EL PERQUÈ PEL QUE HA PLEGAT

Quim Monzó ha decidit clausurar la seva llarga i molt fructífera etapa com a articulista a La Vanguardia. La seva decisió suposa una pèrdua per al nostre diari i per a tots els lectors. Però l'escriptor barceloní, que tant ens ha il·lustrat i divertit article a article, és amo dels seus actes, i després d'uns quaranta anys de contribució regular en aquest rotatiu diu que li ha arribat l'hora de no pensar més i de relaxar-se. La primera col·laboració de Monzó al nostre diari data del 1982, quan des de Nova York va remetre una crònica sobre un recital al Carnegie Hall de l'actor Fermí Reixach, recentment mort. Abans, en els primers anys amb projecció pública, havia exercit el periodisme per a altres capçaleres, des del Sud-est Asiàtic, durant la guerra del Vietnam. Però va ser a partir del 1985, concretament a les pàgines en català de La Vanguardia, prèvies a la quotidiana edició en català, que Monzó va iniciar una col·laboració periòdica amb aquest diari. Aquesta secció es va mantenir fins al 1989. Més tard en van venir d'altres. A partir de 1996 sota l'epígraf La nòria. Després va seguir a les pàgines d'Opinió, on el 13 de juliol va publicar el que serà el seu darrer article,

“Com saber si ja ets vell”.

"Això de Joe Biden és una muntanya russa. Un dia sembla que finalment li han fet entendre que el millor que pot fer és un pas al costat i l’endemà llegeixes que l’elit demòcrata li dona suport de manera infrangible. Dilluns, The New York Times ens va despertar amb un editorial demolidor: “El Partit Demòcrata ha d’explicar al president la crua realitat”. Argumenta que és de tota evidència que les seves capacitats mentals estan en declivi i que el millor que pot fer, per evitar més mals als demòcrates, és plegar de la cursa electoral: “Sembla que hagi perdut la noció del seu propi paper en aquest drama nacional. A mesura que la situació s’ha anat fent més desesperada s’ha anat veient a ell mateix com a indispensable. Sembla que no entén que ara el problema és ell, i que la millor esperança perquè els demòcrates continuïn a la Casa Blanca és que s’aparti”. Però l’endemà les notícies són que manté la seva convicció que és el millor candidat per derrotar Trump. D’aquí no el treus, i els 'palmeros' demòcrates aplaudint, convençuts o no, per fer pinya. Als que tenim una edat avançada, Biden ens recorda Ronald Reagan. L’un és demòcrata, l’altre era republicà, però en tots dos casos la seva capacitat mental ha estat qües­tionada. En el cas de Reagan, després d’un debat amb el seu opositor Walter Mondale. Rea­gan va estar desastrós. Més tard, amb el pas dels anys, a mesura que l’alzheimer s’evidenciava, Reagan insistia a fer com si no passés res. Biden ha anunciat ara que, per estar més en forma, farà cas als metges i dormirà més hores. Ha decidit no assistir a actes públics després de les vuit del vespre. És una decisió que també fa pensar en Reagan, que per resoldre d’una vegada el dubte etern de si ja ets vell o encara no, va sentenciar: “Un s’adona que es fa vell quan, davant de dues propostes per passar el vespre, tria la que li permet ser a casa a les nou”. Monzó té només 72 anys, i dic només perquè Saramago va començar a publicar a 63 anys en jubilar-se, i l'Espinàs va estar al peu del canó amb la seva columna diària més enllà del seu temps afegit, fins al 2019 amb 92 anys, encara que últimament els seus articles eren repeticions d'altres anteriors. Monzó plega, crec, per un excés d'honestedat que l'honora, crític amb ell mateix, suposo considera que publicar per publicar ja ho fan altres, però ell ja en té prou, i sent com és un tipus d'idees fixes, no crec que torni. Clar que és prou jove i no descartaria una última novel·la, crec que se la deu i ens la deu als que l'hem seguit des del primer dia, sense caure en la dissidència. L'agost de 2020 el varen entrevistar a la vanguardia. Hi ha dos comentaris, un d'ells d'una comentarista i l'altre meu, que defineixen crec el que era i encara és Quim Monzó.