ALVES, LE PEN I ELS MALEÏTS JUTGES

Avorriré els lectors si aquesta setmana decideixo tornar a parlar de sentències? Em temo el pitjor, però els casos Alves i Le Pen i l’enrenou d’opinions que han sorgit al seu entorn animen a córrer el risc. No fos cas que a l’anàlisi de la justícia penal s’hi dediquin tan sols la ministra Montero i Vladímir Putin, cosa que no portaria res de bo, escriu Javier Melero a la vanguardia.

El primer que crida l’atenció, sobretot als que som donats a la sorpresa, és que les dues sentències siguin aplaudides o injuriades (segons la trinxera) no per la seva qualitat, sinó pels efectes que puguin causar en la vida pública. Simplificant, a un dels pols li sembla de primera la condemna a Marine Le Pen (al contrari que a Putin) i demana respecte per al Tribunal francès, mentre que la del cas Alves els fa venir ganes de plantar una guillotina a la plaça Catalunya. L’altre pol (per a això és un pol) ho veu just al revés. Però, rarament, no he aconseguit trobar un sol comentari que qüestioni la qualitat de la sentència del cas Alves. Al contrari, hi ha unanimitat sobre les seves virtuts tècniques. No se li retreuen

–malgrat les invectives de la senyora Montero, que diuen poc sobre la sentència però molt sobre la senyora Montero– vicis en el raonament o errors en l’aplicació de la llei: el que se li diu és que la presumpció d’innocència és una exageració i que l’absolució d’Alves tindrà la conseqüència social indesitjable que futures víctimes d’agressions sexuals arribin a pensar que denunciar els fets és un calvari intolerable, que converteix el silenci, la ràbia i la desesperació en les alternatives més raonables.

És possible que tinguin raó. I també és possible que el tribunal –per molt que sigui, com és el cas, irreprotxablement empàtic amb les víctimes de violència se­xual, majoritàriament femení i inatacablement progressista–, encara que tingués la millor voluntat de creure el relat de la denunciant, al final es veiés impedit de fer-ho. Per als jutges, la seva denúncia podia ser tan creïble com vostès vulguin, però no era fiable en els termes que exigeix una condemna que implica la presó per a un ciutadà. Era probable que digués la veritat, però les contradiccions del seu relat impedien que poguessin considerar-ho prova de prou càrrec. Són les grandeses i misèries de l’ in dubio pro reo, que potser no agrada, però defugir-ne condueix a la tirania i al terror penal.

El dret no tendeix a comprovar la veritat, tendeix a establir allò que pugui ser provat

Queda més lluny, però tampoc no he conegut crítiques tècniques a la sentència que inhabilita per a la política Marine Le Pen. És més, pel que sembla tothom admet que ha quedat àmpliament acreditada al judici la desviació il·lícita de fons comunitaris per finançar personal del partit. I els jutges, pel que sembla, també són funcionaris irreprotxables sense la més mínima vel·leïtat política o amb tendència a un ús alternatiu del dret.

Però aquesta sentència, com l’altra, té efectes socials adversos. Contribueix a agreujar la polarització, priva de drets electorals la líder del primer partit de França i corromp encara més el clima polític de la República. A més, és rigorosament cert que la majoria dels polítics a França (i a Espanya, i a Itàlia, i a tot Europa) podrien ser condemnats exactament pel mateix frau en cas d’arribar a judici.

Les crítiques venen perquè es diu que, encara que els fets siguin inexorablement certs, el tribunal hauria d’haver evitat condemnar-los per impedir la liquidació d’un líder polític contradient el veredicte de les urnes. És a dir, que el sentit social imposaria als jutges prescindir de les evidències del delicte que tenien a sobre de la taula per evitar commocions en l’opinió pública.

Està clar, en vista de les reaccions en tots dos assumptes, que una de les equivocacions més freqüents en matèria de justícia és la confusió tàcita entre categories ètiques i jurídiques. Els de l’ofici ho saben perfectament: el dret no tendeix a la comprovació de la justícia o de la veritat, tendeix a l’establiment d’allò que pugui ser provat en un judici amb garanties, independentment de quina pugui ser la veritat o la justícia en termes morals. El que queda provat de la manera legalment establerta és l’únic que pot adquirir la força de la cosa jutjada que substitueix el veritable i el just i val com a veritat, fins i tot encara que sigui fals o injust o ocasioni un problema social. Potser el dret no trobarà aquí la pau, però a aquest estrany animal anar més enllà li resulta impossible.