ASSAIG SOBRE LA CEGUESA
"Al fi es va encendre el senyal verd i els cotxes van arrencar bruscament, però de seguida es va advertir que no tots havien arrencat. El primer de la fila del mig està aturat, tindrà un problema mecànic, se li haurà deixat anar el cable de l'accelerador, o se li haurà engarrotat la palanca de la caixa de velocitats, o una avaria en el sistema hidràulic, un bloqueig de frens, una fallada en el circuit elèctric, tret que, simplement, s'hagi quedat sense gasolina, no seria la primera vegada que això passa. El nou grup de vianants que s'està formant a les voreres veu al conductor immobilitzat bracejant després del parabrisa mentre els dels cotxes de darrere toquen frenètics el clàxon. L'home que està dins gira cap a ells el cap, cap a un costat, cap a l'altre, es veu que crida alguna cosa, pels moviments de la boca es nota que repeteix una paraula, una no, dos, així és realment, com sabrem quan algú, a la fi, aconsegueixi obrir una porta. Estic cec ".
Així comença Assaig sobre la ceguesa, novel·la del portuguès José Saramago. A partir d'aquell moment s'estén ràpidament una epidèmia de ceguesa al món. Una malaltia que en diuen ceguesa blanca, perquè els que perden misteriosament la vista veuen en aquest color. Ningú sap què l'ocasiona i els pacients aparentment semblen tenir els ulls sans, però s'expandeix a una velocitat sorprenent i genera un caos que fa emergir els instints més primitius de l'ésser humà. Es posa en dubte tota la civilitat, l'ordre i la solidaritat, mentre tots intenten sobreviure sense el do de la vista. En situacions difícils és quan es posen a prova els veritables valors de cadascú.
Saramago no posa noms als seus personatges principals, els coneixem pels elements identificatius: la noia de les ulleres fosques, el metge, el nen estràbic, el primer cec, el lladre del cotxe, el vell de la bena negra... L'única persona que se sap a la història que manté la visió és la dona del metge, com l'anomena l'escriptor, és la seva responsabilitat guiar els seus amics i ajudar-los.
“Crec que no ens quedem cecs, crec que estem cecs. Cecs que hi veuen, cecs que, veient, no hi veuen”, diu un dels personatges, i aquesta frase és per a mi el que representa el llibre, una al·legoria a aquesta ceguesa selectiva que fa les persones insensibles a la realitat. - José Saramago: Ensayo sobre la ceguera.
He pensat en Saramago i en aquesta novel·la, tan vigent, amb tot el que està passat al món, tots som cecs que no volen veure, creiem que hi veiem, però no hi veiem, d'ací la nostra insensibilitat a la realitat, com bé ho descrivia Saramago.
Decía un gran escritor que cerraba los ojos para ver.
ResponEliminaPor otro lado, tanto Saramago como Sábato escribieron libros sobre ciegos, y no digamos Borges, que era invidente.
El libro que citas es más que recomendable...lo volveré a releer.
Un abrazo
És quan dormo que hi veig clar, deia JV Foix
EliminaJa saps:
ResponElimina-No hi ha pitjor cec que el que no vol veure.
-Només veu allò què li interessa.
-Res és veritat, res no és mentida; tot és, segons el color del vidre amb què es mira.
I el mateix Saramago diu que tots estem cecs. Som cecs que poden veure, però que no miren. Aquesta afirmació, és la més descriptiva (pel que la vol veure, clar.)
O només veiem el que ens convé e interessa.
EliminaSi sólo fuera ciegos,pero también sordos,mancos y cojos.Impedidos totales,porque aunque viéramos, qué podemos hacer.Nada,basta ver los problemas migratorios,de movilidad,de seguridad,salud.Ver oír y callar.
ResponEliminaSaludos
Siempre se puede hacer algo y bastante más que algo, solo que preferimos que lo hagan otros.
EliminaSaludos.
El símil de la ceguera siempre ha estado en vigor, y es que lo que primero parece miopía acaba en degeneración macular (entiéndase moral en este caso) y por lo tanto en ceguera irreversible. Miro alrededor y pocas esperanzas quedan.
ResponEliminaEsto no lo arregla ni Else...
ResponEliminaMira Francesc, yo he sido muy beligerante,tanto cuando fui estudiante,luego como padre joven en aquella España de los ochenta en pleno arranque económico, manifestandome,en huelgas de la enseñanza que duraron muchos días, sin cobrar.Se conseguían cosas.Ahora lo veo inútil, así que ver,oír y callar.Ya he dicho muchas veces,que el blog,es sólo un medio para darnos compañía ,nada más
ResponEliminaSaludos
Podríamos decir que el bloc es el derecho al pataleo, y poco más. Como le decía aquel joven en un velatorio a Cioran: no hay nada que hacer, señor, no hay nada que hacer.
ResponEliminaVaig descartar continuar llegint-lo. Hi tornaré.
ResponElimina