Al matí aturarien el president Carles Puigdemont. Al migdia me'n vaig anar a tallar els cabells. Diuen que va escapar en un cotxe blanc com una cançó de Kiko Veneno. Abans van passar coses, no massa, la veritat. - Carlos Zanon


El moment en que Puigdemont puja al Honda de l'agent dels mossos arrestat

Puigdemont va passar de Waterloo a Trafalgar. El número 76 concretament. Allà ho esperaven companys de partit, amics, simpatitzants i tots els periodistes de tots els mitjans imaginables. En sortir, el van envoltar. Imagino que per a algú que ha estat set anys exiliat del seu país, tornar i veure's envoltat per gent que, malgrat tot, segueix creient en tu i en la idea que sempre has defensat, ha de ser emocionant. D'allà va pujar a l'escenari disposat a Arc de Triomf on va fer un discurs tranquil i mesurat, gens piròman, gairebé emocional. Va parlar de repressió i va posar el focus en una dreta i ultradreta que des dels partits que la representen -PP i Vox- com des d'alguns jutges del Suprem s'entesten a no aplicar la de l'Amnistia, en aquest cas. Després, va baixar de l'escenari i envoltat de seguretat i seguidors es va diluir en un oceà de barrets de palla, en un clar homenatge a Alfred Hitchcock si hagués adaptat Graham Greene i canviat paraigües per barrets i Barcelona per l'Havana.

Després, quan tothom -mossos inclosos- creien que acudiria al Parlament a la investidura de Salvador Illa, una cosa així com quan la teva examenaça d'anar al teu casament, amb l'únic objecte d'amargar-te-la. Quan tots creiem que demostraria que li impedien exercir els seus drets com a diputat, el Gran Puigdemontini ha desaparegut. En un cotxe blanc. Quina llàstima de xicot. Caixets de ferro i crom.

Si celebres el teu aniversari i congregues a 3.500 persones, es pot dir que ets popular, però si congregues aquest mateix nombre de persones el dia que t'aturaran és possible que el golem estigui començant a parar-se. Plató somiava una república manada per poetes. Amb la performance d'avui, hom ha pogut entreveure el que seria una república governada per periodistes perquè Carles Puigdemont ho és, ho continua sent. L'impacte inicial, cal reconèixer-ho, ha estat brutal. Matrícula d'honor, però potser hauria de canviar de guionista per als finals 'nouvelle vague' perquè la policia a qui ha burlat és la catalana i els que esperaven una detenció immoladora eren els seus. Puigdemont ha tornat a fugir. Si ja saben com soc, per què em conviden. I això que el principi del guió estava immers clarament en la tradició jueva de la cultura catalana. Recordem la Bíblia. Jesucrist fart que no el prenguin seriosament i se'l titlli de pirat catet de províncies decideix tornar a Jerusalem. Li ho desaconsellen i Ell sap que tenen raó els qui diuen que, si hi va, l'aturaran. Però Ell sap que ha d'anar-hi. Dona un darrer sopar, se'n va a la Muntanya de les Oliveres i allà, Judes el besa per lliurar-lo als romans. Apressat, jutjat, vexat, condemnat i crucificat passa a convertir-se en mite, en Déu. Compareu. Torna a Barcelona perquè el detinguin. El parc de la Ciutadella com a Muntanya de les Oliveres. Algun d'Esquerra --Aragonès, Junqueras, Rubiales amb una piqueta- li besaria a la galta i al martiri, capturat pels mossos i el jutge Llarena exercint el sadisme postergat set anys. Però no. L'home no ha volgut ser mite, però per això haver dit a Waterloo que la lluita seguia fins que fos segur tornar a Trafalgar, 76.

El discurs de Junts vendrà la fugida i el descrèdit de la seva policia (una altra cosa és que haurien estat guàrdies civils, nacionals o la cort imperial de Dart Vader) com l'última d'un astut Robin Hood però hom té la sensació que l'operació ha estat un èxit, sí, però el pacient es va morir.

Puigdemont, si realment ha fugit d'Espanya, té un problema, més que Robin Hood és el Lute, només que aquest era valent, i Puigdemont és un covard i un traidor, fins i tot als seus. Recordar nomès que 'al final de l'escapada' d'en Jean Luc, (spoiler) el prota no acaba gaire bé, en un final per cert bastant patètic i ridicul com l'esperpent d'avui al matí. Compte però, que això encara no ha acabat, pero como diria Adam Driver, aixo no pot acabar bé.