EN QUIN MOMENT HEM PERDUT EL SENTIT COMÚ?


A l'espera de la decisio del jurat sobre el cas Rubiales, crec encertat publicar aquest article d'en Josep Marí Blanch, en el que expresa -crec- el que molts pensem i no gosem dir, perque no sigui dit que no som hipocritament correctes.

"L’utopisme purità més hipòcrita s’ha apropiat del futbol i de la societat sencera. No només cal desinfectar-lo d’instints i passions, també d’errors, patinades i ficades de pota. Els que salten al camp a córrer darrere la pilota han de ser ideals de perfecció. Només així els altres podrem imantar-nos de la seva exquisida educació i refinat comportament. I, a la grada, cal substituir els aficionats per hologrames de si mateixos. Espectres sense veu ni alè per a la cridòria. Carn i ossos sense sang. 

És en aquest viciat ambient vaporitzat de suposada modernitat que el petó de Luis Rubiales i la mà llarga de Mapi León als genitals de Daniela Caracas es converteixen en oportunitats per a la pràctica ancestral del ritual de sacrifici. Tot això, per purificar i perdonar els nostres pecats. Els comesos i els que no. Ho saben, esclar que ho saben, bisbes i capellans de la secta puritana, que en cap dels dos casos no n’hi ha per tant. Però el seu Déu és exigent i no entén de mitges tintes. Per això no transigeixen si no és amb degollacions periòdiques en viu i en directe que intimidin el populatxo. Que la sang l’empenyi a persistir a la recerca de l’excelsitud. Déu meu, li ha tocat les parts per provocar-la enmig d’un frec a frec! Oh, diables, li ha fet un petó! Afusellin-los i que s’escampi l’exemple a través del pànic! Expiem a través del martiri d’aquests dos grans pecadors.

La justícia sense mesura deixa de ser-ho. Són conscients d’això els que van voler veure Mapi León asseguda davant d’un jutge enfrontant una pena de presó amb l’únic objectiu de fer-li tastar el beuratge que ha fet empassar a Luis Rubiales. I ho són també els que prèviament han donat a Rubiales el mateix tracte que donaríem a un depredador.

Per descomptat que tots dos són mereixedors de correctiu per les seves accions, esclar. Però no és això el que es pretén. El càstig a Rubiales pel piquito –tantes coses de més substància mereixien la seva dimissió i que sigui jutjat!– havia de ser hiperbòlicament exemplaritzant i per això ridícul i exagerat en la seva concreció davant el jutge. Els que volen ara ajusticiar Mapi León cauen en l’absurdament grotesc únicament per set de venjança.

En quin moment hem perdut el sentit comú? Quan hem deixat d’entendre que una jugadora pot equivocar-se i que per corregir-la no és necessari organitzar un Nuremberg? Quan ens hem tornat xalats i hem passat a donar per fet que un petó eufòricament ridícul davant de milions i milions de teleespectadors era una agressió sexual mereixedora d’una pena de presó? Són preguntes que interpel·len el passat i que no tenen a hores d’ara cap sentit pràctic.

Sí que el té plantejar una qüestió referida al futur: per a quan està previst que tornem a comportar-nos com adults i abraçar-nos al sentit de la realitat i la mesura? Que ningú no s’ho prengui malament, però el futbol –i no només el futbol– ho necessita·. 

8 Comentaris

Més recent Anterior