ESTEM MÉS SOLS QUE MAI?

Ens estem quedant més sols que mai? No és una pregunta retòrica. O almenys no ho és per a analistes tan lúcids de la realitat contemporània com el nord-americà Derek Thompson, editor de la revista The Atlantic i autor d'assajos com On Work: Money, Meaning, Identity o Creadores de hits. En opinió de Thompson, els Estats Units i potser el planeta en conjunt pateixen una epidèmia de solitud autoimposada que està transformant “les nostres personalitats, la nostra ideologia i fins i tot la nostra relació amb la realitat”. Ell ha batejat l'època en què vivim com “el segle antisocial”, i assegura estar patint els seus estralls tant a la seva pròpia vida com a les de la majoria de persones del seu entorn immediat.

En un ambiciós article a la revista que coordina, Thompson parteix d'una anècdota elevada a categoria, interpretada com a símptoma: al bar mexicà de Carolina del Nord que freqüenta ell des de fa anys ja gairebé ningú no acudeix a prendre un parell de cerveses a la barra i xerrar amb els parroquians. Avui, el negoci sembla anar millor que mai, però ha esdevingut un local de menjar preparat que despatxa desenes de safates per minut. La gent les encarrega fent ús d'una aplicació, les recull d'un taulell al costat de la cuina, les paga i se les emporta a casa. Una delicada coreografia de consum que s'executa amb precisió mecànica i, almenys per a Thompson, descoratjadora, en qüestió de segons i sense que ningú no creui ni una sola paraula.

Un establiment que fins a un parell d'anys vivia de la interacció social espontània i loquaç s'ha convertit en un nucli silenciós d'intercanvi de safates de menjar per diners. Els cambrers ja no exerceixen de psicòlegs. Les taules ja gairebé no s'utilitzen, han deixat de ser clubs socials o oficines improvisades. Els Estats Units de Frasier, Norm i Sam Malone estan deixant d'existir-hi. Què ha passat? Thompon conversa amb Rae Mosher, administrador del reconvertit bar mexicà, i hi troba un professional pragmàtic, que ha aconseguit interpretar amb precisió les expectatives i hàbits dels seus nous clients: no volen interactuar amb ningú, en tenen prou amb integrar un acte de consum senzill i asèptic a les seves rutines quotidianes. Per què obstinar-se a treure'ls de la nova zona de confort, de les bombolles de fòbia social en equilibri amb la hiperconnectivitat autista? Donem-los el que demanen.

Thompson té una tesi: un enemic invisible (diguem, provisionalment, que ha estat una coalició de pandèmia, telèfons mòbils i el signe dels temps) fa que passem cada cop més temps a les nostres llars, consolidats com a refugis de confort i lleure. Això ha reforçat dos tipus de connexions humanes: les més properes (amb la família nuclear i els amics íntims) i les més llunyanes, les desenes, centenars o milers d'éssers humans amb què interactuem de manera esporàdica en xarxes socials. El que estem sacrificant amb aquest canvi d‟hàbits i reorganització general del nostre temps és l‟ampli espectre de relacions intermèdies. Veïns, gent del barri, companys de feina, cambrers i dependents dels locals que freqüentem. Persones, en definitiva, que formen part del nostre entorn immediat però no del nostre cercle íntim ia les quals no fa gaire dedicàvem una part substancial del nostre temps.

L'erosió imparable d'aquest cercle intermedi explicaria, de nou segons Thompson, que l'únic que intercanviem amb les cares conegudes sigui una salutació cauta i reticent i que, cada cop més, esmorzem, mengem, sopem i fins i tot ens prenguem una cervesa sols, amb el nostre telèfon mòbil o davant de la pantalla de l'ordinador. Però això no ho és tot. D'aquest anell immediatament superficial distant depèn, en gran mesura, la textura social i la consolidació de xarxes comunitàries. És a llocs com els bars on la gent es dóna (o es donava) l'oportunitat d'explorar-se, conèixer-se, entendre's i establir petites o grans connexions analògiques. Als bars es formaven partits polítics i clubs socials, es forjaven amistats exprés o connexions eròtiques. Tot això, antídots contra la solitud.

I a Espanya? Com es tradueix al nostre país aquesta epidèmia global de solitud autoimposada que fa que els éssers humans siguem cada cop més infeliços? Dades recents, com les d'un estudi del 2024 elaborat per la consultora HSBC, apunten que també els espanyols (com els nord-americans ia diferència de finlandesos i costarricencs) ens sentim avui més sols que mai. La tendència es venia observant de manera molt nítida, des de fa almenys una dècada, entre els més grans de 65 anys, i solia considerar-se un dels peatges que paguem per ser una de les societats més longeves del món: els espanyols viuen cada vegada més temps i, tard o d'hora, es queden gairebé sense companyia.

La novetat és que cada cop són més (al voltant d'un de cada quatre) els joves i adolescents espanyols que se senten sols o molt sols. És més, tres de cada quatre diuen que coneixen almenys una persona del seu grup d'edat que pateix soledat no desitjada. L'estudi ha detectat correlacions que podrien resultar molt significatives. Per exemple, prop de la meitat dels que diuen que se senten sols assegura haver patit discriminació o assetjament a l'escola. I, com passa als Estats Units, els joves que utilitzen més internet i les xarxes socials solen ser els més proclius a sentir-se sols ia queixar-se d'una falta nociva de relacions “reals”.

Altres indicadors apunten en la mateixa adreça. A Espanya, ja fa uns quants anys que el nombre de persones adultes sense parella (20,68 milions de persones) supera el de casades (20,1). Per descomptat, entre els 14,9 milions de solters i els 5,8 milions de separats i vidus hi ha un alt percentatge de persones que tenen relacions sentimentals no formalitzades, però les xifres suposen, en qualsevol cas, un cop de volant brusc en direcció a una societat amb cada vegada menys projectes de convivència i compromisos estables.

L'Enquesta Contínua de Llars de l'Institut Nacional Estadística (INE) explica també una història molt semblant: el nombre d'espanyols que viuen sols no deixa d'augmentar i ja ha arribat als 4.584.200 d'individus. De moment, aquest índex de solitud residencial afecta sobretot els més grans de 65 anys (25% del total), però està augmentant en tots els grups d'edat. Cada cop són més els ciutadans que asseguren haver passat gairebé tota la seva vida adulta en completa soledat.

Finalment, la dada que potser ens apropa més a respondre a una pregunta crucial: hi ha una excepció ibèrica en termes de solitud o més aviat estem més a prop del que creiem dels Estats Units que descriu Derek Thompson? Aquesta dada és el percentatge d'espanyols que dinen i sopen sols de manera habitual. I, pel que sembla, no deixa de créixer i ja supera el 20%, no gaire lluny del 25% registrat als Estats Units.

Ja fa 43 anys que Paul Auster va escriure La invenció de la soledat. Al nostre món contemporani d'hiperconnectivitat i solituds molt concorregudes, l'estem reinventant. També a l'Espanya dels centenars de milers de bars.