ser sinònims de llocs irrespirables i avorridíssims.

”PER EL CONTRARI nous fets d'alegria intensa i jovialitat reclamen l'atenció dels joves d'avui.

”ESTÀ el cinema.

”ESTÀ l'estadi, la boxa, el rugbi, el tennis i els mil esports.

”ESTÀ la música popular d'avui: el jazz I la dansa actual.

”ESTÀ el saló de l'automòbil i de l'aeronàutica.

”ESTAN els jocs i les platges.

”ESTAN els concursos de bellesa a l'aire lliure.

”ESTAN les desfilades de maniquins.

”ESTÀ el nu sota l'electricitat al music-hall.

”ESTÀ la música moderna.

”ESTÀ l'autòdrom.

”ESTAN les exposicions d'art dels artistes moderns.

”ESTAN una gran enginyeria i uns magnífics transatlàntics.

”ESTÀ una arquitectura d'avui.

”ESTAN útils, objectes, mobles d'època actual.

”ESTÀ la literatura moderna.

”ESTAN els poetes moderns.

”ESTÀ el teatre modern.

”ESTÀ el gramòfon, que és una petita màquina.

”ESTÀ l'aparell de fotografiar, que és una altra màquina petita.

”ESTAN els diaris de rapidíssima i vastíssima informació.

”ESTAN les enciclopèdies d'una erudició extraordinària.

”ESTÀ la ciència en una gran activitat.

”ESTÀ la crítica, documentada i orientadora.

”ESTÀ etc., etc., etc.

”ESTÀ finalment, una orella immòbil sobre un petit fum dret.

”DENUNCIEM la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà.

”DENUNCIEM la sensibleria malaltissa servida per l'Orfeó Català amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música, i també, de composicions originals. (Pensem en l'optimisme del cor dels Revellers americans).

”DENUNCIEM la falta absoluta de joventut dels nostres joves.

”DENUNCIEM la falta absoluta de decisió i audàcia.

”DENUNCIEM la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul.

”DENUNCIEM el soporisme de l'ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l'art.

”DENUNCIEM l'absoluta indocumentació dels crítics respecte a l'art d'avui i l'art d'ahir.

”DENUNCIEM els joves que pretenen repetir l'antiga pintura.

”DENUNCIEM els joves que pretenen imitar l'antiga literatura.

”DENUNCIEM l'arquitectura d'estil.

”DENUNCIEM l'art decoratiu que no sigui l'estandarditzat.

”DENUNCIEM els pintors d'arbres torts.

”DENUNCIEM la poesia catalana actual, feta dels més sobats tòpics maragallians.

”DENUNCIEM els verins artístics per a ús infantil, tipus Jordi (Per a l'alegria i la comprensió dels joves, res més adequat que Rousseau, Picasso, Chagall...).

”DENUNCIEM la psicologia de les noies que canten: “Rosó. Va rosar...”.

”DENUNCIEM la psicologia dels nois que canten: “Rosó. Va rosar...”.

”FINALMENT ENS RECLAMEM DELS GRANS ARTISTES D'AVUI, dins de les més diverses tendències i categories:

”PICASSO, GRIS. AZENFANT, CHIRICO, JOAN MIRÓ, LIPCHTZ, BRANCUSI, ARP, LE CORBUSIER, REVERDY, TRISTAN TZARA, PAUL ÉLUARD, LOUIS ARAGON, ROBERT DESNOS, JEAN COCTEAU, GARCÍA LORCA, STRAVINSKI, MARITAIN, RAYNAL, ZERVOS, ANDRÉ BRETON, RICARD PARDO, MIQUEL CARTISANO, ETC, ETC.

Aquesta peça forma part d‟una sèrie de continguts que recupera els manifestos polítics, artístics i socials de l‟època contemporània per contextualitzar-los des d‟una perspectiva històrica i amb ànim divulgatiu. Ramón Álvarez/lavanguardia.

*

S'HA ACABAT LA FESTA?

I ves per on, mira que tal, al final, resulta que Emmanuel Macron havia fet un Pedro Sánchez, i no un Artur Mas com deien tots, i convocant eleccions, el poble francés ha mostrat a Marine Le Pen quin és el seu lloc - de moment -. França l'accepta, en tot cas, com a tercera força, o primera si comptem els vots. O sia com Poulidor, el ciclista que sempre quedava segon al Tour de França. Ho solen dir els vells: jo això ja no ho veuré, però algun dia... A aquesta frase s'han reduït les expectatives de triomf de l'extrema dreta francesa. En certa manera, això passa a tots els països: avui dia, es vota més a la contra que a favor. Fa falta un grau molt elevat d'esperit democràtic, per votar mentre et tapes el nas, al candidat que toca. I encara que sembli que a Espanya no ha estat així, Abascal ho ha entès, per això ha pres la decisió que ha pres. I és que l'ombra d'Alvise Pérez és més allargada del que es podia pensar. S'ha acabat la festa?, o acaba de començar..

*

DE LA FILOSOFIA 'LAGOM'

Aquesta filosofia es basa en la simplicitat i la idea de trobar l'equilibri perfecte en tot allò que fem, des de com ens vestim fins a com organitzem el nostre temps lliure. Possiblement, l'època estival és una de les més esperades de l'any. No debades, l'estiu és per a moltes persones sinònim de vacances, desconnexió, viatges i temps lliure. Tot i això, després del gaudi de les vacances arriba la temuda depressió post-vacacional amb la tornada a la rutina i al treball. Per evitar-ho, els suecs duen a terme la filosofia 'lagom', una fórmula que promet la felicitat. Aquest concepte suec es basa en la idea de trobar l'equilibri perfecte en tot allò que fem, des de com ens vestim fins a com organitzem el nostre temps lliure. 

Què és el 'lagom'? El 'lagom' és una paraula sueca que no té una traducció exacta al català, però que podríem definir com a “just” o “prou”. Lola Akinmade Åkerström, autora del llibre 'Lagom': el secret suec de la bona vida' assegura en el seu assaig que el 'lagom' es podria definir com la mentalitat escandinava que busca constantment l'equilibri, sempre en la mesura justa. Åkerström repassa al seu llibre com la simplicitat és present en tots els aspectes de la vida a Suècia ia tots els països escandinaus: des de l'alimentació fins a la decoració de la llar. Així, la recepta lagom podria definir-se com una fórmula màgica per viure de manera simple, senzilla i sostenible. I en conseqüència, de manera més feliç.

A l'estiu, el 'lagom' pot ser especialment útil per evitar caure als extrems i l'esgotament i gaudir d'una temporada relaxada i equilibrada. Si seguim la filosofia 'lagom' durant els mesos estivals hauríem de trobar un terme mitjà que ens permeti gaudir de les vacances, però sense esgotar-nos. A continuació, us donem algunes recomanacions per aconseguir-ho.

1 – Organitza el teu temps aquest estiu de manera equilibrada, alternant activitats de lleure amb moments de descans i tasques pendents.

2 - Menja de manera saludable i variada. No et privis de capricis o dels teus plats preferits però tampoc abusis.

3 - Gaudeix de les reunions amb amics i familiars, però també dedica't temps a tu mateix.

4 - Practica exercici físic però sense arribar a l'extrem d'acabar esgotat.

En definitiva, la 'fórmula lagom' evita els extrems i advoca pel concepte aristotèlic de “al terme mitjà hi ha la virtut”. Es tracta de trobar l'equilibri perfecte entre l'activitat i el descans, entre la socialització i la solitud, entre el plaer i la moderació i així poder viure un estiu feliç. O sigui que el 'Lagom' és la manera de viure de la gent normal d'abans, de tota la vida; em vinc a referir a la classe obrera, ja desapareguda en l'actualitat.

*

BOLAÑO i 2666: EL MISTERI DEL TÍTOL

En Chile los militares se comportaban como escritores y los escritores, para no ser menos, se comportaban como militares, y los políticos (de todas las tendencias) se comportaban como escritores y como militares, y los diplomáticos se comportaban como querubines cretinos, y los médicos y abogados se comportaban como ladrones, y así hubiera podido seguir hasta la náusea, inasequible al desaliento. - Amalfitano.

Per dir-ho curt i ras: 2666 no és millor que 'Los detectives salvajes'. Tot i això, i malgrat que l'autor no va aconseguir polir-la del tot, 2666 és una novel·la enorme, i no només per les seves 1120 pàgines, sinó sobretot pels riscos que afronta, més enllà dels resultats obtinguts en el procés, truncats arran de la mort de Bolaño. No hi ha pràcticament res al text de la novel·la que expliqui el perquè de l'elecció d'aquell any futur, 2666, com el títol. A la seva “Nota a la primera edició”, el crític Ignacio Echevarría indica que aquesta data ja s'esmentava a la novel·la Amuleto (1999). La narradora, Auxilio Lacouture, ens explica una caminada pel DF amb Arturo Belano i Ernesto San Epifanio:

«…y luego empezamos a caminar por la avenida Guerrero, ellos un poco más despacio que antes, yo un poco más deprisa que antes, la Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni a un cementerio de 1968, ni a un cementerio de 1975 [fecha en la que se dicta el relato de Auxilio Lacouture], sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo» (pp. 76-77).

Echevarría afirma que 2666 seria una data que “actua com a punt de fuga en què s'ordenen les diferents parts de la novel·la. Sense aquest punt de fugida, la perspectiva del conjunt quedaria coixa, irresolta, suspesa en el no-res”. I això està bé, però, una perspectiva que flueix cap a què? Apocalipsi, conflagració, o redempció, alliberament? Cap a un infern o un paradís? Echevarría —i la contratapa del llibre— es queden amb la imatge del «cementiri» futur.

Crec que hi ha una resposta diferent dissimulada a Els detectius salvatges. A la segona part d'aquesta novel·la (al Capítol 21), Amadeo Salvatierra rememora una conversa amb Cesárea Tinajero, la poeta que Arturo Belano i Ulisses Lima volen trobar:

«…y después nos pusimos a hablar de política, que era un tema que a Cesárea le gustaba aunque cada vez menos, como si la política y ella hubieran enloquecido juntas, tenía ideas raras al respecto, decía, por ejemplo, que la Revolución Mexicana iba a llegar en el siglo XXII, un disparate incapaz de proporcionarle consuelo a nadie, ¿verdad?»

El segle XXII encara és lluny de l'any 2666… però passa que després, a la tercera part de 'Los detectives salvajes', el diari de García Madero registra —en la seva entrada del 29 de gener de 1976— el relat d'una mestra que evoca una conversa posterior amb Cesárea Tinajero, en la qual s'entreveu que el tema de la revolució seguia al cap, encara que la data ja era una altra…

«Y entonces la maestra […] tuvo la entereza de preguntarle por qué razón había dibujado el plano de la fábrica. Y Cesárea dijo algo sobre los tiempos que se avecinaban, aunque la maestra suponía que si Cesárea se había entretenido en la confección de aquel plano sin sentido no era por otra razón que por la soledad en la que vivía. Pero Cesárea habló de los tiempos que iban a venir y la maestra, por cambiar de tema, le preguntó qué tiempos eran aquéllos y cuándo. Y Cesárea apuntó una fecha: allá por el año 2600. Dos mil seiscientos y pico. Y luego, ante la risa que provocó en la maestra una fecha tan peregrina, risita sofocada que apenas se escuchaba, Cesárea volvió a reírse, aunque esta vez el estruendo de su risa se mantuvo en los límites de su propia habitación.»

Ara bé: a la quarta part de 2666 apareix un personatge anomenat Lalo Cura (homònim del protagonista d'un conte de Putes assassines). De la mare de Lalo Cura se'ns explica que, el 1976, es va trobar amb dos joves “estudiants del DF” que semblen estar fugint de res. Pel desert de Sonora. En una interlocutòria, que podria ser un Camaro. Dos joves del DF. “Estudiants”? Ho dubto. Fan olor de detectius salvatges…

Si assumim que aquests joves són Belano i Lima, de tornada de la seva aventura per Sonora, s'enforteix la possibilitat que això que Cesària adverteix que pot passar per l'any “dos mil sis-cents i escaig” és —a l'horitzó imaginari de Bolaño— una nova revolució, ja que d'això conversaven incessantment aquests dos joves al desert: segons la mare de Lalo, ells no paraven de parlar “una revolució invisible que ja s'estava gestant, però que trigaria a sortir als carrers almenys cinquanta anys més . O cinc-cents. O cinc mil”.

“Hasta los jóvenes, que en teoría son la esperanza del cambio, se están convirtiendo en unos motos y en unos puteros. Esto no tiene arreglo, esto sólo se arregla con la revolución”, deia Joaquín Font a 'Los detectves salvajes'. Al meu entendre, 2666 seria una data tan arbitrària com possible per a una revolució imaginada per Bolaño com a contrapès per a les iniquitats del present, narrades amb tanta abundància a la seva novel·la pòstuma. Martin Cristal a el pez volador.

A propòsit de Bolaño: Blanes: la última estación

Montané Krebs señala que «el salto a Girona fue porque su hermana y su compañero catalán decidieron regresar a México unos años. Roberto, entonces, se fue a vivir a la casita que le dejó su hermana. Después, alrededor de 1984 se establece en Blanes.» Esta hermosa localidad a orilla del Mediterráneo será su santuario. Conocerá a Carolina y del amor de esos años nacerán sus hijos. Los de papel y los a imagen y semejanza de él. Será el último tramo del viaje. Bolaño sabía que tenía que crear en contra del tiempo, que el presente lo apretaba contra la pared final y que debía resistir ese apretón con la disciplina de un guerrero que lee, ve películas y escribe. Autor y personaje se imbrican. Son parte del mismo sueño, juntos llevan la misma ilusión. Los personajes trascenderán la existencia del autor, pero por sus venas corren las experiencias de quien los creó. Son venas mentales, ríos de ideas con formas de palabras. Están los paisajes, pero también las dudas, los temores, la esperanza de un algo mejor que cuando se consigue viene el destino y pone su dedo sobre la llama de la vela. Así de salvaje fue la ruta de Arturo Belano. Y así de salvaje también fue la rabia de parir la mejor literatura, para burlarse eternamente de la muerte.

*

SEMPRE SURT EL NÚMERO 36

A qui no li ha passat mai, de sentir com que un número ens persegueix. En la majoria dels casos, aquests patrons de repetició ocorren quan les persones miren el seu rellotge, plaques de matrícules, anuncis, cartells, a la televisió o fins i tot en els somnis. Molts asseguren que veuen els números repetits amb més freqüència del que és habitual.

El fenomen de veure els números repetits també és considerat com a senyals. Per exemple, una persona pot tenir un número de la sort o preferit. De cop i volta aquest número el comença a veure a tot arreu, convertint-se en més que una coincidència. Quan t'adones que tens la capacitat de percebre altres realitats, estàs rebent algun tipus de missatge. La numerologia és un estudi profund dels números. Plató va iniciar aquest estudi, desenvolupant un mètode que relaciona els planetes i la seva vibració numèrica que va anomenar "La música de les esferes", i afirmant que les paraules tenen un so i una freqüència entre els números i la faceta harmoniosa amb l'univers i les lleis de la naturalesa.

Plató va exposar que l'univers és harmonia entre el so i la vibració. Per això és bo parar atenció a les dades que ens donen els números, ja que molts són detonadors o claus que provoquen canvis i transformacions. Aquests senyals poden ser claus per a la nostra evolució, segons expliquen a bioguia.com.

Un extracte del documental de 3Cat que circula a les xarxes cita una frase de Josep Lluís Núñez: "Quan sempre surt el 36, hi ha alguna cosa que no funciona. A la ruleta no surt sempre el 36", referida a les discutibles decisions arbitrals que segons ell afavorien sempre als mateixos. Encara que aquesta frase d'aquest número també es podria aplicar a les decisions judicials d'aquest País, passi el que passi, sempre surt el 36, i encara que no té res a veure amb l'inici de la guerra civil, potser no és una coincidència, encara que dubto que l'intel·lecte del president Núñez arribés tan lluny.

El pitjor d'un número és que sigui de la Guàrdia Civil i t'espiï per la cara si ets de Podem, i si en comptes d'un en són 55, ja saps on té la hinc

*

I LAMINE VA AGAFAR EL SEU FUSELL

Tothom ha vist les virals fotografies d'un jove Lionel Messi amb un Lamine Yamal de nadó. Doncs ara, el mateix autor de les famoses fotografies ha revelat com va viure aquella sessió de fotos i la bogeria que s'ha desfermat la darrera setmana.

Joan Monfort, va revelar com va viure aquella sessió de fotos fa 17 anys: "Va ser difícil. Messi és un paio introvertit i tímid. Tenia a penes 18 o 20 anys". El fotògraf explica la sorpresa de Messi al trobar-se amnb el nadó que no sabia ni com agafar-lo. Monfort relata com un company seu del diari Sport li va escriure un missatge a les 12 de la nit preguntant-li si aquesta fotografia era seva. "Li pregunto qui és el noi? i em diu que és Lamine Yamal", relata Joan Monfort, que no s'ho podia creure.

La foto de Leo Messi amb Lamine Yamal, un nadó de sis mesos en aquell moment, es va fer el setembre del 2007 per a un calendari benèfic del FC Barcelona. La imatge ha tornat a ser viral el juliol del 2024 gràcies a les xarxes socials. La foto formava part d´un calendari solidari amb l´objectiu de recaptar fons per a una causa benèfica. El club buscava imatges que transmetessin valors com la solidaritat, la comunitat i la unió entre persones de diferents edats. El 2007, Messi ja era una estrella en ascens al FC Barcelona ia la selecció argentina. La seva imatge era associada a valors positius com el talent, l'esforç i la superació. Es buscava que la seva interacció amb un nadó reflectís el costat més humà i proper.

Alguns han vist a la foto un simbolisme que va més enllà. La imatge de Messi, un ídol futbolístic, cuidant un nadó, es podria interpretar com una metàfora de la transmissió de valors, l'esperança en el futur i la importància de les noves generacions. La imatge ha ressorgit 17 anys després de la presa, cosa que ha generat sorpresa i nostàlgia en molts. El fet que Messi i Lamine s'hagin retrobat recentment ha donat encara més rellevància a la foto. En definitiva, la foto de Messi amb Lamine Yamal és una imatge icònica que ha traspassat el temps per la seva tendresa, simbolisme i la història que hi ha darrere seu. La imatge reflecteix valors positius com ara la solidaritat, la unió entre generacions i l'esperança en el futur. I va l'adolescent ahir fica un gol de cagatilorito. Lamine no es un MENA, pero si un MESA (menor si acompanyat) i ni més ni menys que per Leo Messi. Lamine va agafar ahir a la nit el seu fusell i va fer el gol de la seva vida. Et felicito fill.

  



*

RESOLT EL MISTERI D'ANTIKYTHERA

El 1901, un grup d'investigadors va descobrir en un naufragi un ordinador estrany i rudimentari, que després es va definir com el mecanisme d'Antikythera, un artefacte datat al segle II aC. que es va convertir en l'ordinador més antic del món i fins i tot va aparèixer en un dels films de la saga "Indiana Jones". Ara, utilitzant investigacions d'ones gravitacionals d'avantguarda, els científics van aconseguir revelar que el misteriós artefacte va ser utilitzat per rastrejar l'any lunar grec.

Astrònoms de la Universitat de Glasgow, a Escòcia, han utilitzat tècniques de modelatge estadístic desenvolupades amb el propòsit d'analitzar ones gravitacionals per revelar la veritable funció del mecanisme d'Antikythera, un artefacte creat dos mil·lennis enrere que es considera l'ordinador més antic del món. Les troballes es resumeixen en un nou estudi, publicat a la revista Horological Journal ia arXiv. El mecanisme va ser descobert el 1901, durant les tasques d'exploració realitzades per un naufragi que va passar a prop de l'illa grega d'Antikythera. Tot i que l'artefacte, de la mida d'una capsa de sabates, es va dividir en fragments i va patir les conseqüències de l'erosió, es va poder apreciar que contenia una sèrie d'engranatges complexa i intrincada. Després de dècades de recerca i anàlisis posteriors, va ser possible establir que el mecanisme data del segon segle abans de Crist i que va funcionar com una mena d'ordinador mecànic manual. Els dials exteriors connectats als engranatges interns van permetre als usuaris predir eclipsis i calcular les posicions astronòmiques dels planetes en una data determinada, amb una precisió sense precedents per a qualsevol altre dispositiu conegut a l'època.

Segons un article publicat a Futurism, un estudi del 2021 va descobrir que els forats prèviament descoberts i espaiats regularment en un "anell de calendari" estaven marcats per descriure les ubicacions del Sol, la Lluna, i els cinc planetes coneguts a l'antiguitat. Ara, el nou estudi ha identificat que aquesta sèrie de forats es corresponia amb més probabilitat amb l'any lunar grec, en comptes de l'any solar egipci, com es pensava anteriorment. L'equip d'especialistes va emprar models estadístics derivats de la investigació d'ones gravitacionals, que són ondulacions a l'espai-temps causades per grans esdeveniments còsmics, per revelar amb més precisió el funcionament de l'antic ordinador. Van incloure dades de l'Observatori d'Ones Gravitacionals de l'Interferòmetre Làser (LIGO), un experiment de física a gran escala dissenyat per mesurar les ones gravitacionals a milions d'anys llum de la Terra.

D'acord amb una nota de premsa, els resultats van mostrar una forta evidència que l'anell de calendari al mecanisme d'Antikythera contenia 354 o 355 forats, en comptes de 365 com es va pensar prèviament. Aquesta xifra mostra una relació directa amb el calendari lunar grec i allunya la possibilitat que es fes servir amb la lògica de l'any solar egipci.

"Esperem que les nostres troballes sobre el mecanisme d'Antikythera ajudin a aprofundir la nostra comprensió sobre com aquest notable dispositiu va ser fet i utilitzat pels grecs", va indicar en el comunicat el professor Graham Woan, un dels autors de la investigació. - elperiódico.com

*

C'EST OUF, MA FRANCE

El diari Libération resumia la sensació d'alleujament de molts francesos amb un titular monzonià: “C'est ouf”. Uns dies abans, l'exfutbolista Éric Cantona havia previst el desenllaç de les eleccions amb un categòric “No passaran”. El resultat li ha donat la raó, encara que, a la pràctica, França estigui atrapada per la mateixa aritmètica de la incertesa que paralitza altres democràcies. Lluint uns texans simbòlics, Jean-Luc Mélenchon va celebrar la victòria del Nou Front Popular exigint la dimissió d'Emmanuel Macron. Al final del seu discurs, va citar una cançó, Ma France, de Jean Ferrat. Ferrat és un dels fundadors no autoproclamat de la chanson, important en la inspiració de, per exemple, les primeres cançons de Joan Manuel Serrat. Va ser comunista declarat però crític amb el totalitarisme soviètic i fill d'un membre de la resistència assassinat a Auschwitz. Ferrat va morir el 2010, quan l'extrema dreta començava a guanyar més suports dels que es podia imaginar. Quan li preguntaven a què ho atribuïa, responia que la gent se sentia cada cop més aïllada i espantada per un món que s'havia tornat violent i aterridor. Potser l'hauria sorprès que per superar dècades de contradiccions l'esquerra hagués de recuperar, amb esperit d'emergència, un concepte com el del Front Popular.

Mentrestant, Le Figaro retreu Emmanuel Macron que el seu intent de “clarificació” de la política francesa, després de la victòria de l'extrema dreta de Marine Le Pen a les eleccions europees, ha acabat portant el país “a la major de les confusions”, encara que la veritat és que l'acte d'audàcia pedrosanchista de Macron no li ha sortit tan bé com al president del Govern espanyol fa un any, però li ha permès salvar els mobles. No volia estar dos anys sentint Marine Le Pen intentant condicionar la seva política, mentre li recordava que era la primera força del país. Així que va decidir, sense consultar ningú, convocar els francesos a les urnes, posant-los davant dels ulls el mirall de l'extrema dreta. La mobilització a França ha estat descomunal, especialment de les forces progressistes. Fins i tot hem vist com les estrelles de la seva selecció advertien sobre el perill d'una victòria dels ultres, quan els futbolistes solen ser molt cautelosos amb les declaracions polítiques. Una altra vegada, el Front Popular ha estat clau per aturar, de moment, a l'extrema dreta.

*

DIALÈCTICA DE LA NATURA


Darwin no s'adonava de quina sàtira tan amarga escrivia sobre els homes, i en particular sobre els seus compatriotes, en demostrar que la lliure concurrència, la lluita per l'existència que els economistes exalcen com la més alta conquesta de la història, és l'estat normal imperant al regne animal. Només una organització conscient de la producció social, en què es produeixi i es distribueixi d'acord amb un pla, podrà elevar els homes, en el camp de les relacions socials sobre la resta del món animal en la mateixa mesura que la producció en general ho ha fet d'acord amb l'espècie humana... Federico Engels, Dialéctica de la naturaleza, (PDF)

*

VACANCES PAGADES CAMÍ D'ÍTACA

El mar sempre ha atret alguns polítics catalans proclius, fins no fa gaire, a la discreció. Com a discrets també eren els iots d'empresaris barcelonins. Recordo la barca mallorquina de Miquel Roca. O la zodíac de Narcís Serra. I encara retinc la imatge d'un intrèpid octogenari, Carles Sentís, maniobrant la seva petita góndola amb què es desplaçava des de la platja del Canadell a les illes Formigues a Calella de Palafrugell.

Ara, segons llegeixo a la vanguardia, alguns polítics catalans actuals o succedanis tenen tendència a estiuejar a iots, potser de lloguer o prestats per la generositat d'alguns catalans patriotes. Iots amb què naveguen per la mitificada Costa Blava. Un d'aquests polítics o succedanis, així s'ha escrit, és Antoni Comín, home que toca el piano i pare d'una filla adoptada que fa un temps, quan els grans aldarulls, veia dracs als membres de la Guàrdia Civil. “Tinc por del drac”. Això deia la nena marroquina. A la fotografia del iot que ens ocupa, juntament amb Comín, apareix Lluís Llach, que, mentre escric aquesta columna, continua sent el president de l'ANC. La seva afició al mar ha quedat palesa en algunes de les cançons, com aquesta que assegura que el mar té el coratge d'un déu exaltat. Tan exaltat com l'home que toca el piano, de qui alguns dels seus antics col·laboradors asseguren que és irascible, és a dir, capaç de llançar contra el subordinat algun objecte de la taula de treball.

O sigui que, si els que van pagar el iot i el creuer per la Costa Blava van ser Comín, Llach o els patriotes de l'ANC, res a objectar, però si els paguem, a través de llocs de mala petja, tots els ciutadans catalans, la cosa seria per emprenyar-se una vegada més. Amb alguns polítics o succedanis catalans, els independentistes, passa una cosa molt semblant al que passa amb alguns immigrants violents i organitzats o amb alguns membres d'aquest col·lectiu, com els va definir fa uns dies un alcalde català, que de la venda ambulant han passat al negoci de certes drogues. I el que passa és que, al final, per no fomentar la xenofòbia, com diuen els bons, no ens assabentem de res. Ni tan sols dels seus noms. Mentrestant, alguns segueixen assaltant els hospitals, els paritoris i sembrant el terror en els patits sanitaris o en els pacients. I aquesta por s'apodera fins i tot de les habitacions compartides d'alguns centres sanitaris, que aquest col·lectiu ocupa com si fos casa seva.

I això qui ho paga, es preguntava Pla en arribar a Nova York. Pel que sembla, les aportacions populars al Consell permeten un exili que va entre la plata i l'or. Els seus socis pagadors no guanyen per disgustos. Continuarem parlant d'exilis i de terribles reprimits quan ens referim al Comín que pren el sol i el vi blanc en un veler que solca les aigües gregues? Ho comentaba Lluís Bosch al seu diari: Un reconegut predicador evangelista nord-americà ho va expressar amb estil brillant: si Nostre Senyor vol que jo viatgi en un Masseratti, qui soc jo per oposar-m'hi?. 

I ho reblava amb una aguda observació: Em queda una darrera pregunta: Comín li ha explicat a Llach que l'illa grega és Ítaca i no Itaca?

*

A PROPÒSIT DEL MÀRQUETING TELEFÒNIC

Si encara no heu rebut una trucada per proposar-vos un canvi de companyia elèctrica, de gas, de mòbil o qualsevol altra oferta irrenunciable, penseu que és un dels pocs afortunats que queden al nostre país. L'assetjament del màrqueting telefònic arriba a extrems inaguantables. I a aquesta situació insofrible se n'hi ha afegit una altra de més perillosa, que és la de les estafes telefòniques que s'acarnissen especialment amb la gent gran i que ja s'han convertit en la tercera modalitat de frau. La policia rep milers de denúncies cada any per aquests enganys que suposen milions d'euros per a les víctimes. Amb aquests diners, les màfies han invertit en tecnologia i, amb l'ajuda de la intel·ligència artificial, troben la manera d'aparentar veus o telèfons fiables per als incauts ciutadans. Tant és així, que els experts aconsellen que mai no es respongui amb un sí a una trucada d'un número desconegut perquè aquesta paraula pot ser utilitzada per autoritzar un contracte indesitjat. Expliquen a la vanguardia que la setmana passada es va desarticular a Espanya una d'aquestes trames d'estafadors que havien estafat més de 2,5 milions de persones entre 70 i 90 anys. Però caçar aquests malalts o els ciberdelinqüents és molt difícil, com expliquem avui a la secció de Societat.

Davant d'aquest creixent problema, hi ha empreses que prenen consciència i que, com algunes entitats bancàries, ja no fan operacions per telèfon i avisen els seus clients que recelin si algú diu que els truquen del banc. Però hi ha moltes altres empreses vinculades a serveis generals com gas, electricitat o telefonia que mantenen invariable la seva estratègia comercial, aliens que el costat fosc treballa per desacreditar-los davant dels ciutadans. Animem aquestes companyies a trobar mecanismes per recuperar la confiança dels seus clients, que mereixen una atenció menys invasiva, més personalitzada, menys ansiosa per aconseguir el contracte i més adaptada a les necessitats de l'usuari. Només així, les màfies deixaran de fer el seu agost i els ciutadans estaran més tranquils. I si no sabeu per on començar, torneu als orígens i comuniqueu a través d'una carta o atengueu en persona. Però no truquin més.

Però com que faran cas omís, aquí els deixo algunes idees per combatre aquestes màfies. Aquestes trucades són al telèfon fix, perquè al mòbil, la trucada no sona queda registrada i almenys el meu em dona l'opció de bloquejar, i el cert és que em passo les tardes bloquejant. Però al fix no es pot bloquejar, i el que faig des de les dues de la tarda a les 8 de la nit és desconnectar-lo, al cap ia la fi no sé per què tenim encara telèfon fix, un telèfon al qual no truca ningú de la família, ni amics ni coneguts. Per no trucar no ho fan els del CAP de la Seguretat Social. Aleshores?. Imagino que ho mantenim o per rutina, per nostàlgia o per deixadesa.

El que em planteja dubtes és la responsabilitat que té o pugui tenir la Companyia Telefònica sobre aquestes trucades tan molestes, ja que tots aquests números pertanyen a cabines telefòniques que van deixar d'operar i ells les van vendre al millor postor. No sé fins a quin punt les podrien controlar o fins i tot anul·lar. En qualsevol cas, no contestar mai amb un SI, i, sinó, sempre queda el recurs en cas de despenjar el telèfon de fer servir el sistema Sergi Pamies. "Ho sento senyoreta, ara no la puc atendre, acabo d'assassinar la meva àvia i l'estic tallant a trossets". En fi, que a vosaltres us truquin bé.

*

LA DAMA DEL PARAIGUA

Hi ha cares que diuen més que qualsevol resultat electoral o titular d'un diari. La prova ha estat l'escena presenciada aquest divendres al migdia al cor de la capital del Regne Unit, Londres. Tot i que ningú esperava un altre resultat a les eleccions generals celebrades ahir que el del ja expremier Rishi Sunak fent les maletes al número 10 de Downing Street, el més que previsible moment del primer ministre sortint anunciant la seva renúncia ha comptat amb alguna escena molt comentada.

Era pràcticament impossible no desviar l'atenció i la mirada de Sunak durant el seu discurs de comiat, a només uns metres darrere seu. No, no es tractava de l'icònic gat Larry -mascota que porta residint al número 10 des de fa 16 anys, abans fins i tot que el conservador David Cameron que va iniciar aquesta etapa de 14 anys de governs britànics de dreta-, que per cert no va dubtar a rondar el portal per acomiadar Sunak.

La protagonista accidental va ser la mateixa dona de Rishi Sunak, Akshata Murthy, que va portar un vestit amb els colors nacionals i es va preparar per evitar la que va ser la gran anècdota d'un altre discurs de Sunak, quan va anunciar l'avançament electoral i poc després de posar-se davant el faristol va començar a caure una intensa pluja. Murthy portava un paraigua, però no va ser això el que va cridar l'atenció. Tot i que tots dos van sortir de la residència del primer ministre entre somriures, la d'ella es va apagar així que es va posar al lloc protocol·lari mentre Sunak demanava -nombroses- disculpes. La seva cara ràpidament es va tornar en un gest de serietat. Completament estàtica i ferma, va esperar estoica que finalitzés la seva intervenció per agafar-lo de la mà i posar rumb a la següent parada. El despatx amb el rei Carles III per informar-lo oficialment de la seva renúncia. 

La Dama del paraigua es mereix una estàtua per a la posteritat, en algun dels parcs i jardins de la City.

*

EL SENYAL DE LA CREU


El dron bomba ucraïnès es dirigeix ​​directe cap al soldat rus, i ell, impotent davant del seu insondable final, se senya portant la mà dreta al front, al pit, a l'espatlla esquerra i, segellant el ritual, a l'espatlla dreta. Maig no és mai el mes de les flors al camp de batalla.
Més de mil soldats russos van morir o van quedar ferits cada dia del maig passat a Ucraïna, segons l’OTAN i altres fonts occidentals recollides per The New York Times. Cada dia. Si col·loquéssim en línia els cossos de tots aquests soldats morts o ferits, arribaríem de Barcelona al cim de Montserrat. Només amb els caiguts al bàndol rus i durant el mes de les flors.
És una guerra en què uns persisteixen a envair i els altres persisteixen a defensar-se com poden. Una guerra microfilmada fins als budells: els drons, a més de l’explosiu, porten incorporada una càmera que arriba a immortalitzar la mirada del soldat que deixa d’existir.
Cada setmana es pengen desenes d’aquestes morts a les xarxes socials. Drons gravant soldats que, esgotats i desesperats per la persecució del borinot , se suïciden amb el fusell o les granades de mà. Drons que impacten contra militars que corren amb moto. Soldats que intenten atacar inútilment el dron amb el casc, amb un bastó o amb la motxilla.
Hi ha imatges d’un mateix atac preses des dels dos bàndols: uns soldats russos graven amb el mòbil com avancen amb el vehicle i un dron ucraïnès grava com impacta contra ells. Tuitaires ucraïnesos localitzen el vídeo a les xarxes russes i uneixen les dues visions de l’explosió.
Hi ha soldats inquietantment serens, hipnotitzats pel dron davant la cara. O soldats esbocinats que demanen als seus companys que li disparin un tret al cap perquè el dolor és insuportable: li disparen sense pensar-s’ho. Les imatges s’empaqueten amb variats fons musicals: techno, infantiloide, drum and bass, salsa, trance, eurodance, rap... els comentaris a un d’aquests enregistraments –un dron deixant anar la bomba en vertical sobre una soldat russa ferida i el company que l’atén– expliquen les diferents zones d’interès que curtcircuiten Europa.
“Qualsevol que senti la necessitat de posar música a aquests vídeos, i senti plaer, és algú en qui no hauries de confiar mai, no importa en quin bàndol de la guerra estiguin”, sentencia un tuitaire.
I aquestes són cinc de les moltes respostes que rep aquest comentari.
  1. “S’anomena guerra psicològica, nano”.
  2. “Si tens un problema amb la música i no amb el fet que Rússia estigui perpetrant genocidi amb els ucraïnesos és que tu ets part del problema”.
  3. “No hi estic d’acord, [el fons musical] fa que el plaer sigui encara més entretingut”.
  4. “De tots els crims atroços comesos per Rússia a Ucraïna, t’escandalitzes amb la banda sonora. Endreça el cap, bèstia rara”.
  5. “Aquestes imatges són una denigració sociòpata dels últims moments d’una persona feta per jugadors a milers de quilòmetres de distància”.

Hi ha un vídeo, penjat al maig, que provoca vértigen espiritual.  És un soldat rus senyant-se davant l’arribada cap al seu cos d’un dron ucraïnès. Per què no corre i intenta esquivar-lo? Per què decideix quedar-se allà quiet fent el senyal de la creu?. El dron li sobrepassa el cap, gira cua i busca al ventre del soldat el punt d’impacte. El tuitaire va penjar aquest vídeo amb la cançó Putin huilo (Putinmalparit), un tema tecnoraper de Sever & Marilyn Myller, i només va escriure una paraula al costat de les imatges: “ Amén”.

I després de l’explosió? Ni que ens senyéssim mil anys seguits conjuraríem les tones de buit que ens deixa aquest deliri. No fa gaire Francesc Millan –el reporter narrativament més eficaç de la nova generació– va publicar al diari Ara un reportatge sobre la compravenda per internet de les restes que la batalla deixa al camp, i va trobar el títol en una oferta d’eBay.

“Es ven uniforme soldat rus mort: entrega ràpida a Barcelona”. 299 dòlars.

Plàcid Garcia-Planas - Cabaret Voltaire, a la vanguardia.


*

SET MINUTS DE SILENCI

Aquests dies els locutors comenten amb sorpresa que, al festival de música de Glastonbury, Marina Abramović va oficiar la setmana passada una peça de set minuts que consistia exactament en set minuts de silenci. ho explica Monzó a la vanguardia. Silenci en un festival on impera el soroll? Abramović és una artista sèrbia força desconeguda al nostre país. En un dels últims programes d'Atrapa'm si pots, una concursant va fer cara de moniato quan el nom de la sèrbia va aparèixer com a possible resposta. Abramović explica que va concebre la peça com un moment de reflexió: “Hi ha guerres, hi ha gana, hi ha protestes, hi ha assassinats”. L'artista va animar els presents a posar una mà a l'espatlla de qui tinguessin al costat i tancar els ulls per demostrar que només l'amor incondicional dels uns als altres pot canviar el món.

Peces musicals amb el silenci com a protagonista n'hi ha hagut moltes. La més coneguda és Four minutes and thirty-three seconds, de John Cage, que consisteix en quatre minuts i trenta-tres segons de silenci. Sembla que la intenció és demostrar que el silenci absolut és impossible, perquè sempre hi ha algú que tus, o un seient que grinyola. Sense ser tan radical, Carles Santos va aconseguir indignar el públic de l'Institut Francès de Madrid quan va interpretar una obra de Steve Reich aleatòriament repetitiva. Una hora i trenta-cinc minuts va estar.

Sigui amb notes musicals, amb paraules o amb idees, si més no, millor. A veure si no per què triomfen els articles sobre futbol de M. Rajoy. La més expeditiva crítica de cinema que es recorda va ser la que Leonard Maltin va dedicar a Isn't it romantic?, del 1948, una pel·li ensucrada que va de tres germanes que surten amb tres nois. El títol de l'article era el mateix de la pel·lícula: “Oi que és romàntic?”. La crítica de Maltin, considerada la més breu de la història, consistia en una única paraula: “No”.

A cada lloc li correspon una iniciativa diferent. La gran pell de plàstic que cobreix la façana del rebatejat Museu Tàpies, va ser acoblada amb l'ajuda dels alumnes de l'Escola Eina Bosc. Sota la mirada de l'artista ghanès Serge Attukwei Clottey, van donar nova vida a l'obra que havia estat exhibida sobre l'aigua a la Biennal d'Arquitectura de Venècia el 2023. Els mateixos rectangles grocs van formar part de la instal·lació que Clottey va presentar per primera vegada als carrers de Ghana. Cada peça prové de bidons reciclats que fa quinze anys van servir els habitants de Ghana per abastir-se d'aigua durant un període de sequera, però que avui inunden els carrers i han esdevingut una altra catàstrofe ambiental.

Milers de mans han tocat l'obra de Serge Attukwei Clottey des de Ghana fins a Venècia i Barcelona. El seu treball no només és un exemple de creativitat que destaca la problemàtica de la contaminació, sinó que teixeix una xarxa humana que connecta persones de tot el món a través de l'art.

Nomès l'amor o l'art ens poden salvar, amb l'ajut de la música.

*

#MISSVACA2024 i NOSALTRES

El diumenge 30 de juny va passar una cosa extraordinària per estranya: nombrosos comptes d’X procedents de l’Índia van començar a etiquetar els resultats del campionat de criquet amb un hashtag tan fora de lloc com #MissVaca2024. A més d’#ErasTour i similars. Entesos, està clar que buscaven difondre la seva competició al màxim (sembla que van guanyar). Però situar les vaques gallegues al nivell de Taylor Swift és una cosa que el meu avi, que era gallec i tenia les seves 'rubias' en un altar, no hauria concebut. Tampoc que es paguessin 3.000 euros per un concert.

Explica Isabel Gómez Melenchon a la vanguardia que un aparentment local, i per això humil, concurs de ramaderia s’havia situat al número 13 de les tendències globals el divendres 28 i els indis es van apuntar al ressopó, o això o la IA no és tan infal·lible com per prendre’ns la feina (encara). Miss Vaca se celebra a Galícia des del 2006 i si ho tecleges a Google, la màquina ho completa amb tota mena de dades, incloent-hi on es podia seguir en línia, senyal que algú ja ho havia buscat. Meravellós. El meu avi només va arribar fins a Cuba.

Aquesta era l’edició número 16 d’un certamen que té pàgina pròpia a la Viquipèdia i un programa estel·lar a la Televisió de Galícia. Es presenten quatre candidates per cada una de les províncies i guanya la més votada. Com a Eurovisió, però amb més categoria. Corria un mem per les xarxes: un jove vestit tot espellifat, al costat el mateix noi ben vestit. El cartell del primer: “Eu o dia da miña voda” el segon: “Hoxe preparado para ver Miss Vaca”. Va guanyar la que es deia Navarra, per Lugo.

Què per què dediquem tant d’espai a un tema tan menor? La resposta és, ho és, de menor? Un gènere editorial en voga consisteix a explicar el món a partir de qües­tions diguem-ne col·laterals: un objecte, un sentiment. Miss Vaca i el seu èxit in crescendo diuen molt de nosaltres.

L’adaptació a les exigències de l’economia i la política no sol tenir en compte les cultures de les societats a les quals s’apliquen. Una recorda els estralls socials a més d'econòmics que les polítiques thatcherianes van causar amb els tancaments de mines a la Gran Bretanya. També recorda el tancament, una per una, de les petites explotacions ramaderes a Galícia, aquestes que ara es reivindiquen pel seu respecte al medi ambient i d’altres. El propietari de “Navarra” va explicar que pot dedicar-se a la ramaderia perquè no té deutes ni lletres per pagar, sinó, impossible.

La cultura que havia donat forma a una societat sobreviu en programes de misses, potser el futur sigui aquesta nostàlgia televisiva. El concurs, que alguns qualificarien de ranci, o neoranci, o folklòric, es converteix en fenomen global. Societat de l’espectacle? També, però els fenòmens globals sempre responen a alguna cosa. També política, i amb conseqüències.

*

CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA