El novembre del 2008 un toro agenollat, negre sobre fons vermell, va aparèixer en nombroses cartelleres publicitàries d’Espanya per anunciar que la festa s’havia acabat. Va causar molta impressió. Spain, the party’s over era el títol d’un suplement especial de 14 pàgines del setmanari The Economist sobre la crisi que planava sobre Espanya. Setze anys més tard, després d’un constant encadenament de turbulències econòmiques, socials i polítiques, Espanya presenta el millor quadre econòmic del món, segons la mateixa revista. Silenci a la sala. El toro humiliat sembla que s’està posant dret. Amb un altre govern a la Moncloa no es parlaria de cap altra cosa als noticiaris. L’informe de novembre del 2008 va ser demolidor per a José Luis Rodríguez Zapatero , el més optimista dels polítics espanyols. 

El PSOE havia guanyat de manera bastant còmoda les eleccions generals de març d’aquell any, negant la imminència d’una gran crisi econòmica. El ministre d’Economia, Pedro Solbes ,va aconseguir fixar la idea que res de greu no estava a punt de passar en un tens debat televisat amb Manuel Pizarro , antic directiu de la Borsa de Madrid, Ibercaja i Endesa, fitxatge estrella del Partit Popular en aquelles eleccions. Va guanyar la serenitat de Solbes, però la crisi de les hipoteques subprime al mercat immobiliari dels Estats Units venia molt enverinada. Les hipoteques tòxiques nord-americanes havien contaminat els actius de la banca alemanya i a Berlín es van prendre mesures perquè el tsunami que arribava de l’altra banda de l’ Atlàntic no desestabilitzés Alemanya i el seu baluard econòmic al centre-nord d’Europa. Quan l’especulació financera es va acarnissar amb el deute públic dels països del sud, va passar el que va passar.
L’informe de The Economist va fer sonar les trompetes de Jericó. El diagnòstic era precís: el mercat immobiliari espanyol estava massa inflat per poder resistir l’onada que li queia al damunt. Espanya, la festa s’ha acabat. L’informe coordinat pel periodista Michael Reid va ser demolidor. La imatge del toro de genolls va ser utilitzada per a la publicitat, però la portada de la revista no era tan humiliant. La portada reproduïa una imatge de les Falles de València. La festaire Espanya de cartó pedra estava a punt de cremar. Aquest era el missatge. València sempre apareix en els moments decisius.
Setze anys després, The Economist diu que l’economia espanyola és la millor del món. La que presenta millors dades bàsiques. Aquesta vegada no hi ha hagut publicitat prèvia, ni una vistosa portada. La revista d’informació econòmica més influent d’ Occident ha elaborat un rànquing a partir de quatre indicadors: evolució del PIB, comportament del mercat de valors, inflació dels productes bàsics i evolució de la taxa d’atur. Creuats els quatre indicadors, Espanya encapçala la classificació, seguida d’Irlanda, Dinamarca, Grècia, Itàlia, Colòmbia, Israel, Lituània, Suïssa i Corea del Sud. A la revista li crida l’atenció la fortalesa dels anomenats PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) en el nou escenari crític, definit per la guerra d’ Ucraïna i l’escalada bèl·lica a l’ Orient Mitjà. Els països ­europeus més damnificats per la crisi del 2008 i els anys posteriors estan ­resistint molt millor les turbulències que amenacen de posar de genolls la potent indústria alemanya des que un comando no identificat, possiblement ucraïnès, va fer esclatar les quatre canonades dels gasoductes Nord Stream a les profunditats del mar Bàltic. Els països febles d’ahir ara semblen més forts i ningú no s’atreveix a anomenar-los PIGS, joguinejant amb el nom del porc. La mirada anglosaxona ha canviat. La mirada anglosaxona ara està focalitzada en les febleses de la indústria alemanya. El toro humiliat del 2008 va causar sensació a Espanya. Reid, periodista ­rigorós, poc entusiasta del nacionalisme català i del zapaterisme, també poc amic avui de Pedro Sánchez , va fer una feina sòlida, publicitada amb molta eficàcia. Ningú no va gosar contradir llavors The Economist . Ara hi ha hagut silenci a la sala. Aquesta setmana no s’han tirat coets. L’oposició ha callat i el Govern no ha volgut emetre entusiasmes massa exagerats perquè sap que un excés de triomfalisme tindria efectes negatius en un país amb els lloguers pels núvols. Quan la millora del quadre macroeconòmic no arriba de manera equitativa a totes les butxaques, cal anar amb compte amb l’oficialisme. Sánchez va dir fa un parell de mesos que l’economia espanyola anava com un coet i no ho ha tornat a repetir. En alguns països veïns les coses són diferents. Amb un modest creixement del 0,7%, Giorgia Meloni fa volar coloms a Itàlia. Meloni disposa d’una sòlida majoria absoluta al Parlament italià, i Sánchez no sap si podrà aprovar els pressupostos del 2025. Espanya no està per triomfalismes, però hi ha altres avaluacions positives a la premsa de qualitat europea. El Neuer Zürcher Zeitung , diari suís del cantó de Zúric, amb nombrosos lectors a Alemanya i Àustria, destacava aquesta set­mana les fortaleses de l’economia es­panyola en el crític context europeu: creixement sostingut, indústria turís­tica a l’alça, balanç comercial equi­librat, banca sòlida, forta inversió en energies renovables i pocs conflictes laborals gràcies a una política social­demòcrata. “La producció industrial històricament baixa d’Espanya es va considerar alguna vegada com una vulnerabilitat, però en l’entorn comercial geopolíticament volàtil d’avui s’ha convertit en una fortalesa”, escriu el diari suís. És una observació interessant. No són dies per al triomfalisme, però alguna cosa va bé. Enric Juliana a lavanguardia.cat