El futur se'ns va acabant i la distòpia cada vegada es menys distòpia i més present: com els replicants de Blade Runner, s'aproxima la nostra data de caducitat. Dona angoixa i una mica de nostàlgia saber que la data amb què s'obre l'obra mestra de Ridley Scott ja estarà sempre per darrere i no davant nostre. «Los Angeles, novembre, 2019» semblava increïblement llunyana quan la vaig veure per primera vegada estampada en cartell d'un cinema de Madrid, la tardor de 1982, brillant al cel d'una ciutat nocturna flamejada d'alts forns i de piràmides maies. Més angoixa encara pensar que el 2019, el de la temible profecia, es va endur Rutger Hauer, l'actor holandès que interpretava Roy Batty, el replicant obsessionat per la seva mortalitat i ferit pel temps, que moria assegut en una terrassa, acariciat per la pluja, amb la mà travessada per un clau -el Jesucrist de l'era cibernètica- i deixant anar un colom que també era la seva ànima ascendint al cel.

En el prodigiós disseny de producció de la pel·lícula hi ha diversos auguris tecnològics que s'han anat complint al llarg de les dècades i a la presència miraculosa dels quals ens hem anat acostumant, com ara les trucades de vídeo, els assistents virtuals o les cases intel·ligents. Altres ens resulten amenaçadorament familiars, com els efectes de la contaminació industrial que han provocat les tenebres perpètues que envolten la ciutat de Los Angeles. Però cap invent, cap artefacte -ni tan sols un de ficció- ha aconseguit la perfecció del mètode de rastreig amb què Deckard s'introdueix a través d'una fotografia seguint un joc de miralls per trobar l'empremta d'un objecte fora de la fotografia. Tot i això, existeix almenys un punt inquietant on el tenebrós oracle de Blade Runner sembla haver-se complert. Per rastrejar-ho, hem d'indagar no a la pel·lícula sinó a la novel·la, ¿Somnien els androides amb ovelles elèctriques?, als orígens de la qual Philip K. Dick va assenyalar que es trobava la lectura dels diaris d'un guardià nazi en un camp d'extermini, en una de les pàgines de la qual es queixava que el plor d'un nen famolenc no el deixava dormir. Hi havia -deia Dick- una cosa aterridora, la presència d'una cosa que semblava humana, que imitava a la perfecció l'aspecte i la figura d'un ésser humà, però que no ho era. No és temptador qüestionar la psicopatia essencial dels dirigents que es pregunten quin és l'efecte de les fulles sobre la pell de les persones? O per la indiferència dels líders mundials, i de tants dels seus seguidors, davant la desgràcia de milers de refugiats morint-se de fam, creuant un desert a peu, ofegats a la Mediterrània?.

Potser no ens sorprèn perquè els replicants hi han estat des de sempre, dins nostre, camuflats sota les vestidures de l'empatia i la compassió, esperant treure el cap després d'una catàstrofe, una guerra. A la Crònica del gueto de Varsòvia, d'Emmanuel Ringelblum, hi ha un passatge gairebé insuportable que profetitza la novel·la de Dick. Quan una família jueva rep la visita d'un oficial que avisa que els trauran totes les seves pertinences. La mare li suplica plorant que les hi deixi, i l'oficial respon que no s'emportaran res si endevina quin dels seus ulls és artificial. «L'esquerre» diu la dona sense dubtar-ho. Quan l'oficial, sorprès, li pregunta com ho ha endevinat, ella replica: «Perquè sembla humà».