10.457

Més de 10.000 persones van morir aquest any quan intentaven arribar a Espanya per mar, segons un informe publicat dijous per un grup espanyol de defensa dels drets dels migrants.

Al llarg de l'any que ara s'acaba el fenomen de la immigració ha estat molt present al debat polític espanyol. Principalment, a causa de la progressiva afluència d'immigrants irregulars a les costes de les Canàries, convertides a la gran porta d'accés a Espanya i a la Unió Europea, per les quals han arribat més de 40.000 persones. També pel col·lapse dels serveis d'atenció als nouvinguts que pateix aquell arxipèlag i, així mateix, per la incapacitat de les forces polítiques per posar-se d'acord i activar com correspon uns protocols d'actuació que permetin redistribuir sense traves els immigrants a les diferents comunitats autònomes espanyoles i alleujar així la insostenible sobrecàrrega canària.

Aquest drama quotidià, que ben poc diu a favor del nostre concepte de solidaritat, oculta per desgràcia una tragèdia superior, que és el gran nombre de morts que es produeixen abans d'arribar a port, a causa d'una successió de naufragis de piragües i altres embarcacions precàries, i de la consegüent taxa d'ofegats a alta mar.

Sabíem que aquestes xifres eren importants, però conèixer-ne el detall ens revela la veritable dimensió de la tragèdia i interpel·la tots els ciutadans d'aquest país. Segons les dades aportades per l'oenagé Caminando Fronteras, recentment divulgades, aquest 2024, amb xifres tancades el 15 de desembre, s'han comptabilitzat 10.457 morts, fet que suposa un 58% més que el 2023, any en què es van triplicar els registres del 2022. Això equival a dir que hi va haver uns trenta ofegats cada dia. 

La presència de nens o adolescents i de dones (1.538 i 421, respectivament) a les llistes de víctimes va a l'alça. La majoria són africanes, encara que també n'hi ha d'asiàtiques, i abasten unes trenta nacionalitats. S'han comptabilitzat 293 naufragis durant el 2024. Però la xifra de morts probablement vagi més enllà dels 10.457 ja consignats, i en bona mesura identificats, perquè es calcula que 131 embarcacions més no van tocar mai port i van desaparèixer al mar sense que avui puguem saber quantes persones duia a bord cadascuna. La causa més gran d'aquest notable increment del nombre d'immigrants és la mateixa que en anys anteriors: la precarietat de les condicions econòmiques, socials o polítiques als països d'origen, que impulsa tants éssers humans a arriscar la vida sobre les onades a la recerca millor futur. Hi ha altres causes dignes de menció, des dels insuficients esforços dels països desenvolupats per contenir in situ els potencials immigrants, fins a l'externalització de fronteres, que delega les funcions de control a policies africanes menys preparades i dotades, o la sempre millorable coordinació internacional, necessària per organitzar un front comú operatiu davant aquest fenomen.

Per la seva naturalesa i la seva dimensió, la qüestió migratòria té molt difícil solució. Es pot pal·liar en alguna mesura, però fins ara no s'han trobat els mitjans adequats per evitar que segueixi comportant la seva gran càrrega de mort i dolor. En qualsevol cas, costa entendre que aquest fenomen, al qual abans es van veure abocats els ciutadans de països industrialitzats com ho és avui el nostre, no mereixi per part dels partits extremistes més que propostes per tancar fronteres o la constant criminalització genèrica, sense discriminar, de tots els immigrants que arriben a Espanya o a altres països europeus. 

L'oposició frontal a la presència d'immigrants al nostre territori o les polítiques insuficients per gestionar la seva arribada ja han de ser motius de reflexió per a tots els habitants de la Unió Europea que encara tenen en certa estimació conceptes com empatia o humanitat. 

Però la denúncia feta sobre aquest assumpte per Caminando Fronteras, en assenyalar que les autoritats arriben de fet a prioritzar el control migratori sobre el dret a la vida, ja que els mitjans que permetrien reduir la mortalitat d'immigrants són sens dubte insuficients, desperta en nosaltres, a més de la reflexió, un neguit descoratjador i gens fàcil de suportar. 

Perquè es fa molt difícil admetre que la nostra actitud davant la desesperació d'altres éssers humans, que assumeixen perills enormes per assolir països amb horitzons més prometedors, pugui ser tan flagrantment desconsiderada. De res ha servit que ciutadans i classe política hàgim llegit, la nostra humanitat vers els migrants és nul·la, com ho és el que hauria de ser i no ho és el nostre agraïment.