Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas - Pablo Neruda
La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que ajuntaria prou coratge per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos... deia Cioran, i a propòsit d'ell és del que vull parlar: de la solitud, de la que tant n'abomina en general la gent i que a mi m'agrada, és més, com Cioran l'anhelo, potser perquè no acabo d'entendre'm amb els altres homínids en general, fins i tot els més propers, o per què durant molts anys de viatge per tot Espanya estic acostumat a estar sol, o relativament sol. Dic relativament, i m'explicaré... de dia mentre la Nuri va amunt i avall traient una pols inexistent al pis o fregant un terra net, jo estic al meu cubicle, amb l'ordinador i la meva música - sol -, falsament sol, car un simple crit, un senyal, fa que desaparegui la meva solitud, que recupero educadament instants després, i és aquesta una solitud a la inversa: podríem dir que és una solitud acompanyada, on cadascú és a casa seva sense barrejar-se. Sempre a punt d'escoltar o comunicar-se.
És possible que m'agradi la solitud perquè m'atabalen les masses, si em voleu posar nerviós, deixeu-me al bell mig d'un gran centre comercial curull de gent, tinc comprovat - prou ho sap la Nuri quan anem al Baricentro - que soc incapaç d'aguantar més de 25/30 minuts sense que em sobrevingui un atac d'histèria relativa, o sia, que soc capaç més o menys de controlar-me, però em costa. El més important de la soledat, és que et dona molt de temps, molt de temps per pensar, per raonar, per escriure, per rumiar o simplement per a un 'laissez faire' indolent a la manera del poema de Vita Beata de Gil de Biedma. Reivindico la soledat com a defensa de la intrusió dels altres en la vida d'un, una intrusió que en la majoria dels casos, més que alleujar, molesta. Ho deia en un vell poema...
Solitud, fidel companya
amiga fa molt de temps
no et facis l'estranya,
saps que em tens.
Benvolgut: Sembla que no només ens assemblem per patir aquesta malaltia trastornant consistent a esprémer i recaragolar el codi de les plantilles. Començo a pensar que ens sorprendríem l'un a l'altre. Fa 39 anys que visc sol, després d'un fracàs matrimonial i amb un lleu parèntesi convivint amb una «pájara» durant tres anys que ja no va ser un fracàs, sinó una «campanya bèl·lica» amb una boja a rematar. La solitud té dues cares, una de dolça i l'altra amarga. Però que t'explicaré que ja no sàpigues o puguis aprendre per tu sol. Una abraçada.
ResponEliminaSom ànimes bessones en algunes coses, fins i tot en la mútua inconsistència.
Elimina2. A hores d'ara de la vida, i després de tant de temps, la solitud no té res d'imposició. És una vocació a la qual hom i arriba segurament per adaptació. Ara ja, només aspiro que la vida em concedeixi un final en què molesti el mínim possible. I encara que això pot semblar molt tràgic, no ho és en absolut. Visc sol, sí, però tinc els meus amics i no soc per res una persona antisocial. Això seria una altra cosa que no té a veure amb la soledat.
ResponEliminaEs que el concepte de solitud es pot contemplar des de molts punts de vista. Pots sentir-te solt envoltat de gent. Cuida't.
ResponEliminaCertament. I si no administrem bé les notícies que rebem, els mitjans escrits, radiats o televisats, ens poden fer sentir angoixats fins i tot estant en una plàcida solitud. Cuida't tu també.
EliminaL'estat ideal seria estar desinformat, no veure la tele, ni escoltar cap radio, ni llegir diaris, com no anem a Papua Nova Guinea, ho veig difícil. Igual allí no hi ha wifi.
ResponEliminaSalut.