Va ser el crític francès George Steiner, que va afirmar que els cafès són el tret definitori del continent. “La idea d'Europa està formada per cafès. S'estenen des del cafè favorit de Pessoa a Lisboa fins als cafès d'Odessa”, va dir el 2004. “Si fem el mapa dels cafès, tindrem un dels indicadors essencials de la idea d'Europa. El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i per a la xafarderia, i per al poeta”. Pensin els carrers de qualsevol ciutat europea, sigui París, Lisboa o Barcelona. Imaginin les terrasses on s'ajunten els que fan negocis, els que volen estar sols per llegir o escriure. Són imatges que no veuran a ciutats americanes o asiàtiques. Aquests cafès són Europa, com ho són les seves ciutats. Perquè és a les ciutats on neix la identitat europea. L'alcalde Pasqual Maragall va fer seva aquella cita de Shakespeare: “What's the city but the people?”. “La ciutat és la gent”. Pel que fa a la pregunta: Què és Europa?, hauríem de respondre que Europa són les seves ciutats, els seus cafès i la seva gent. Les grans capitals amb els seus milions d'habitants, però també els petits nuclis urbans els veïns dels quals se senten abandonats pels seus governs i Brussel·les. Ah! Però si en un barri d'una ciutat presumptament europea, tots els cafès estan regentats per xinesos, aquest barri no pertany a Europa?, i si hi afegim que tots els barbers són marroquins, la conclusió és que aquest barri és multicultural i universal, però no Europea. I en aquests cafès es parla només de futbol i una mica de política, vol dir que EUROPA no ha aconseguit el seu objectiu, i aquesta vella idea de Pessoa que el cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i per la xafarderia, s'ha diluït com un sucrer en una tassa de cafè calent.  Potser s'hauria de reformular la pregunta que es fa Mar Jiménez, i canviar-la per la de: ¿Que no és Europa? El vell balneari decadent ja no dona més de si.