MADRID EM MATA I LA COMUNITAT EM REMATA

Fernando Savater és dels intel·lectuals més lúcids en el sentit estricte d'intel·lectualitat i lucidesa. Diàfan ha estat el seu compromís contra la desraó a la seva terra basca natal, i diàfan és l'home davant l'entrevista concedida a ABC, que no es pot llegir sense estar subscrit, encara que no fa gaire falta, ja que amb el titular es confirma que aquest senyor no ha entès res i no sé per on va la seva lucidesa quan afirma: Madrid és el refugi dels qui hem fugit dels nacionalismes, i afegeix que li agrada un Madrid tardorenc i la llibertat en tots els sentits i en tots els ordres que respira a la capital.

Curiós el raonament de Savater, quan precisament a Madrid habita el més tòxic dels nacionalismes, com és l'Espanyol, i a sobre cohabita amb ell, el separatisme de la Comunitat de Madrid, el processisme salvatge i insolidari d'Isabel Díaz Ayuso. Fernando Savater porta una llarga temporada mort intel·lectualment, només que l'home no ho sap, i és una pena veure'l deambular entre les ruines de la seva intel·ligencia. Trist i patètic final per a un home que si va ser lúcid i diàfan fa temps, però d'això fa molt de temps, de quan llegia i es veia amb Cioran. A diferència de Savater, a mi, Madrid em mata i la Comunitat em remata.

Deia abans que Savater no havia entès res, i crec que així és. Cap nacionalisme és bo, menys encara si està armat, i potser el més nociu sigui l'Espanyol, perquè no és capaç de reconèixer-se com a tal, i el català, encara que no és el cas (com s'ha pogut veure) no és diferent dels altres, que en aquest assumpte no hi ha fet diferencial que valgui, i pàtries i banderes l'únic que arrosseguen rere seu és frustració, odi, sang, morts i violència. Un nacionalisme s'irrita quan sent l'amenaça d'un altre nacionalisme, quan percep l'ambició d'aquest altre, i en aquest punt seguim actualment, ancorats i sense possibilitat de solució, ans al contrari. Però no donem la culpa de tot el desastre als autèntics responsables, També els ciutadans tenim la nostra part de culpa, potser hauríem de ser més curosos a l'hora de votar. Suposo que hauria de ser d'una altra manera, i voldria que fos així, però no m'hi veig, em sento incapaç d'identificar-me amb cap nacionalisme, el del meu país inclòs, i faig meva la frase de Theo Angelopoulos : "No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè soc sempre i arreu un estranger."