Encara que actualmente sembla dificil d'entendre, Fernando Savater hi haguè un temps, una época, en que era un filosof lúcid, intel·ligent, interessant, pero d'això en fa molt de temps, ara encara ocupa el seu cos, pèro la seva ment té un ocupant estrany, rar, misògin, desaforadament idiota, insufrible i insuportable. En l'article que ve a continuació, Savater, traductor i màxim expert sobre el pensador romanès francès a Espanya, desmunta els estereotips sobre Cioran, sense aconseguir-ho amb els propis.

"Potser perquè tots hem fantasiat alguna vegada amb suïcidar-nos i deixar-li un bonic cadàver a aquest món cruel, la lectura de Cioran s'ha convertit en una activitat molt més estesa del que es podria suposar per a un autor tan pessimista. Fernando Savater ho il·lustra amb una anècdota. Al començament dels 80, al cim de popularitat del concurs més reeixit de la televisió espanyola, es va preguntar als participants de l'Un, dos, tres...' que enumeressin filòsofs coneguts “com, per exemple, Aristòtil. dos, tres... respongui una altra vegada". Després de l'estagirita, el primer nom que va venir al capdavant a un dels assistents va ser el de Cioran. Li diverteix molt aquesta història a Savater, que no només va traduir a l'espanyol els llibres del pensador romanès-francès. També el considerava el seu amic i, durant 20 anys, era la primera persona que anava a veure quan viatjava a París. "Era un home amb molta personalitat. I aquesta era molt captivadora, una barreja d'ingenuïtat i saviesa molt curiosa", recorda l'escriptor basc. "I, per descomptat, era molt, molt divertit. Es reia de mi perquè deia que jo feia esforços per ser pessimista, però que, biològicament, no podia ser-ho per la meva edat".

Que l'humor és una constant entre les persones intel·ligents queda provat en casos incomptables. Però al de Cioran calen més explicacions perquè aquest tret no es consideri una de les seves aparents contradiccions. Josep Maria Ventosa, editor de no-ficció de Tusquets ho explica: "Al marge del pessimisme, totes les persones que el van tractar destaquen la seva facilitat per fer riure la gent amb el seu sarcasme brutal. Res a veure amb la imatge de cendra a que se'l podria associar". 

"Al cap i a la fi", destaca Ventosa, "Cioran no deixa de ser un gran vitalista. El que el fascinava era l'existència, amb totes les conseqüències: dolor, recerca, pèrdua..." Aquí Savater recorda l'evolució de Cioran en un dels seus trets més coneguts. "A França es va convertir en un pessimista irònic, però a Romania era més místic. Una mena de religiós contrariat", li descriu. "No va perdonar mai a Déu que no existís", fa broma.

Ventosa segueix allà. "Sí, m'agrada aquesta descripció de místic, però ateu", reflexiona l'editor respecte a la relació del filòsof amb Déu. "Sempre he tingut la impressió que Cioran voldria tenir unes paraulotes amb ell". D'aquí ve la importància, subratlla, d'aquesta nova edició dels 'Quaderns' que presenta la seva editorial amb motiu del 25è aniversari de la seva mort. "És com la sala de màquines del seu pensament, on es pot trobar, per exemple, que la música de Bach és l'única excusa per suportar la vida. O els retrats de la vida intel·lectual de París, les trobades amb Ionesco i Beckett, de vegades amb una visió molt corrosiva del món", explica. Tot això, afegeix, per reforçar la “voluptuositat salvatge” de la seva manera de pensar.

Ningú surt 'viu' de Cioran. A Savater el va marcar a foc la idea d'"enfonsar les justificacions estereotipades" respecte a la vida. "El que em sembla depriment és que la vida necessiti una sèrie de suports i valors. I que, sense ells, no val la pena viure". Però gràcies al seu amic, ho va veure clar: "La vida val la pena quan l'aprecies sense necessitat de posar-hi requisits. I ell acabava amb tots ells, els que fem servir per justificar l'existència. Per això és tan tonificant llegir-lo".

Per això, i per la "voluntat d'estil" dels seus textos, incideix Ventosa. "Era un estilista sensacional, fins i tot quan va haver de canviar de llengua, del romanès al francès, amb tota la dificultat que això comporta". Això no va fer efecte en la substància del pensament, destaca l'editor: "Va ser un pensador molt sòlid, amo les seves paraules. Un antisistema i també antisistemàtic, per la manera d'exposar-les". Al final, com aquells antics grecs o primers ioguis, Cioran va arribar a posar en pràctica el que molts han perseguit. "La filosofia com a art de viure", resumeix Ventosa. "No vista com una cosa per a professors i especialistes, sinó com un salconduit per tolerar l'existència. Unes coordenades de com viure".

Observar la realitat, aprendre a viure amb la incertesa, no donar consentiment a res perquè sí... Furgar als llibres de Cioran no té res a veure amb el descens o l'enfonsament: al contrari, és un camí d'il·luminació. Com podria ser el dels escèptics de Zenó, però també com aquell adolescent que en pensar què passaria si deixés de viure acaba enamorat de la vida".