NOTICIES FRESQUES

Fa una temporada que llegeixo llibres sobre el món periodístic durant el franquisme, i tots els testimonis coincideixen a assenyalar que la corrupció i la venalitat campaven al seu aire a les redaccions dels diaris. Era una època de pluriocupació i misèria, i cap redactor no deixava escapar l’oportunitat de fer-se un tip de croquetes a les rodes de premsa que anaven acompanyades de refrigeri o piscolabis. En un món així, de carpantes, cadascú esgarrapava el que podia, i no era fàcil resistir-se a les corrupteles, escriu Ignacio Martínez de Pisón.

Sovint aquelles corrupteles encoratjaven a la mateixa administració. Juan Luis Cebrián recorda que, als anys cinquanta, quan el seu pare era un dels capitostos d’Arriba, òrgan oficial de la Falange, el Ministeri de Comerç utilitzava els permisos d'importació per gratificar els periodistes obedients. T’adjudicaven, per exemple, la llicència d’un automòbil Vauxhall, i tu només l'havies de vendre'l per emportar-te un bon pessic, que et donava per comprar-te un cotxe de fabricació nacional i viure uns quants mesos... 

Ho sabem: en aquells anys abundaven els periodistes sobrerecollidors (és a dir, que agafaven sobres). Una de les seccions més sobrercollidores era la de la crítica teatral, perquè les companyies s’ho jugaven tot el dia de l’estrena. El fundador de ’El Caso', Eugenio Suárez, no se n’està de reconèixer que la secció titulada 'El Estreno entre Bastidores' tenia unes tarifes especials si el director de la companyia volia que es publiqués una columna laudatòria l’endemà de l’estrena: tot a gust del consumidor. 

Per Pueblo , diari dels sindicats verticals, va passar molta gent, i abunden els testimonis sobre el dia a dia a la redacció: Jesús María Amilibia, Jesús Pardo, Ja­vier Reverte, el mateix Emilio Romero, que en va ser el director durant gairebé trenta anys... Les seccions més corruptes de Pueblo eren les de cinema i toros. El responsable de la primera era un falangista que es passejava per la redacció amb una pistola i que no sempre es molestava a veure les pel·lícules que havia d’elogiar. El de la segona havia arribat a un acord amb el diari per disposar de les dues pàgines de la seva secció com si fos un cortijo de la seva propietat. Ell abonava a Pueblo una espècie de cànon, i Pueblo l’autoritzava a cobrar a empresaris taurins, ramaders, apoderats, toreros... El Cordobés, pel que sembla, li pagava un milió de pessetes a l’any a canvi d’unes quantes pàgines amb fotos seves i d’unes crítiques invariablement ditiràmbiques. No crec que aquelles corrupteles hagin sobreviscut a les gairebé cinc dècades que portem de democràcia i prosperitat. No almenys en aquelles seccions de teatre, cinema i toros. En canvi, la corrupció en la informació financera ha existit i existirà sempre. Són massa interessos en joc, i és tot massa fàcil: jo anuncio que tal empresa està a punt de fer fallida, i els accionistes corren a desfer-se de les ac­cions, amb la qual cosa l’empresa, com en les bones profecies autocomplertes, acaba fent fallida. La conclusió cau pel seu propi pes: si no vols que la teva empresa faci fallida, ja saps que pots passar per caixa. (Una pràctica no gaire diferent de la de certs professionals de l’extorsió que t’amenacen de posar-te una querella i enfonsar-te la reputació, però estan disposats a reconsiderar-ho si et decideixes a gratar-te la butxaca). 

Està en joc la qualitat de la informació. Amb la democràcia, la societat espanyola es va acostumar a una informació rigorosa, veraç i lliure de censura, però de sobte va arribar internet i tot l’ante­rior va quedar desbaratat mentre la nova realitat no acabava de configurar-se. Ara mateix, qualsevol que tingui estalviats uns calerons pot fundar un diari digital i començar impunement a difondre tota mena de notícies: d’aquí a practicar el xantatge només hi ha un pas. La desregulació s’ha apropiat d’un àmbit en el qual, fins no fa gaire, les notícies arribaven per canals convenientment reglamentats i calia esquivar molts controls per aconseguir col·locar amb èxit una falòrnia. El vell periodisme de paper, al qual molts continuem sent fidels encara que sigui en pdf, és una de les últimes barreres que ens defensen de totes aquelles falsedats que el nou pe­riodisme dels clickbaits s’ha acostumat a difondre.