Un ciutadà japonès va decidir fa 15 anys minimitzar la presa de decisions a la seva vida i des d'aleshores menja sempre el mateix, vesteix igual i segueix una rutina diària fixa. Segons les seves paraules, això li permet confrontar menys tensió mental i ser més eficient a la feina. Quan Go Kita, de 38 anys, va començar a treballar a la indústria de la informació, fa 15 anys, va descobrir que es deprimia en haver de prendre moltes decisions a la feina. Per resoldre aquest problema va decidir prendre exemple d'una antiga estrella del beisbol japonès, Ichiro Suzuki, que va seguir una rutina estricta i una dieta monòtona durant set anys i, com a resultat, va aconseguir una concentració extrema i èxits a la seva carrera esportiva. Així, Kita ja fa tres lustres que manté aquest "estil de vida sense decisions": esmorza nous i ramen, esmorzar pit de pollastre i sopar porc saltat amb brots de soja. Per garantir una dieta equilibrada, també pren dosis fixes de suplements dietètics. A més, té camises, pantalons, mitjons i roba interior en models i colors idèntics. Les seves rutines diàries, com ara afaitar-se i rentar la roba, també estan programades sense cap variació.
En certa manera als que hagin vist Perfect Days de Wim Wenders, no els sorprendrà aquesta història, encara que Kita no és l'únic que s'ha acollit a aquest estil de vida, la febre dels hikikomori està cada cop més estesa al Japó. El hikikomori s'ha descrit com un fenomen psicopatològic i sociològic en què les persones es retiren completament de la societat durant aun temps, i es reclouen a casa amb l'objectiu d'evitar qualsevol compromís social com l'educació, l'ocupació i les amistats. Entenc que el cas de Kita no és exactament igual al dels Hikikomori, però té molts paral·lelismes.
.jpeg)
.jpg)
.jpeg)
Es lo que nos pasa de mayores,cuando ya no tienes que trabajar,vas de uniforme(chanda,vaqueros),repites comida por necesidad médica, nada de sal y verduritas.
ResponEliminaSaludos
Bueno, bueno, eso te pasa por ir al médico.
EliminaCuando se informa de estas cosas, siempre o casi siempre, se pone el énfasis informativo en lo extremo. Claro; es lo que vende. Pero hay que decir que este fenómeno, el hikikomori, tiene muchas fases y niveles. No todos tan extremos.
ResponEliminaNos sorprendería saber, la cantidad de, sobre todo, personas mayores que en mayor o menor grado viven aquí, entre nosotros, de forma idéntica o parecida. Y cada vez, más.
Me llama la atención como, ponemos el énfasis en lo que ocurre en otros lugares, cuando deberíamos centrarnos en nuestras problemáticas.
En el video podemos constatar como la sociedad japonesa y sus instituciones, se preocupan y toman cartas en el asunto. Aquí, la soledad de los mayores, fenómeno que crece a ojos vista, se ignora olímpicamente.
Fins on jo sé, la societat japonesa és molt respectuosa y considerada amb la gent gran, al inrevés que aquí. Jo tenia una veïna que vicia sola, no tenia fills ni familiars, només un germà que vivia a Paris. La varen trobar morta els bombers en entrar per una finestra, asseguda a la cadira amb un llibre que estava llegint i que li havia caigut al terra. Feia sis dies que havia mort, com no contestava al telèfon al seu germà, aquest s'ho va imaginar i va trucar a emergències.
EliminaNos pasa a muchos, sobre todo si se está solo.
ResponEliminasalut
Más solo que estar solo, que deia Neruda.
EliminaEste "atrincherarse" aislándose de la sociedad y reduciendo la vida s una repetición rutinaria de todo para evitar el estrés de la tomar decisiones, lo siento FRANCESC, pero tiene muy poco q ver con la esencia de Perfect Day donde lo q hacía el protagonista es justamente lo contrario, disfrutar intensamente de cada instante, en cualquier lugar hiciera lo q hiciera...es cierto q comparten esa repetición de actividades pero con una finalidad y forma de entender la vida diametralmente opuesta. Creo q el protagonista de Perfect Day vivía en absoluta plenitud y armonía interior y exterior con la vida...lo q él intentaba extraer de cada instante era su belleza íntima, siempre diferente aunq aparentemente no lo pareciera, me temo q aquí lo q buscan es evitar el sufrimiento generado por salir a la vida y enfrentarse a ella, una especie de forma de sobrevivir paliando la agorafobia ...Creo q la soledad genera comportamientos tan disfuncionales como estos...de todas formas, muchas gracias no había escuchado nada de todo esto, me da mucha pena pero es muy interesante, un abrazo fuerte y buen día ...q todos lo vivamos sin miedo ; )
ResponEliminaEl personaje de Perfect Day se asemeja más a Go Kita, los Hikikomori son ya un acto extremo, pero todo ello conlleva la soledad.
ResponEliminaJo fa molts anys que visc sol i només tinc una filla que viu a 25 km. (I espero no haver de molestar mai). A casa vaig amb un penjoll de teleassistència sempre. Em va costar una mica agafar la rutina, però ara ja ho he superat i el porto sempre. Evidentment no elimina la possibilitat que em puguin trobar mort, però almenys puc demanar assistència si tinc un problema.
ResponEliminaI sempre dic el mateix: Una cosa és la soledat que de vegades és volguda i una altra cosa és l'abandonament. Aquest sí que és punyent.
EliminaAquesta és la diferencia, i l'abandonament és molt cruel.
ResponElimina