L'avenç de la civilització consisteix que la força és reemplaçada per la subtilesa, la diplomàcia i la hipocresia. La formació de l'ésser humà i la configuració dels costums socials són el resultat d'un exercici d'autolimitació. No es tracta només d'evitar expressions que ofenguin; perquè la convivència sigui suportable de vegades és convenient no dir què pensem. Si entenem per hipocresia la discreció, el dret a reservar-se l'opinió, la llibertat de no haver de dir la veritat, això no sols no és un problema, sinó que constitueix una virtut molt beneficiosa per a la vida comuna. - Daniel Innerarity. 

Defensar la hipocresia com a virtut cívica és especialment adequat en uns moments en què assistim a una preocupant degradació de la conversa política. És aquesta virtut que consisteix a no expressar contínuament tot el que es pensa sobre qualsevol cosa. L'avenç de la civilització no ha consistit només a alliberar l'expressió, sinó a aprendre a guardar-la sempre que calia protegir algun bé més gran, per exemple, la convivència. Potser una de les causes de l'actual radicalisme polític i la corresponent hostilitat en les converses tingui a veure amb aquest exhibicionisme ideològic pel qual ningú no es priva de dir el que sent o pensa en tot moment, que ens sentim obligats a expressar-nos contínuament sobretot i que així ho exigim també als altres.

Hi ha una forma de respecte envers els altres que consisteix a guardar-se per a si mateix allò que es pensa dels altres o sobre la situació política. Tan segurs estem que allò que pensem mereix sempre convertir-se en una màxima per a tots i ho hem de fer saber? A més de facilitar la convivència, el fet de no dir ens protegeix de la inspecció, el control i la censura. Callant defensem l'espai públic, però també ens defensem davant seu, davant els inconvenients de l'exhibicionisme comunicatiu. 

Hi ha una conquesta civilitzatòria molt valuosa en la llibertat de callar o, quan això no és possible, en la llibertat de no dir exactament el que pensem, sense que això impliqui necessàriament mentir. Per descomptat quines determinades situacions no admeten estils diplomàtics –quan estem davant de la violència o la imposició– però n'hi ha moltes altres que el respecte a la sensibilitat dels altres pot ser més important que fer valer la nostra opinió. Un dels drets humans fonamentals és decidir què donar a conèixer i què guardar-se per a si mateix, el respecte a la distinció entre el públic i el privat, que segueix vigent fins i tot en l'era de les xarxes socials. La hipocresia pot ser una màscara enganyosa, però també una justificada protecció de la intimitat. Mai no va ser tan necessària aquesta virtut insòlita perquè les nostres converses no es tornin impossibles. Si això és així, hauríem de revisar la concepció que tenim de la sinceritat, la transparència i l'autenticitat. La sinceritat no és dir sempre la veritat. Jon Elster afirmava que la hipocresia construeix el món civil perquè ens impedeix expressar les emocions que tenim, no perquè ens imposi expressar les emocions que no tenim. Hem de saber quan té sentit donar a conèixer una mica d'un i quan no. Una persona sincera no ha d'ignorar que hi ha moments en què cal dir alguna cosa i d'altres no. La veritable sinceritat ha de tenir en compte els contextos; fer-se càrrec de la situació en què les coses dites poden unir o fer malbé, afavoreixen ulteriors comunicacions o els posen un brusc final. La mentida impedeix la comunicació, la hipocresia la fa possible. Un altre valor associat a la sinceritat i que està sobrevalorat és la transparència. Hi ha una apoteosi de la transparència en el pla personal i el polític que trastorna les coses. Pel que fa al primer pla, podem estar segurs que una persona completament transparent no seria creïble, sinó insuportable. Algú sense secrets seria tan sospitós com qui presumeix de no tenir res a amagar. Imagineu-vos per un moment algú que no fos ni un nen ni un boig, que no fos hipòcrita, i per tant digués sempre el que pensa. Es quedaria sense amics, coneguts i saludats. L'exemple el tenim amb Emiliano Garcia Page, encara que aquest xitxarel·lo, més que sincer, és un tontolcul, que a més es quedarà, al pas que va, sense amics, saludats, coneguts i companys de partit.