COSES DELS IDIOMES

De passeig per la ciutat. Un estrèpit d’idiomes i accents. Una Babel a cada orella. Veure, mirar, sentir i sobretot escoltar. El passejant se sent com enmig d’un relat, com en un jeroglífic auditiu que voldria desxifrar. A Barcelona, 300 llengües inventariades. Un perfum de tons i deixos. La bretxa de comunicació emocional a través de la parla, que, amb la irrupció de tot l’univers ­digital, s’ha complicat. Els idiomes tenen matisos i el seu pantone particular; de fet, en el món del cant es parla del “color de la veu”, escriu Joan-Pere Viladecans.

Uns idiomes, per llunyans, ens poden semblar aspres, sobris, potser poc expressius, antics. I d’altres, envoltants, olorosament mediterranis, material per ser cantat. L’idioma en què pensem és la nostra pàtria per molts altres que entenguem i parlem. I cada llengua, amb el seu prestigi.

Fa anys, quan les llibertats estaven segrestades i també el nostre idioma per un franquisme ferotge, miràvem a França. Molts pares procuraven que els seus fills i filles aprenguessin francès, més que per un futur professional, per una voluntat cultural i de coneixement. La Península era un erm. Aviat l’anglès arrasaria, per a bé i per a mal. Era quan La marsellesa venia a ser el nostre segon himne. I amb quina devoció –i cal dir-ho tot: amb certes dosis de bicarbonat– anàvem a veure tot allò de la nouvelle vague , ja ho saben: Truffaut, Godard, Resnais..., amb els corresponents fòrums posteriors. I els viatges a Perpinyà amagant els discos de Raimon i Paco Ibáñez, els llibres de Ruedo Ibérico i una mica més de discerniment d’un idioma tan veí.

El passejant indígena escoltarà, de vegades desconcertat, pararà l’orella i intentarà esbrinar si entén alguna cosa del que sent. Endevinarà, amb més o menys èxit, l’origen dels parlants, la seva procedència. I l’assaltarà una desfeta d’autoestima quan sigui interpel·lat, preguntat per una persona de la qual no entén res. Aquesta ciutat és, ara com ara, una immensa pinacoteca de llengües, cada una amb el seu accent; al capdavall, amb la seva ànima. El màxim botí de l’ésser humà: el seu idioma, la seva identitat.

Els que en saben diuen que el nostre idioma­ està malalt. Que el català pateix un retrocés en la seva pràctica. Cert, el passejant vernacle ho certifica: s’utilitza menys. Tornem a altres temps, en la tan celebrada transició el català era una llengua de culte. Prestigiada a tota la Pell de Brau. La veu de l’avantguarda, de la cançó, la literatura dels clàssics… el respecte i l’admiració

per una cultura que havia resistit. I ara? El passejant sent menys la seva llengua. No és, per descomptat, una bona notícia. Aquí ho deixo.