En un viatge a París cap a l'any 1911, el jove advocat praguenc Franz Kafka va presenciar un judici per un accident de trànsit que s'havia produït en una cruïlla de la capital gal·la. No sortia de la seva sorpresa en veure que els lletrats feien servir ninots i joguines per recrear per a la sala l'atropellament. Però el que més li va cridar l'atenció va ser constatar que, malgrat els fets irrefutables, ningú, ni advocats ni testimonis, es posaven d'acord pel que va passar, que és el que es jutjava. Després escriuria El procés i El castell, novel·les que ja no s'han de llegir per saber de què van, ja que, per desgràcia, vivim.

Això ve a tomb per l'onada de boles, mentides i notícies falses que amenacen d'inundar no només les nostres democràcies, sinó, també, les nostres ments, deixant al seu pas a propis i aliens totalment superats davant una exposició com aquesta a tones de mendacitat interessada en estat putrefacte. Després: a qui creure?, en qui o en què creure?

A mitjans de juliol el president Pedro Sánchez va anunciar un pla de regeneració a manera de vacuna contra el que va denominar “el virus dels bulls”. Bé, ell sabrà, pensaran més d'un i de dos, ja que ell mateix està patint a les seves pròpies carns el que és ser el blanc d'un atropellament mediàtic en tota regla. Però com en el judici que Kafka va presenciar a París, no hi ha ninots ni joguines capaces de recrear o presentar una veritat inapel·lable sobre els fets. De manera que només depèn d'un mateix, com a membre d'un jurat popular immens, la seva interpretació dels suposats fets un cop analitzades les versions presentades i argumentades per les parts. I trobant-se en la tessitura d'haver de decidir entre culpable o innocent -o no culpable, que diuen els americans-, no hi ha res com recórrer a les xarxes, els digitals valencians o els mitjans escandalosament subvencionats. Donar amb l'edat –en el cas que existís tal cosa- és el menys important. Opino, després existeixo i et condemno o et perdono la vida perquè em dona la gana.

Seria difícil assenyalar el moment exacte en què les notícies falses van entrar a so de bombo i platerets en escena amb la indissimulada intensió d'arrabassar el protagonisme a la informació mesurada i constatada (i molt cara), que, ai, resulta per als lectors amb presses un pèl avorrits. Tindrà a veure amb les quotes d'audiència, la quantitat de lectors o de seguidors?

La proposta de Pedro Sánchez pretén ser un programa genèric per protegir i enfortir la democràcia, a més de reforçar la llibertat d'expressió i garantir el dret a la informació veraç. Perquè, tal com queda emmarcat al reglament europeu, “el problema no és la discrepància, la democràcia té un problema amb la mentida”. Per al líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, la principal mentida d'Espanya no és cap altra que Pedro Sánchez. I és clar, hi ha opinions per a tots els gustos, com ha de ser en una democràcia. Però el mal subjacent, que ja és enorme i no para de créixer, difícilment cedirà l'escenari al bonisme, per molt encomanable que sigui. Ningú surt impol·lut de la lluita en un fangar.

En fi, no existeixen ara com ara -ja veurem la incidència que tindrà sobre aquests menesters la IA- suficients ninots o joguines que ens ajudin a distingir la veritat de la mentida. Potser mai n'hi va haver. De tota manera, mentrestant seguim i seguirem asseguts al llindar de la Justícia, que, si algun dia obrissin les portes, ben segur que no seria perquè hi entréssim nosaltres, Kafka dixit. El virus de les boles no té antídot. JWW - La vanguardia.