ELS ORÍGENS DEL TOTALITARISME

Des de l'acceleració reaccionària als Estats Units de Trump fins a l'ascens del revisionisme de l'AfD a Alemanya, abonada per Elon Musk, l'extrema dreta està en marxa. La Història mai no es repeteix, però sempre ens beneficiem d'estudiar-la, i d'estudiar aquestes figures intel·lectuals que van viure en «un món gran i terrible» (Antonio Gramsci), sovint arriscant les seves vides, construint obres que encara ens poden il·luminar.  

Hanna Arendt té un llibre imprescindible. Els orígens del totalitarisme: Arendt aplica al totalitarisme –i sobretot al nazisme– l'esquema de Montesquieu segons el qual les societats humanes perduren gràcies tant a les lleis com a la moral. Mentre que els règims totalitaris semblen actuar de forma totalment arbitrària, trastocant els fonaments de les lleis naturals, Arendt demostra, per contra, que responen a una llei l'objectiu de la qual, lluny de garantir l'estabilitat d'un ordre civil i polític, és pertorbar-lo permanentment . La desestructuració consegüent de l'ordre col·lectiu i individual fa que el món sigui alhora incomprensible i aterridor. Això ens recorda l'assaig d'Arendt sobre El castell de Kafka, del qual conclou que “K és constantment acusat de ser inútil, indesitjable”. 

Aquí és on entra en joc la ideologia. Garanteix que la llei i el seu caràcter dominant es renovin constantment. És a través de la ideologia com s'elimina l'home. El que és sorprenent del totalitarisme és la seva voluntat de crear un home nou, és a dir, d'eliminar l'individu en benefici de l'espècie. És en aquest enllaç entre el dret i la destrucció de la humanitat on resideix la singularitat de l'anàlisi d'Arendt sobre la ideologia en comparació amb el desenvolupat a la mateixa època per Voegelin o Aron. Si Arendt rebutja el sintagma de «religions seculars» per designar el domini sobre les ments que exerceixen els totalitarismes, és perquè, segons ella, el seu objectiu és la destrucció dels cossos i no pas la conquesta de les ments. La teologia tracta l'home com a esperit, mentre que el totalitarisme el redueix a la condició de cos. Llegir el totalitarisme en termes de conceptes com secularització o religió seria reduir-los a la seva funcionalitat i ignorar-ne el contingut. A més, aquesta identificació implica les nocions d'autoritat i llibertat que constituirien el nucli del pensament d'Arendt a partir dels anys seixanta. 

És clar que el plantejament d'Arendt no pretenia de cap manera convertir el totalitarisme en el concepte sintètic i englobant que els historiadors han arribat a considerar amb raó. Més aviat es refereix a una actitud de pensament que indica, en l'acte de «comprendre», tant un coneixement basat en allò singular com una presència al món inscrita en la idea de compartir-lo. Per tant, hem de llegir Els orígens com un desig de refundar una filosofia política on el totalitarisme sigui alhora la font del mandat i l'instrument. 

Hannah Arendt ja s'hi havia obert en una carta a Mary Underwood del 14 de setembre del 1946, que exposa el projecte de Los orígenes: «Darrere de l'antisemitisme, la qüestió jueva; darrere del declivi de l'Estat-nació, el problema no resolt de la nova organització dels pobles; darrere del racisme, el problema no resolt d‟un nou concepte d‟humanitat; darrere de l'expansió per l'expansió, el problema no resolt de l'organització d'un món que es redueix constantment i que ens veiem obligats a compartir amb pobles les històries i tradicions dels quals no pertanyen al món occidental». Ara cal reflexionar sobre la idea de naturalesa humana. El totalitarisme és abans que res una experiència, caracteritzada pel desplegament d'un mal que sembla que s'escapa de tota intel·ligibilitat, malgrat la utilització de mètodes científics com l'extermini. La majoria de vegades és sota la disfressa de la racionalitat, portada a l'extrem, quan es produeix el desplaçament cap a l'irracional. El que és impensable pren llavors la forma de la transgressió dels límits de la raó hipertrofiada, que l'experiència totalitària radicalitza fins a desembocar en un sistema generador de caos. En aquest sentit, allò impensable marca la desaparició de la capacitat de pensar. Alguns, com Adorno i Horkheimer, ho van veure com l'origen de l'adveniment de la racionalitat freda en lloc de la raó kantiana, garant de l'universalisme i de l'autonomia individual.

Contràriament a les anàlisis habituals, Arendt veu el totalitarisme com un règim en què el poder és absent.

Això inverteix el sentit que cal donar a la política. Aquesta és sens dubte la raó per la qual l'educació i la cultura van adquirir un paper central a l'obra d'Arendt als anys seixanta, en la mesura que constitueixen el sòl d'aquesta comunitat humana. La reflexió sobre el totalitarisme és una reflexió sobre l'home: aquesta és la veritat principal que un enfocament històric podria portar-nos a passar per alt. Pensar només en termes d'història ens fa pensar en termes limitats de supervivència; intentar comprendre la pràctica totalitària, és a dir, l'aparició d'accions totalitàries en un món que no era totalitari, ens porta a examinar en nosaltres mateixos com van arribar a ser aquestes accions. Així, la «comprensió», el centre de l'anàlisi, es converteix abans que res en una comprensió de nosaltres mateixos. Això no és suficient per impulsar la lluita contra el totalitarisme, però és l'única manera de donar-li el sentit que necessita per triomfar. Això ens porta de nou al llenguatge. Viure a casa, viure a casa, és viure en la pròpia llengua. Exercir violència contra les persones és exercir violència contra les paraules privant-les a través de les quals forgen una llar, una identitat concreta. Aquesta és la principal lliçó que ha après del totalitarisme, i explica la seva crítica a la noció de drets humans, que segons la seva opinió és massa abstracta i sense contingut. L'ésser humà no s'ha de concebre com una referència universal, sinó com una cosa amb un contingut concret.

Sobre els orígens del totalitarisme (fragment) Hannah Arendt