I VAIG DEIXAR DE PARLAR-LI A DÉU

Avui fa 80 anys de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz, un lloc que simbolitza el punt més fosc de la humanitat sota el règim nazi. En aquest aniversari és crucial reflexionar sobre com mantenim viva la memòria. Documentals com The last days, produït per Steven Spielberg, haurien d'ocupar un lloc central a l'educació perquè el passat no es perdi en la indiferència o, pitjor encara, en la ignorància.

Aquesta setmana, un reportatge vist a TV3 va revelar un panorama desolador: adolescents incapaços de respondre preguntes bàsiques sobre Francisco Franco. Si el desconeixement sobre un episodi tan recent i proper com la dictadura franquista és alarmant, què podem esperar del coneixement de l'Holocaust? El més preocupant no és només que aquestes històries siguin desconegudes en joves, sinó que en massa aules ni tan sols s'aborden amb la profunditat necessària. L'ensenyament no pot ésser un repàs superficial de dates i noms; ha de ser un exercici crític que connecti les generacions actuals amb el passat, perquè comprenguin les arrels de l'odi i les repercussions de la passivitat.

The last days, a Netflix, s'hauria de projectar a escoles i instituts de forma obligatòria. No és un entreteniment, és una eina pedagògica perquè els joves s'enfrontin a l'Holocaust i comprenguin les devastadores conseqüències de la indiferència. Aquest instant on una supervivent d'Auschwitz, després de veure torturar dos nens, conclou: “Aquí vaig deixar de parlar-li a Déu”.

Hannah Arendt, al 1943 ja refugiada a Nova York, però encara apàtrida, estava planificant escriure un llibre que s'endinsés en la «comprensió» del fenomen totalitari, i les raons (elements) de la seva aparició i «cristal·lització», les notícies que van començar a arribar procedents d'Europa sobre l'execució d'un pla per a la solució final de la qüestió jueva, per part dels Nazis, va ser molt difícil d'acceptar; fins i tot, els intel·lectuals jueus, expatriats com ella, no s'ho van poder creure llavors. Sobre això, reprodueixo unes breus frases de com Arendt va reaccionar inicialment als reportis sobre el funcionament del camp de concentració d'Auschwitz i del seu braç executor: el camp de mort de Birkenau.

“Al principi no ho vam creure. Fins i tot encara que el meu marit havia dit sempre, que no hi havia res que no es pogués esperar (dels nazis). Això, però, no ho vam creure perquè era innecessari des del punt de vista militar, […] Mig any més tard, quan se'ns va demostrar, finalment ho vam creure […] va ser un autèntic xoc. Abans d'això, un es deia a si mateix, bé, tots tenim enemics […] Però això era diferent. Això era realment com si s'hagués obert un abisme. Perquè un sempre té l'esperança que tot podria ser rectificat algun dia, políticament parlant, que allò tort podria ser redreçat. El que va passar (el funcionament de camps d'extermini), en canvi, no ho podria ser. […] No em refereixo al nombre de víctimes, sinó al mètode, la fabricació de cadàvers… Mai no es va haver de permetre que passés. I el que va passar va ser una cosa amb què cap de nosaltres era capaç de reconciliar-se”

La ignorància és el brou de cultiu ideal perquè l'odi i el fanatisme ressorgeixin. Les lliçons de l'Holocaust no ens alerten només sobre el que va passar, sinó també sobre el que pot tornar a passar si oblidem. 80 anys després de l'alliberament d'Auschwitz, és inacceptable que encara hi hagi joves que ignorin el que va significar l'Holocaust, que desconeguin qui va ser Franco o que no comprenguin les conseqüències de l'odi. L'educació té el poder de canviar el món, però per assolir-ho ha de ser més ambiciosa, més crítica i més humana. Auschwitz, l'Holocaust, la dictadura franquista... no són capítols que s'hagin d'estudiar com a històries llunyanes, sinó com a alertes vives. Perquè oblidar no només és un risc, és una traïció. Amb informació de Jordi Basté a la v anguardia, i el nacional.com.