DISNEY+ I LA LLETRA PETITA 17.8.24

Disney és, a dia d'avui, un dels més grans conglomerats multimèdia del planeta. El que va començar com una iniciativa de Walter Elias Disney per crear curts i llargmetratges d'animació, va acabar esdevenint un gegant de l'entreteniment a nivell mundial. A les adquisicions de noms destacats com FOX o Marvel al llarg dels anys se li han de sumar els macroprojectes presents des de fa dècades, com els parcs d'atraccions.

És en un d'aquests complexos, Disney World a Orlando, on va arrencar una història surrealista que ha arribat a les portades de múltiples mitjans internacionals. El febrer de 2020, una dona de 42 anys anomenada Kanokporn Tangsuan va morir als voltants del parc, a la zona de Disney Springs. Una reacció al·lèrgica al restaurant Raglan Road Irish Pub va ser la causant de la mort. El seu marit, Jeffrey Piccolo, va detallar a les autoritats com la víctima havia informat els treballadors del local sobre les seves al·lèrgies, els fruits secs i productes lactis. En resposta, l'afectat va interposar una demanda contra la companyia per negligència, emparant-se a la llei de l'estat de Florida. La seva sol·licitud de compensació era de 50.000 dòlars, però la resposta de l'empresa dels Estats Units ha generat indignació en múltiples àmbits.

Disney defensa que Piccolo va perdre qualsevol dret a demandar-los el 2019, després de subscriure's a un mes de prova gratuït de la plataforma de streaming, Disney+. Va ser llavors que, segons els termes i les condicions, va acceptar sotmetre's a un arbitratge vinculant. Passa el mateix amb l'ús de la plataforma My Disney Experience, on el demandant va comprar entrades per al parc temàtic Epcot. Segons una clàusula, no pot emprendre accions legals en contra.

“La idea que els termes acordats per un consumidor en crear un compte de prova gratuïta de Disney+ prohibirien per sempre el dret d'aquest consumidor a un judici amb jurat en qualsevol disputa amb qualsevol filial o subsidiària de Disney és tan escandalosament irraonable i injusta que commociona la consciència judicial, i aquest tribunal no hauria de fer complir aquest acord”, han denunciat els advocats de la família de Tangsuan. Els lletrats han catalogat la defensa de la companyia com a "escandalosament irraonable" i "un insult a la justícia", al·legant que l'acord per fer servir una plataforma de streaming no es poden utilitzar per bloquejar el dret a judici just d'un ciutadà. La decisió definitiva sobre aquest cas la prendrà el tribunal del comtat d'Orange, a Califòrnia. I és que la lletra petita dels contractes, aquesta que mai llegim mentre donem el sí a tot, ens pot portar fins a aquests extrems d'injustícia.

Segurament no sabrem mai com s'acabarà aquesta història, tot depèn de la decisió que prengui el comtat d'Orange, però això ja no serà notícia i dubto que sapiguem quina ha estat la seva decisió.

VIURE ÉS UN DRET, NO UNA OBLIGACIÓ 14.8.24

La titular del Jutjat Contenciós Administratiu 12 de Barcelona ha decidit mantenir la suspensió de l'eutanàsia a una noia de 23 anys en no apreciar “un patiment greu, crònic i impossibilitant”, segons la interlocutòria consultada per Europa Press. La jutgessa afegeix que no concorren les situacions que preveu aquesta llei, prevista per a situacions en què hi hagi limitacions que incideixin directament “sobre l'autonomia física i activitats de la vida diària” d'una persona, de manera que no li permeti valdre's per si mateixa i li provoqui un patiment físic o psíquic constant i intolErable, sense possibilitat d'una cura o d'una millora.

La noia, de 23 anys, havia sol·licitat ajuda per morir a Barcelona, ​​però haurà d'esperar el pronunciament del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per conèixer si pot rebre l'eutanàsia o no després que la jutgessa barcelonina suspengués a principis d'aquest mes la seva sol·licitud -avalada per tots els informes preceptius que exigeix ​​la llei d'eutanàsia- a petició del seu pare, que intenta revocar l'eutanàsia de la seva filla per via judicial, representat per Advocats Cristians. L'argument del pare de la noia i l'equip d'advocats per impedir l'eutanàsia de la noia —que està diagnosticada amb una malaltia mental greu i una discapacitat reconeguda del 76% després de patir una lesió medul·lar producte d'un intent autolític— és que la mateixa malaltia ennuvola la capacitat de decisió de la seva filla. “No està en ple ús de les facultats”, asseguren.  En aquest cas, la magistrada reconeix que la lesió medul·lar que pateix la noia des de l'octubre del 2022 afecta la seva mobilitat, però posa en dubte que sigui irreversible, ja que hi ha un vídeo aportat a la causa en què se la veu caminant amb crosses. Tampoc entén que la patologia psíquica que pateix sigui irreversible, atès que als informes sobre el tractament que està seguint hi ha “situacions canviants respecte al seu desig de morir”, segons la jutgessa. 

Reconeix en la seva resolució -que no és ferma i hi ha recurs- que “no hi ha dubte que es tracta d'un cas complex”, ja que la noia pateix una patologia mental que, en les seves paraules, li provoquen un sentiment d'incomprensió per part de la seva família, arribat a expressar sentir-se sola i buida, però sense que això suposi un pronòstic de vida limitat ni tampoc un context de fragilitat. Estava previst que la jove rebés l'eutanàsia el divendres 2 d'agost, però el seu pare, representat legalment per Advocats Cristians, va demanar a la jutgessa que decretés mesures cautelars i paralitzés el procés, després que la noia manifestés tenir dubtes sobre la decisió en una carta que va escriure del seu puny i la lletra el 29 de juliol. En declaracions de José María Fernández, advocat de la Fundació Espanyola d'Advocats Cristians, el 7 d'agost a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, ​​la noia manifestava en aquest escrit “que volia 6 mesos més perquè es volia pensar la seva decisió perquè tenia projectes vitals al davant, com, per exemple, anar a viure amb un familiar”. Per aquest motiu, el pare va acudir als tribunals adduint, en paraules de l'advocat, que “el seu consentiment estava viciat” pels problemes de salut mental que pateix, que fan que tingui un control nul sobre els seus impulsos i que la seva percepció sigui canviant. 

Francament, no entenc que pinten en aquest cas, el pare, la jutgessa i els advocats presumptament cristians. Amb quin dret s'atreveixen a arrabassar el dret a una persona a llevar-se la vida. En nom de qui volen privar una persona d'un dret llargament adquirit i que és únicament seu, ja que com que no va ser consultada per portar-la fins a aquest món, té tot el dret a decidir quan abandonar-lo, a més la llei empara aquesta noia de 23 anys. Hòsties, una altra vegada la justícia ficant l'urpa on no deu... i van...., amb aquesta mania d'interpretar la llei al seu gust, en comptes de limitar-se a aplicar-la, que deixin de dir-ne justícia, perquè cada vegada és més un patètic i ominós oxímoron. Crec que aquest poema defineix clarament els drets que té una persona a decidir sobre la seva vida i la seva mort: MANIFEST

MIGRANYA I SEXE 14.8.24

Aquest acudit hegelià és un dels favorits de Žižek. 'Un home vol tenir sexe amb la seva dona i ella li contesta:" Ho sento, estimat. Tinc una terrible migranya. No puc fer-ho". Aquesta posició inicial ha estat negada/invertida amb el progrés del feminisme. Ara és la dona la que vol sexe i el pobre home esgotat replica que té una terrible migranya. Però a aquesta situació li passa la negació de la negació que inverteix de nou la lògica. Ara és la dona la que exclama: "Estimat, tinc unes terribles migranyes, així que tindrem una mica de sexe per refrescar-me". Però un pot imaginar-se un moment posterior encara més depressiu de radical negativitat: els dos tenen migranya i decideixen prendre una tassa de te.'

I el més bo, és el comentari que deixaren a aquest escrit: "If women are so bloody perfect at multitasking, how come they can't have a headache and sex at the same time?  Billy Connoll"
Que traduït al català, més o menys ve a dir:
"Si les dones són tan condemnadament perfectes en les multitasques, com és que no poden tenir migranya i sexe a la vegada?  Billy Connoll."

BANKSY, HOMENATJA ALS 12 MICOS 14.8.24

Primer va ser una cabra. Després, dos elefants. I després, tres micos. Banksy està enviant un missatge als londinencs, que especulen sobre el rerefons polític: una defensa animal?, una metàfora del Govern? Els dies següents van arribar més animals: un llop udolador, dos alegres pelicans, un felí mandrós, una peixera, un rinoceront pujant a un cotxe i, finalment, un goril·la que a la mateixa xapa del zoo de Londres deixa escapar a una foca i diverses aus. El primer, la cabra, va aparèixer proveïda el 5 d'agost sobre un contrafort en un mur de Kew Bridge (Richmond). És una silueta dibuixada per l'artista urbà més rellevant del nostre temps, el misteriós Banksy, la identitat del qual mai no ha estat revelada. Unes pedretes s'estimben cap al buit, fruit de l'equilibri del mamífer banyut.

La cabra pintada por Bansky el passat 5 d'agost a Londres Carl Court / Getty Images. Els dos elefants van aparèixer trepitjats a dues finestres (també falses) d'una paret a Chelsea, no lluny de la cabra. Es miren, semblen contents i apropen la trompa l'un a l'altre. Com amb el primer, l'artista ha certificat la seva autoria publicant una fotografia al compte d'Instagram. Sense afegir cap comentari, un usuari rep una immensa quantitat de “m'agrada” gràcies a la seva xerrameca: l'elefant a l'habitació. De què vol Banksy que parlem? Era dimarts 6 d'agost, un dia després. La seqüència continua l'endemà, el 7 d'agost. Tres micos salten per un pont per a ferrocarril a l'est de Londres. A hores d'ara, els fans especulen si Banksy ha obert les portes del zoo de la capital britànica. Per seguir la progressió, dijous haurien d'aparèixer quatre exemplars de qualsevol altra espècie en algun mur de la ciutat.

Es veu una nova obra d'art de Banksy amb micos al costat d'un pont ferroviari Overground a Shoreditch, a l'est de Londres Andy Lluvia / EFE. Dijous, l'artista va continuar alliberant animals, però el primer va ser robat al cap de poc temps. Un llop pintat sobre una parabòlica al barri de Peckham, al sud-est de Londres. Al cap de poc, un grup d'encaputxats van pujar a la teulada amb una escala i van desmuntar la creació davant la mirada atònita dels vianants, segons es veu en un vídeo a les xarxes.

L'obra de Banksy que no va durar ni una hora dreta. Raul Robe/EFE. El divendres 9 d'agost uns pelicans es van posar sobre el rètol d'un fish & chips anomenat Bonners Fish Bar, al barri de Walthamstow a Londres, al nord-est. 

La gent observa una obra d'art recentement confirmada de Banksy al costat de un 'fish & chips' a Walthamstow en Londres Andy LLuvia / EFE. Després va arribar l'enorme felí estirant l'esquena, pintat sobre una vella tanca publicitària sense utilitzar-ho. I l'endemà, una cabina amb uns rètols de la policia municipal els vidres de la qual Bansky va convertir en peixera. Amb la seva habitual ironia, l'artista va reclamar l'autoria fent una foto a un policia d'aquell mateix cos que feia una fotografia a l'obra.

Aquesta setmana els animals continuen campant per Londres. Dilluns, un rinoceront va intentar enfilar-se al sostre d'un cotxe aparcat al carrer Westmoor del barri de Charlton, al sud-est de la ciutat. Aquest dimarts 13 d'agost, la xapa del zoo de Londres mostra el moment en què un goril·la ajuda a escapar a una foca i diverses aus. 

Cada dia, Banksy ha repetit el mateix mètode: apareix un grafit al matí i al llarg del matí confirma la seva autoria al perfil d'Instagram. Banksy feia temps que estava tranquil. L'any passat va organitzar una exposició en un museu de Glasgow, on els mòbils estaven prohibits, i n'era la primera mostra en 14 anys. Hi ha exposicions de Banksy contínuament, sí, però cap està autoritzada. 

El món de l'art encara s'estava recuperant de l'incident a Sotheby's succeït el 2018, quan una trituradora amagada anys enrere va destruir un llenç que s'acabava de subhastar. El missatge de l'artista quedava meridianament clar. Però com que el mercat de l'art sobreviu a qualsevol atemptat, el quadre mitjà destruït es va subhastar finalment per 21 milions d'euros, gairebé 20 milions més del preu de sortida del quadre abans que es destruís. 

Els col·leccionistes d'art paguen milions per posseir el que Banksy regala a la gent, com aquesta sèrie d'animals solts, que qualsevol pot fotografiar lliurement, si és que ningú se les emporta per domesticar-los i ficar-los darrere les reixes d'algun museu, perquè només els puguin veure els visitants, amb el pagament previ de l'entrada i sortida per la botiga de regals. amb informació de el diario.es.

Tota aquesta solta d'animals sembla un homenatge clar i explícit a Terry Gilliam i la seva pel·lícula dotze micos, encara que no veig que ningú hi hagi al·ludit fins ara. 

12 Monkeys és una pel·lícula de ciència-ficció estatunidenca dirigida per Terry Gilliam i estrenada el 1995, adaptació lliure del curtmetratge L'Escullera, de Chris Marker. L'any 2035. Després de l'epidèmia provocada per un virus assassí que ha matat milions de persones, els supervivents es refugien en comunitats subterrànies, humides i fredes. El presoner James Cole s'ofereix com a voluntari per viatjar al passat i aconseguir una mostra del virus, gràcies a la qual els científics podran fer un antídot. Durant el viatge coneix una bella psiquiatre i Jeffrey Goines, un excepcional malalt mental. Cole intentarà trobar l'”Exèrcit dels 12 Micos”, un grup radical vinculat a la mortal malaltia.

EN EL FONS FOSC DE L'ÀNIMA 13.8.24

En el fons fosc de la meva ànima, invisibles, forces desconegudes travaven una batalla en què el meu ésser era el terra, i tot jo tremolava amb l'embat desconegut. Fernando Pessoa.

Gaza representa els pobles pobres del planeta, els desheretats, els espoliats i explotats i després demonitzats, menyspreats i considerats d'un sol ús. La política d'extermini només és un model. Gaza no és només Gaza. Martiritzada i indomable, també és un símbol universal. Representa el món colonitzat. L'immigrant, l'oprimit, la dona, l'indi, el negre. El tracte que Gaza rebi és el mateix que rebrem els altres. “Gaza és el primer experiment per considerar-nos tots d'un sol ús”: frase de Gustavo Petro, replicada pel polític i escriptor grec Yanis Varoufakis. El genocidi a Gaza ha polaritzat la humanitat. D'una banda, creix globalment una consciència solidària i anticolonialista derivada del suport al poble palestí. D'altra banda, en contraposició i lligades als interessos d'Israel, s'afermen la intolerància, la xenofòbia, la islamofòbia i la posada en pràctica de mètodes extrems d'espoliació, invasió i extermini. Lligades als interessos d'Israel, es refermen la intolerància, la xenofòbia, la islamofòbia i la posada en pràctica de mètodes extrems d'espoliació.

Davant els horrors de la Segona Guerra Mundial, l'escriptor George Bataille va tenir una visió. Bataille va veure la Terra projectada a l'espai com una dona que crida amb el cap en flames. La imatge es desplega avui davant dels nostres ulls. Som testimonis del genocidi: aquesta serà la nostra empremta generacional.

La tolerància i la complicitat amb els crims de guerra d'Israel empeny Occident cap a l'abisme de l'inhumà. En permetre's a si mateix el que li ha tolerat a Israel, Occident assumirà la guerra com a mitjà i l'espoliació com a fi. No hi haurà iracúndia ni salvatgisme que no consideri lícits i no utilitzi en benefici propi.

La tolerància i la complicitat amb els crims de guerra d'Israel empeny Occident cap a l'abisme de l'inhumà. Nens trossejats; dones cremades vives; pobles condemnats a la set i la gana; tortura de presoners; nounats destinats a morir; violació de tot asil, sigui escola, hospital o camp de refugiats. Ni tan sols el Bosco, a la seva més delirant pintura de l'infern, va arribar a imaginar el que diàriament apareix avui en pantalla. Desautoritzant i menyspreant l'ONU, els Drets Humans, les organitzacions d'ajuda humanitària o els alts Tribunals Internacionals, i ja lliures del pes de l'ètica, del respecte i de la compassió, els imperis antics i l'imperi recent s'aniran convertint en maquinàries rabioses, desencadenades.

La distòpia occidental es va forjant i treu el cap. Podria predir-se que, així com la caiguda de Constantinoble va marcar la ruïna de l'Imperi Bizantí, de la mateixa manera, el genocidi de Gaza segella la fi de la civilització occidental.

L'Imperi no assumeix passivament la crisi irreversible. Abans de perdre la seva hegemonia, voldrà arrossegar en la caiguda la resta de la humanitat. A mesura que veu qüestionats els seus privilegis, els defensa a mossegades cada cop més brutals. Implementa mesures draconianes contra la immigració, com arrabassar els nens als seus pares i retenir-los en gàbies. O com l'oprobiós asil offshore, que consisteix a aturar contingents d'indocumentats per deportar-los cap a zones desèrtiques i inhòspites del planeta, on els esperen l'aïllament, la inanició i la mort.

Davant d'una devastadora crisi ambiental, els països rics perfeccionen l'art del saqueig. Omplint els seus rebosts a costa de la resta del món. S'atrinxeren en fronteres militaritzades i acumulen arsenal. Aixequen economies internes basades en la indústria armamentista: desenvolupament al servei de la mort; tecnologia de punta per a l'Harmagedon; laboratoris farmacèutics, no en funció de la salut, sinó de les armes biològiques; bombes tàctiques i estratègiques; míssils hipersònics. Joguines atòmiques i altra parafernàlia de destrucció massiva.

Gaza representa els pobles pobres del planeta, els desheretats, els espoliats i explotats i després demonitzats, menyspreats i considerats d'un sol ús. La política d'extermini dissenyada per a Gaza només és un model. Un experiment del qual es pretén aplicar, i ja s'està aplicant, a les masses de migrants, les races no blanques, les religions no cristianes. Una Gaza alliberada trencaria la seqüència automàtica de la fatalitat. Simbolitzaria l'enterrament del vell ordre i l'accés a un espai de possibilitats enlluernadores i inesperades. Un miracle secular. - Laura Restrepo/Pedro Saboulard a ctxt.es

L'OPORTUNITAT ETERNA 13.8.24

Martin Buber, va ser un filòsof i escriptor jueu austríaco-israelià. Conegut per la seva filosofia del diàleg, advocava per ell per resoldre el conflicte entre Israel i Palestina i defensava la solució d'una terra per a dos pobles. Però no acudeix a aquest espai per aquesta guerra que sembla que no tingui fi, encara que tot, tard o d'hora, acaba tenint un final. Hi acudeix perquè, per a ell, la joventut és l'oportunitat eterna de què disposa la humanitat. I potser, afegeixo jo, estiguem matant aquesta oportunitat.

Vegem-ho. Els nostres joves ho estan passant malament. Una dada: el 60% dels catalans d'entre 16 i 24 anys sacrificarien llibertats per tenir més nivell de vida; abraçarien la banya de l'abundància a costa de principis democràtics. Una altra dada: els joves espanyols són un 25% més pobres; la riquesa neta dels menors de 35 anys es va desplomar entre el 2020 i el 2022. Aquest sector de la població ara té greus problemes per accedir a un habitatge en propietat: només un 31% té pis, quan fa una dècada la xifra fregava el 70%. Més dades: només el 15,9% dels joves han aconseguit emancipar-se, 7,3 punts menys que fa una dècada. I entre els 30 i els 34 anys la taxa d'emancipació també ha caigut 4,5 punts, fins al 69,8%. Així doncs, l'edat mitjana a què els joves abandonen la casa dels seus progenitors és de 29,5 anys. No crec que facin falta més dades per saber que tenim un problema greu. La nostra joventut, i la de la resta d'Europa, sent que el seu futur és ombrívol i que els seus governants no plantegen polítiques per corregir-ho. Tot just ara, Ursula von der Leyen prometia un pla europeu d'habitatge assequible per als joves en inaugurar el seu nou mandat com a presidenta de la Comissió. Esperem que es compleixi més aviat que tard. Perquè, si oferim als joves habitatges assequibles i feines de qualitat, no renunciaran a les seves llibertats, les nostres democràcies seran més robustes, i les nostres economies, més dinàmiques i innovadores, i l'oportunitat eterna de la humanitat seguirà viva. 

Álex Rodríguez a la vanguardia.com

PER SI ALGÚ M'ESCOLTA 12.8.24

La realitat quasi sempre supera a la ficció. El pare un dia que anava a comprar al Condis, va travessar un pas de vianants amb el semàfor en vermell (tenia 92 anys i pressa segons ell). Quan em va trucar des del seu mòbil assegut encara a terra em va dir: Fransiscu, hauries de venir: he atropellat a un autobús! Tot i l'accident no va necessitar cadira de rodes fins fa als 97 anys.

Un conte d'en Pere Calders, va d'aquest pal: PER SI ALGÚ M'ESCOLTA 

Un dia, només per provar què passava, amb un esperit arrauxat d’aventura, vaig travessar un carrer amb un semàfor en vermell. No ho aconsellaria pas a ningú! No tan sols em van atropellar dos vehicles alhora, sinó que vaig haver d’aguantar uns insults d’aquells que deixen tota la família en entredit.

Ara, amb la lliçó apresa, condueixo la cadira de rodes amb un respecte absolut a les regles del trànsit. 

I ja posats a escoltar, i a estar amatents, queden tres dies per al dia del 'W'

GENT ESTRANYA 12.8.24

Les persones capaces de convertir les fantasies en malsons solen ser solitàries, ignorants, grotesques i fortes. Des de les cancelleries de mig món escriuen un relat tenebrós que Lovecraft signaria amb gust. Són gent estranya, sens dubte. Portem tota la vida entre ells. Els hem vist a totes les posicions físiques, ideològiques i religioses. Semblen normals, però no ho són. És impossible. Hi ha alguna cosa oculta, de vegades fins i tot sinistre, en allò que fan i allò que diuen. D'on treuen les idees? Ens preguntem un dia sí i un altre també. Com es poden creure el que diuen?, insistim des de la incredulitat del nostre sentit comú. Les nostres preguntes són també les dels nostres avantpassats. Ells van morir en la incertesa i nosaltres hi seguim ancorats. A la nostra ment li costa de correlacionar els esdeveniments del món, l'auge de la intel·ligència artificial, per exemple, amb l'enfortiment de les autocràcies. Ho ha posat de manifest aquesta setmana el governador de Minnesota, Tim Walz, company de tiquet de Kamala Harris. Gent estranya, ha dit referint-se a Donald Trump i l'observació és tan òbvia que s'ha fet viral.

Trump no és estrany només pel maquillatge i la perruqueria, sinó per negar la ciència i el que és evident, com que va perdre les últimes presidencials, que els llibres han de ser llegits i no prohibits, que hi ha persones que han nascut en un cos que no volen i que l'Estat no ha d'imposar a cap dona que tingui el fill que no desitja. Trump no nega la realitat perquè sigui ximple, sinó perquè negar-la és una de les estratègies polítiques més antigues que hi ha. Tothom a l'edat mitjana era conscient de la realitat alternativa que s'imposava des dels púlpits, els trons i els cadafals. “On no hi ha fets, el millor és fingir-los”, va afirmar Cató i va replicar Erasme a Elogi de la follia.

La metxa que ha encès els disturbis dels últims dies a la Gran Bretanya contra els immigrants la van encendre els influenciadors que pol·linitzen les xarxes socials amb informacions falses, fets fingits que són el combustible de la violència. Les falsedats fan riure quan s'adornen amb mems que ningú no sap gaire bé d'on surten. Aquestes ocurrències audiovisuals solen ser grotesques i, reprenent el fil de Lovecraft, constitueixen un dels ingredients bàsics de l'espant.

El que és horrible, deia l'escriptor més estrany de la literatura nord-americana, és una combinació del que és grotesc, la força, la ignorància i la solitud. Les persones capaces de convertir les fantasies en malsons solen ser solitàries, ignorants, grotesques i fortes. Lovecraft ho va deixar per escrit en el període d'entreguerres: “Vivim en una plàcida illa d'ignorància al mig dels mars negres de l'infinit, i no estava previst que hauríem de viatjar gaire lluny”. Xavier Mas de Xaxàs a la vanguardia.

EX OBLIVIONE 11.8.24

Quan em van arribar els últims dies, i les lletges trivialitats de la vida em van enfonsar en la bogeria com aquestes gotes d'aigua que el torturador deixa caure sense parar sobre un punt del cos de la seva víctima, dormir es va convertir per a mi en un refugi lluminós. En els meus somnis vaig trobar una mica de la bellesa que havia buscat en va durant la vida, i vaig poder vagar per vells jardins i boscos encantats.

Una vegada en que el vent era suau i fragant vaig sentir la crida del sud, i vaig navegar interminable i lànguidament sota estranyes estrelles.

Una altra vegada en què queia mansa la pluja vaig navegar terra endins per un riu sense sol, fins que vaig arribar a un món de crepuscle porpra, emparrats iridescents i roses no moridores.

I una altra vaig caminar per una vall daurada que conduïa a ombrívols bosquets i ruïnes, i acabava en un enorme mur verd amb parres antigues, i un petit accés amb porta de bronze.

Moltes vegades vaig recórrer aquesta vall; i cada vegada em demorava més en ell, en una mitja llum espectral on els arbres gegantins es retorçaven grotescament, i el terra gris s'estenia humit de tronc a tronc, deixant al descobert carreus de temples enterrats. I sempre la meta de les meves quimeres era el mur cobert de vinya i la porta de bronze.

Algun temps després, a mesura que els dies vigilis s'anaven fent menys suportables per monòtons i grisos, Vagava sovint en hipnòtica pau per la vall i pels ombrívols bosquets; i em preguntava com podria adoptar aquests paratges com estatge etern, de manera que mai més hagués de tornar a un món insuls i mancat d'interès i de colors nous. I en mirar la petita porta del mur poderós, em vaig adonar que a l'altra banda s'estenia una regió de somni de la qual, una vegada que hi entrés, no hi hauria retorn.

Així que a les nits, en somnis, tractava de trobar el forrellat de la cancel·la del temple cobert d'heura, tot i que estava molt amagat. I em deia que el regne de l'altre costat del mur no només era més durador, sinó també més bonic i radiant.

Més tard, una nit, vaig descobrir a la ciutat onírica de Zakarion un papir groguenc ple de pensaments dels savis que habitaven des d'antic aquesta ciutat, i eren massa savis per haver nascut en el món vigil. En ell hi havia escrites moltes coses sobre el món dels somnis, entre elles el saber sobre una vall daurat i un bosquet sagrat amb temples, i un gran mur amb una obertura tancada per una petita porta de bronze. Quan vaig ser conscient d'això, vaig comprendre que es referia als escenaris que havia freqüentat; així que em enfrasqué en la lectura del papir groguenc.

Alguns d'aquests savis somiats parlaven amb enlluernament de les meravelles de l'altre costat de la porta sense retorn, si bé altres ho feien amb horror i decepció. No sabia què creure; encara que anhelava cada vegada més entrar definitivament al país desconegut; perquè el dubte i el misteri són el més irresistible dels esquers, i cap nou horror pot ser més terrible que la tortura diària de la vulgaritat. Així que quan vaig saber d'una droga que obria la cancel·la i permetia creuar endins, vaig decidir prendre-la tan aviat despertés.

Ahir a la nit la vaig prendre i, en el seu somni, vaig recórrer surant la vall i els bosquets ombrívols; i en arribar aquesta vegada al mur antic, vaig veure que la petita porta de bronze estava ajustada. De l'altre costat arribava una resplendor que il·luminava espectralment els arbres gegantins i vaig seguir desplaçant musicalment, expectant de les glòries del país del qual mai tornaria.

Però quan la porta es va obrir més, i l'encís de la droga i la son em van empènyer per ella, vaig saber que totes les glòries i visions havien acabat; perquè en aquest nou regne no hi havia ni terra ni mar, sinó només el blanc buit de l'espai il·limitat i desert. Així, més feliç del que mai havia gosat esperar, em disolgué novament en aquesta infinitud original d'oblit cristal·lí de la qual el dimoni Vida m'havia tret per una hora breu i desolada. 

H. P. Lovecraft

EX OBLIVIONE

ciudadseva.com

VISCA CATALUNYA LLIURE!, DE PUIGDEMONT 8.8.24

Informe d'un periodista estranger per saber què ha passat avui a Catalunya: "Senyor: Un filòsof es presenta a president. Un periodista exiliat apareix a les 9 del no res i desapareix a continuació. La policia local que l'havia de detenir el perd. Finalment, el filòsof és elegit president i del periodista exiliat només se sap que diu que continua aquí, però no se l'ha vist. Han detingut dos policies locals per ajudar el periodista i sembla que busquen un col·lega del seu partit, només per fer-li preguntes. Abans de la investidura han organitzat una operació de nom Gàbia, que no sé exactament de què va. O sigui que tenim totes les dades i cap conclusió. Tret que l'objectiu del periodista fos únicament acomiadar-se dels seus en directe i des de l'Arc de Triomf, que és per on s'ha passat als policies locals. Ha dit el periodista que trigarà a tornar, farà bé, els policies locals no crec que estiguin gaire contents i amigables amb ell. Senyor, això de Catalunya és molt descomplicat. Ja puc tornar?

Ah! queda desmentit que el periodista exiliat i doblement fugat hagi fitxat per el RCD Español de Shin Shan. La foto l'ha difós per Whatsapp, un sospitós habitual, un tal C.A.R.T.X.X.X.N.O. que està en cerca per part de la policia local i la junta de l'Espanyol. Visca Catalunya lliure!.... de Puigdemont, seria el resumen, Señor.

MACPUIGDEGUFFIN, AL FINAL DE L'ESCAPADA 8.8.24

Al matí aturarien el president Carles Puigdemont. Al migdia me'n vaig anar a tallar els cabells. Diuen que va escapar en un cotxe blanc com una cançó de Kiko Veneno. Abans van passar coses, no massa, la veritat. - Carlos Zanon

El moment en que Puigdemont puja al Honda de l'agent dels mossos arrestat

Puigdemont va passar de Waterloo a Trafalgar. El número 76 concretament. Allà ho esperaven companys de partit, amics, simpatitzants i tots els periodistes de tots els mitjans imaginables. En sortir, el van envoltar. Imagino que per a algú que ha estat set anys exiliat del seu país, tornar i veure's envoltat per gent que, malgrat tot, segueix creient en tu i en la idea que sempre has defensat, ha de ser emocionant. D'allà va pujar a l'escenari disposat a Arc de Triomf on va fer un discurs tranquil i mesurat, gens piròman, gairebé emocional. Va parlar de repressió i va posar el focus en una dreta i ultradreta que des dels partits que la representen -PP i Vox- com des d'alguns jutges del Suprem s'entesten a no aplicar la de l'Amnistia, en aquest cas. Després, va baixar de l'escenari i envoltat de seguretat i seguidors es va diluir en un oceà de barrets de palla, en un clar homenatge a Alfred Hitchcock si hagués adaptat Graham Greene i canviat paraigües per barrets i Barcelona per l'Havana.

Després, quan tothom -mossos inclosos- creien que acudiria al Parlament a la investidura de Salvador Illa, una cosa així com quan la teva examenaça d'anar al teu casament, amb l'únic objecte d'amargar-te-la. Quan tots creiem que demostraria que li impedien exercir els seus drets com a diputat, el Gran Puigdemontini ha desaparegut. En un cotxe blanc. Quina llàstima de xicot. Caixets de ferro i crom.

Si celebres el teu aniversari i congregues a 3.500 persones, es pot dir que ets popular, però si congregues aquest mateix nombre de persones el dia que t'aturaran és possible que el golem estigui començant a parar-se. Plató somiava una república manada per poetes. Amb la performance d'avui, hom ha pogut entreveure el que seria una república governada per periodistes perquè Carles Puigdemont ho és, ho continua sent. L'impacte inicial, cal reconèixer-ho, ha estat brutal. Matrícula d'honor, però potser hauria de canviar de guionista per als finals 'nouvelle vague' perquè la policia a qui ha burlat és la catalana i els que esperaven una detenció immoladora eren els seus. Puigdemont ha tornat a fugir. Si ja saben com soc, per què em conviden. I això que el principi del guió estava immers clarament en la tradició jueva de la cultura catalana. Recordem la Bíblia. Jesucrist fart que no el prenguin seriosament i se'l titlli de pirat catet de províncies decideix tornar a Jerusalem. Li ho desaconsellen i Ell sap que tenen raó els qui diuen que, si hi va, l'aturaran. Però Ell sap que ha d'anar-hi. Dona un darrer sopar, se'n va a la Muntanya de les Oliveres i allà, Judes el besa per lliurar-lo als romans. Apressat, jutjat, vexat, condemnat i crucificat passa a convertir-se en mite, en Déu. Compareu. Torna a Barcelona perquè el detinguin. El parc de la Ciutadella com a Muntanya de les Oliveres. Algun d'Esquerra --Aragonès, Junqueras, Rubiales amb una piqueta- li besaria a la galta i al martiri, capturat pels mossos i el jutge Llarena exercint el sadisme postergat set anys. Però no. L'home no ha volgut ser mite, però per això haver dit a Waterloo que la lluita seguia fins que fos segur tornar a Trafalgar, 76.

El discurs de Junts vendrà la fugida i el descrèdit de la seva policia (una altra cosa és que haurien estat guàrdies civils, nacionals o la cort imperial de Dart Vader) com l'última d'un astut Robin Hood però hom té la sensació que l'operació ha estat un èxit, sí, però el pacient es va morir.

Puigdemont, si realment ha fugit d'Espanya, té un problema, més que Robin Hood és el Lute, només que aquest era valent, i Puigdemont és un covard i un traidor, fins i tot als seus. Recordar nomès que 'al final de l'escapada' d'en Jean Luc, (spoiler) el prota no acaba gaire bé, en un final per cert bastant patètic i ridicul com l'esperpent d'avui al matí. Compte però, que això encara no ha acabat, pero como diria Adam Driver, aixo no pot acabar bé.

BANKSY PINTA ANIMALS A LONDRES 8.8.24

L'artista urbà pinta una cabra, dos elefants i tres micos en dies aconseguits pels carrers de la capital. Banksy torna a exposar 14 anys després en un museu i amb els mòbils en una bossa precintada. Primer va ser una cabra. Després, dos elefants. I després, tres micos. Banksy està enviant un missatge als londinencs, però encara no és del tot clar. Podria ser una referència explícita a la pel·lícula 12 micos de Terry Gilian.

La cabra va aparèixer proveïda el 5 d'agost sobre un contrafort en un mur de Kew Bridge (Richmond). Per descomptat, no és un animal viu. És una silueta dibuixada per l'artista urbà més rellevant del nostre temps, el misteriós Banksy, la identitat del qual mai no ha estat revelada. Unes pedretes s'estimben cap al buit, fruit de l'equilibri del mamífer banyut. Els dos elefants van aparèixer trets a dues finestres (també falses) d'una paret a Chelsea, no lluny de la cabra. Es miren, semblen contents i apropen la trompa l'un a l'altre. Com amb el primer, l'artista ha certificat la seva autoria publicant una fotografia al compte d'Instagram. Sense afegir cap comentari, un usuari rep una immensa quantitat de “m'agrada” gràcies a la seva xerrameca: l'elefant a l'habitació. De què vol Banksy que parlem? Era dimarts 6 d'agost, un dia després.

La seqüència continua l'endemà aquest dimecres 7 d'agost. Tres micos salten per un pont per a ferrocarril a l'est de Londres. A hores d'ara, els fans especulen si Banksy ha obert les portes del zoo de la capital britànica. Per seguir la progressió, dijous haurien d'aparèixer quatre exemplars de qualsevol altra espècie en algun mur de la ciutat. Banksy feia temps que estava tranquil. L'any passat va organitzar una exposició en un museu de Glasgow, on els mòbils estaven prohibits, i n'era la primera mostra en 14 anys. Hi ha exposicions de Banksy contínuament, sí, però cap està autoritzada.

El món de l'art encara s'estava recuperant de l'inconvenient a Sotheby's succeït el 2018, quan una trituradora amagada anys enrere va destruir un llenç que s'acabava de subhastar. El missatge de l'artista quedava meridianament clar. Però com que el mercat de l'art sobreviu a qualsevol atemptat, el quadre mitjà destruït es va subhastar finalment per 21 milions d'euros, gairebé 20 milions més del preu de sortida del quadre abans que es destruís.

Els col·leccionistes d'art paguen milions per posseir el que Banksy regala a la gent, com aquesta sèrie d'animals solts, que qualsevol pot fotografiar lliurement, si és que ningú se les emporta per domesticar-los i ficar-los darrere les reixes d'algun museu, perquè només els puguin veure els visitants, amb el pagament previ de l'entrada i sortida per la botiga de regals.