'KAREISHU', L'OLOR DE LA GENT GRAN

La renúncia de Joe Biden a aspirar a la presidència dels Estats Units per raons d'edat, ha posat una altra vegada en evidència i d'actualitat, si és que algun dia va deixar de ser-ho, el tema de la vellesa, la malaltia, la pèrdua de lucidesa, l'oblit i, en definitiva, el pas del temps. Allò que ara es diu edatisme. La societat occidental té una relació complicada amb l'ancianitat. D'aquí els eufemismes que, com sempre que s'utilitzen, no són res més que retalls de la por, de la superstició, d'obviar dir les coses pel seu nom, no fos que… “La tercera edat”. “Adult gran”. Persona d'edat avançada. "L'edat daurada". Maduresa tardana. “Antic”. “Edat crepuscular”… I tot per no dir o escriure: vell/vella, així sense més ni més. A més, és cert que la publicitat i el màrqueting han posat també el seu aquell en benefici propi; la gent gran, com la joventut, són un botí apetitós per al mercat. Però, a quina edat una persona es considera vella? En quins signes ens basem per decidir la maduresa tardana?. Kareishu és una paraula japonesa la definició de la qual ens pot posar a pensar: “L'olor de la gent gran” ho diuen amb tot el respecte. Una manera d'estar bé amb el món dels ancians, als quals atribueixen una aroma corporal més suau que els joves, o en tot cas diferent, com passa amb els nens. Qui no recorda l'ambient carregat d'anys i la memòria de la casa dels avis? O els petons dels ancians que deixen un rastre dolç i dens, afecte i tendresa, a les galtes dels néts. Envellir és com escalar una muntanya: costa, però un cop a dalt la mirada és més serena i la vista, més àmplia. I el criteri, més agut. I els colors, més purs. L'olor corporal, ho diuen els que saben, varia amb l'edat i cada individu carrega amb la signatura química. L'olor de la gent gran, i de les seves coses, sempre m'ha semblat que tenia alguna cosa a veure amb les herbes aromàtiques del camp. Farigola, romaní, menta… 

No ho sé, en tot cas poden ser només coses meves. No sé de què faig olor, i no sé si ja soc vell, o gran, no em sento vell, encara, cert és que en la llarga pujada cap a la muntanya de la vida, cada vegada es veu més a prop el cim, després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la vellesa, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d'una certa edat, no és del tot culpa seva, ja que sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l'edat per fer més suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-la de la psíquica. 

I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible. Cioran deia que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom creu que més aviat es tracta d'una venjança, una cruel venjança.