“Crec que hem tocat el moll de l’os. Vostès tenen un problema i aquest problema es diu tres per cent” 24 de febrer de 2005 -  Jaume V.Aroca, foto Pedro Madueño.

Resulta curiós constatar que la majoria dels redactors sènior d’aquesta casa –una manera amable de dir que ja són, som, grans– recorden bé on eren aquella tarda del 24 de febrer del 2005, just avui fa vint anys, quan el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va pronunciar des del seu escó al Parlament aquella frase, assenyalant Artur Mas: “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu tres per cent”.

En realitat feia ja anys que el pagament de suborns per l’adjudicació d’obra pública era un afer que circulava a Catalunya per sota del silenci. Un silenci que només trencaven ocasionalment alguns heroics dissidents que vivien a la perifèria del sistema polític. Per aquesta raó, sentir el president Maragall deixar anar aquella frase en un ple del Parlament va ser tan disruptiu. El Parlament va concloure el maig del 2005 que no s’havia pogut acreditar el cobrament de comissions. Tot i que possiblement l’expresident no n’ha arribat a ser mai conscient, aquella declaració va ser l’avançament polític d’una autèntica tempesta legal que acabaria desencadenant la dissolució de Convergència, enviaria “a la paperera de la història” algun dels seus dirigents i desembocaria en una considerable llista de judicis i condemnes entre les quals sobresurt amb nota el cas del Palau de la Música. Maragall tenia raó, però llavors ningú no l’hi va donar. Ni ell mateix, i menys encara el seu propi partit.

És interessant repassar les actes d’aquell ple de fa 20 anys. Després de fer aquella denúncia Artur Mas va prendre la paraula des del seu escó per demanar a Maragall que retirés el que havia dit. I Maragall ho va fer. Va tornar el silenci.

El següent diputat a intervenir va ser Miquel Iceta, el portaveu del PSC en aquell moment, que va començar així la seva intervenció. “He estat a punt de demanar-li empara [adreçant-se al president del Parlament] perquè corregim el risc de perdre el fil del debat”... No va fer cap una al·lusió a la denúncia plantejada per Maragall i si ho va fer va ser per rebatre-la: “No es poden fer acusacions infundades”.

Un dels assessors principals de Maragall, que ara gaudeix d’una plàcida jubilació, recorda que aquella declaració no estava prevista. “Volíem fer-ho més endavant. El president volia parlar de la corrupció, sí, però havíem acordat que aquell no era el moment”. I amb raó. Maragall va prendre la paraula al final del ple en què el llavors el conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, va defensar l’actuació del Govern en la crisi suscitada per l’enfonsament del túnel del Carmel a conseqüència de les obres de construcció de l’ampliació del metro. Mil dues-centes persones havien estat desallotjades de casa seva a conseqüència d’un error derivat d’un projecte planificat i encarregat per la Generalitat convergent, però executat per la Generalitat del tripartit –el govern de PSC, ERC i els ecosocialistes d’ICV. El desastre era massa colossal per embolicar-se a bufetades. No hi va arribar a haver mai responsables legals del forat del Carmel, ja que la investigació judicial va quedar arxivada el juliol del 2008. I tampoc no hi va haver responsables polítics. La comissió d’investigació creada al Parlament va concloure el maig del 2005 que no s’havia pogut acreditar el cobrament de comissions.

Una afirmació que, temps després, començarien a desbaratar els tribunals amb sentències com les dels casos Adigsa, el Palau de la Música, ITV, Pretòria –en el qual també hi havia implicats càrrecs del PSC–, Barcelona Regional, el cas 3%, que va començar a Torredembarra i que continua pendent de judici a l’ Audiència Nacional, fins a arribar a la confessió del president Pujol el 25 de juliol del 2014. Però això últim ja són figues d’un altre paner. Forma part d’un altre episodi de la política catalana. Una altra guerra molt més bruta.

Allò d’aquella tarda al Parlament no va ser una d’aquelles maragallades que amics i adversaris atribuïen al caràcter, entre la candidesa i l’arrogància, del llavors president. “Quan vam arribar al Govern vam demanar una auditoria interna i el resultat va ser un informe de milers de pàgines que concloïa que els mètodes de contractació eren molt millorables, que hi havia poc control i encara menys exigència als contractistes”, recorda el seu assessor. El document, tot i això, no exposava casos concrets, ni assenyalava culpables. Maragall se sentia molt frustrat en aquell debat del Carmel. El desastre havia passat a la ciutat on ell havia estat alcalde i en un barri modest, un d’aquells que ell havia cuidat amb el seu model d’urbanisme igualitari. I ara s’havia enfonsat a conseqüència d’un projecte de què no se sentia responsable, però del qual els seus adversaris, singularment Artur Mas en el curs del ple, el feien únic culpable. De manera que va deixar anar aquella frase que anava més lluny que l’auditoria que tenia sobre la taula del despatx li permetia afirmar. Potser per això va acabar retirant les seves paraules –un gest que només li van retreure en el ple dos diputats d’Esquerra Republicana, Carod Rovira i Joan Ridao. Ho va fer per aquesta raó i per preservar el seu gran projecte polític, inviable sense el suport de Convergència, el nou Estatut, que seria font de noves frustracions molt més profundes que el túnel del Carmel. En les seves memòries Pasqual Maragall diu: “Els meus gairebé tres anys d’ estada al Palau de la Generalitat no van ser els més feliços de la meva vida política. Ho podrien haver estat, però no ho van ser”.