Aquest article de Miguel Trias a la vanguardia, rebla en el tema de com va l'economia espanyola, amb una visió diferent en alguns aspectes de l'anterior d'Enric Juliana al mateix diari.
Continua la revista britànica donant una de freda i una de calenta. Després de mostrar-se crítica amb Pedro Sánchez pels pactes amb els independentistes, que sostenen el seu Govern alhora que el sacsegen, ens qualifica en la seva última avaluació anual com l'economia que millor ho ha fet el 2024. Pel que sembla, Espanya torna a anar ben mirada des de fora, encara que internament no tothom tingui aquesta percepció.
Quins factors porten The Economist a assolir aquesta conclusió? Cinc indicadors. En primer lloc, el creixement del PIB, que previsiblement superarà el 3%, al capdavant de les economies desenvolupades. Els paràmetres següents són el mercat de valors, amb un creixement de l'Ibex de l'entorn del 17% i la inflació, que s'ha aconseguit contenir per sota del 2,5%. L'evolució de la desocupació també és avaluada en positiu, ja que, tot i trobar-se al nivell més alt de la zona euro, s'ha reduït notablement i el ritme de creació d'ocupació és potent. Finalment, el comportament de la despesa pública, on, malgrat governar una coalició de clar signe esquerrà, s'assolirà un dèficit primari (abans de pagament d'interessos) de l'entorn del 0,6%, en una línia d'equilibri encomiable.
Jo hi afegiria dues dades rellevants. La balança per compte corrent, que va arribar a tenir dèficits del 10% els anys més durs de la gran crisi, es manté positiva de manera sostinguda durant els darrers anys. I el deute exterior net, que es va acostar al pic al 100% del PIB, està en aquests moments per sota del 50%.
Això ens conduiria a mostrar moderadament optimistes. Però també ho érem abans de la crisi que va devastar el nostre país durant el període 2008-2013. Pot tornar a passar? Amb tota seguretat, no com l'anterior. Però no per això ens podem relaxar, ni tan sols tranquil·litzar-nos, ja que hi ha altres indicadors de llarg termini que ens obliguen a estar alerta.
El creixement del PIB espanyol s'ha basat durant els darrers anys en la creació de llocs de treball de baix valor afegit, amb una concentració particular en el turisme, coberts per mitjà de la incorporació al nostre mercat de treball d'un fort contingent de població immigrant. Això alimenta una tendència de llarg termini que desalinea la nostra economia del camí de productivitat de la mitjana europea i, no diguem ja, de la nord-americana. Això explicaria que les bones dades macroeconòmiques no siguin percebudes per la ciutadania, ja que la realitat és que la renda disponible per habitant està estancada. Si hi afegim un increment exponencial del preu de l'habitatge, agreujat per unes polítiques públiques equivocades, entendrem encara millor el descontentament. Finalment, el bon comportament dels comptes públics no es produeix per polítiques de contenció i eficiència en la despesa, sinó mitjançant un increment progressiu de la pressió fiscal.
La demagògia fàcil porta per l'esquerra a promoure la turismefòbia i per la dreta a demonitzar la immigració. No podem caure en aquests paranys, ja que hem de cuidar la nostra principal indústria i vetllar per la integració adequada de la població immigrant que necessitem. Però a mitjà i llarg termini, el model no és sostenible. Les tendències indicades llastraran la nostra economia fent-la menys competitiva i limitant el futur dels nostres joves. Allí és on la confrontació política impedeix els consensos destinats a revertir la tendència: grans pactes i inversió en l'àmbit del coneixement (educació, investigació i desenvolupament tecnològic), polítiques ben enfocades en matèria d'habitatge i reformes de pes que aportin eficiència al sector públic".
