PER LA BOCA MOR EL FISCAL GENERAL 18.10.24

Per la boca mor el peix. D’aquest refrany se’n recordarà tota la vida l’encara fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, després de la seva imputació per la sala del TS per bocamoll; o el que és el mateix, per revelació de secrets del xicot d’Isabel Díaz Ayuso, Alberto González Amador.  El fiscal va voler baixar al fang de les navalles armat només de capçalera oficial en una nota de premsa i n’ha sortit escaldat. Tots sabem que no hi hauria notícies de veritat sense filtracions i revelacions de secrets per part de funcionaris de divers tipus i condició. Però aquestes revelacions, sempre sucoses, de vegades fins i tot necessàries i mai desinteressades, tenen el seu caminito de Jerez particular per preservar les formes i evitar que el castell de la institucionalitat regida per la llei s’ensorri. I entre aquestes regles no hi consta que una negociació en curs d’un ciutadà amb la Fiscalia per frau fiscal es publiciti per apuntalar una versió de la història davant els mitjans de comunicació, encara que sigui la certa. Cada lluita, també cada lluitador, té les seves pròpies regles. I les del fiscal general no són les de la baralla de carrer, no almenys a cara descoberta. Que González Amador, emprenedor liberal de nit, munyidor de la mamella pública de dia, es lucrés a l’estil pirata amb les mascaretes mentre els seus compatriotes cantaven cançons del Dúo Dinámico als balcons en l’esbarjo de vespre de la pandèmia, és prou motiu per perdre-li el respecte. Que a més intentés, segons sembla, estalviar-se els impostos dels seus abundants beneficis justifica anar-se’n del restaurant si el maître l’asseu en una taula al nostre costat.  Però això no empara el fiscal general de l’Estat per fer de la seva capa una casaca i forçar els seus subordinats a punxar a través dels altaveus una negociació en curs amb la Fiscalia en què l’investigat, en moltes ocasions, accepta declarar-se culpable després de calibrar els riscos i beneficis d’anar fins al final amb la seva defensa, ja que assumeix el risc de perdre i pagar una factura més gran que la derivada de l’acord previ que persegueix. No n’hi havia necessitat, ni tan sols en el cas que, sent generosos, vulguem considerar les raons que argüeix el fiscal general per justificar el que va fer. 

El Govern ha sortit a socórrer-lo avalant la seva decisió de continuar al capdavant de les seves responsabilitats. Però que dues de les tres associacions de fiscals, entre les quals la majoritària, hagin exigit el seu cessament o dimissió amb efectes immediats deixa García Ortiz en una situació d’allò més precària. Es pot manar i ordenar a qui t’ha perdut el respecte definitivament, però no és l’escenari que sembla ideal en una de les principals institucions de l’Estat. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ha proporcionat una hàbil cobertura al fiscal general a través d’una pregunta de fàcil resposta: pot ser delicte a Espanya perseguir la veritat? El ministre, òbviament, ja sap que això no és delicte. Igual que també sap que sí pot ser-ho que un servidor públic se salti les obligacions que li són in­herents al càrrec. D’això i no d’una altra cosa és del que va la imputació de García Ortiz. Més expansiva ha estat la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, per qui tot obeeix a un intent de criminalització de la Fiscalia per part de la dreta i els seus acòlits. Direm, en aquest cas, que de raó potser no n’hi falta, però afegirem que el fiscal ge­neral ha posat molt de la seva part per dibuixar-se la diana al pit. De tornada a l’emprenedor parasitari González Amador, millor ens aixequem del restaurant si coincidim amb ell. Però generalitzant aquesta norma de conducta per part nostra, comptant les innominables cares del passat – Zaplana, l’últim– i del present – Ábalos, el penúltim– que mereixerien una resposta semblant o pitjor, potser quedaríem obligats a menjar sempre a casa. Potser no quedaria cap restaurant on amagar-se.- Josep Martí Blanc. Dit això, en primer lloc, s'ha de dir que és habitual la filtració d'informació de la justícia abans d'hora. A Catalunya en sabem d'això un munt. ¿Quants del procés s'han trobat a la porta de casa seva una munió de periodistes que l'han informat que els venien a detenir o a registrar el seu habitatge les forces de seguretat de l'Estat, sense que ells ho sabessin?, o la filtració a uns diaris determinats, de dades de casos que estaven sota secret sumarial, I la definitiva. La informació dels fets per part de 'el diario.es'. La primera revelació de secrets va ser de Miguel Ángel Rodríguez, que va enviar correus a diversos mitjans abans del desmentiment de la Fiscalia.

"elDiario.es publicó en exclusiva el 12 de marzo de este año que González Amador había sido denunciado por la Fiscalía por un doble fraude fiscal de 350.951 euros cometido entre 2020 y 2021. El empresario del sector sanitario urdió un entramado de facturas falsas para reducir drásticamente la factura fiscal de su empresa y pagar mucho menos dinero del que debería por el Impuesto de Sociedades después de cobrar varios millones de euros en comisiones salidas de operaciones de compraventa de material sanitario en lo peor de la pandemia de coronavirus. Un día después, varios medios de comunicación publicaron una información falsa que daba a entender que el fiscal que le había investigado y denunciado, Julián Salto, había ofrecido un pacto a González Amador. Otros añadían que la operación había sido paralizada “por órdenes de arriba”. Es decir, que la Fiscalía General había frustrado un acuerdo que habría permitido que el caso fuera cerrado mucho más rápido, con mucho menos ruido y sin que la pareja de Díaz Ayuso se arriesgara a entrar en la cárcel.  La información sobre la oferta de pacto fue publicada por medios como El Mundo, Libertad Digital, El Debate o Vozpópuli, que citaban fuentes “del entorno” de Díaz Ayuso. Tal y como explicó este periódico, horas antes había sido Miguel Ángel Rodríguez quien había remitido a varios periodistas un correo electrónico amputado para hacer ver que el fiscal que investigó a González Amador trató de llegar a un acuerdo con él para evitar el juicio pero que fueron “órdenes de arriba” las que frenaron esa conformidad. Casi en paralelo, el jefe de gabinete de la presidenta madrileña inició una ofensiva contra los medios que informaban del caso: amenazó con cerrar elDiario.es y se inventó que unos periodistas de este medio habían acudido encapuchados al domicilio de la presidenta y señaló también a dos reporteros de El País. 

Las conversaciones entre el abogado de González Amador y el fiscal eran reales pero todo había sucedido al revés. Había sido el empresario el que se había dirigido por correo al Ministerio Público para ofrecer un pacto mucho antes del momento habitual para hacerlo. Y el fiscal del caso, Julián Salto, le había explicado que eso era factible incluso si el resto de denunciados no quería pactar. Pero ni el ofrecimiento había surgido de la Fiscalía ni ese posible acuerdo de conciliación había sido abortado desde las altas instancias para buscar un proceso largo y tortuoso para González Amador. 

Diversos medios de comunicación, entre ellos elDiario.es, publicaron cómo habían ocurrido los hechos y también parte del contenido de los correos que habían cruzado. Fue horas después, a las 10:22 de la mañana del 14 de marzo, cuando la Fiscalía de Madrid remitió un comunicado detallando cómo habían sido estas conversaciones. Desde entonces, el Ministerio Público siempre ha defendido que su objetivo no era revelar datos confidenciales del caso sino desmentir informaciones falsas que arrojaban sospechas sobre su actuación. Todo terminó en manos del Tribunal Superior de Justicia de Madrid cuando la defensa de González Amador presentó una querella contra la Fiscalía por el comunicado.

El Ilustre Colegio de Abogados de Madrid (ICAM) se unió a una ofensiva penal contra el Ministerio Público, que en ningún momento abordó la posibilidad de que una primera filtración parcial de ese correo procediera precisamente del entorno de Isabel Díaz Ayuso y en concreto de su jefe de gabinete. El Tribunal Superior de Justicia abrió unas diligencias a lo largo de las cuales el juez Francisco José Goyena rechazó la posibilidad de investigar más allá del comunicado. En el marco de esas pesquisas acudieron a declarar como testigos varios fiscales. Entre ellos, el fiscal Salto, que declaró que en la noche del 13 de marzo recibió dos llamadas de la fiscal jefa provincial, que le comunicó que el fiscal general había llamado preocupado por una noticia de prensa sobre un acuerdo de conformidad. Y que ésta le pidió todos los correos intercambiados con la defensa de González Amador, que él le facilitó. Esta fiscal ratificó esos hechos y aseguró que a ella le habían reclamado los correos desde la Fiscalía General del Estado y que se encargó de remitirlos. Por su parte, la fiscal superior de la Comunidad de Madrid, Almudena Lastra, enfrentada desde hace meses a García Ortiz, entregó mensajes de WhatsApp que éste le envió el 13 de marzo y en los que le ordenaba sacar un desmentido ante los bulos publicados en varios medios de comunicación. Además, en su declaración como testigo, afirmó que ella se había negado a asumir la nota al incluir los datos de las comunicaciones internas entre el fiscal Salto y la defensa de González Amador, pero que entendió que el fiscal general le dio una orden, de carácter imperativo “hay que sacarla ya”. És per això que el Fiscal General no hauria de dimitir del seu càrrec d'una acusació falsa que no arribarà enlloc, com la denúncia del PP al PSOE que ja ha estat desestimada. El que no m'ha agradat del cas, encara que ho puc entendre, és la vetlada amenaça del Fiscal General. Dient que ell té molta informació de molta gent, encara que no la pensa fer servir, però.

UGANDA, PAÍS D'ACOLLIDA 17.10.24

El govern neerlandès, que inclou la dreta radical, ha anunciat aquest dimecres que està explorant la possibilitat de deportar i allotjar a Uganda als sol·licitants d'asil procedents de països africans que hagin esgotat tots els recursos legals per aconseguir la residència legal a Països Baixos, a canvi d'una compensació econòmica per a Kampala. La ministra neerlandesa de Comerç Exterior i Cooperació al Desenvolupament, la ultradretana Reinette Klever, ha anunciat, durant una visita de treball a Uganda, que la seva col·lega, la ministra de Migració i Asil, Marjolein Faber, desenvoluparà aquesta idea i avançarà que el govern ugandès no està en contra del plantejament i que se li oferirà una compensació econòmica a canvi. La idea és deportar i allotjar a Uganda els sol·licitants d'assil, que, procedents de països d'Àfrica, hagin estat ja rebutjats als Països Baixos després de recórrer a totes les vies legals possibles, i l'objectiu és que, des de Kampala, siguin retornats al seu país d'origen.

“El que al final volem és reduir la migració. Per al govern, és important que els qui hagin esgotat els seus recursos legals tornin al seu país d'origen. I aquí és on a vegades s'estanca la situació”, ha assenyalat la ministra Klever, que ha assegurat que els Països Baixos tenen “una llarga relació amb Uganda i aquest és un país hospitalari”, per la qual cosa Faber “continuarà explorant els possibilitats”.

Uganda té el camp de refugiats més superpoblat de tot Àfrica: un milió sis-centes mil persones. Més del doble que la Unió Europea, en termes de percentatge de la població. Però les retallades financeres podrien posar en perill aquest model de portes obertes. La majoria dels refugiats fugen dels veïns Sudan del Sud i República Democràtica del Congo, tots dos amb inacabables abusos, violència i enfrontaments. El 81% dels refugiats són dones i nens, que sovint han fugit després que els seus llogarets fossin assaltats i els seus marits i pares assassinats. A l'assentament de Nakivale, llar de 185.000 persones al sud-oest d'Uganda, a prop de la frontera amb Tanzània, arriben nous refugiats ininterrompudament.

Em pregunto fins a quin punt poden caure més baix aquests miserables dirigents europeus, com Klever o Meloni, amb la connivència – sembla de Von der Leyen. Veieu ara la seva misèria moral i ètica, la seva inhumanitat. Com tan indignament representen els bandejats valors europeus,

ACNUR DES DE GINEBRA  INFORMA – Uganda acull un nombre cada vegada més gran de persones procedents del Sudan – més de 33.000 persones, 19.000 de les quals han arribat a Kampala des de principis del 2024 – a la recerca de seguretat davant d'una guerra que fa més d'un any que assola al país. La majoria de les persones que arriben del Sudan són de Khartum, i moltes tenen estudis universitaris. Incloses les sudaneses, cada setmana arriben a Uganda una mitjana de 2.500 persones, sobretot de la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud, impulsades principalment pels conflictes en curs i els problemes relacionats amb el clima. La contínua afluència de persones refugiades no apareix en els titulars, però, combinada amb l'escassetat de fons, exerceix una pressió important sobre els serveis de protecció i assistència que es presten als refugiats ia les comunitats que els acullen, cosa que posa en perill el règim de protecció sòlid i el model de resposta als refugiats d'Uganda.

A causa dels dèficits de finançament, el sector salut -que atén tant la població refugiada com la d'acollida circumdant- ja s'ha vist durament afectat. S'ha hagut de reduir el personal dels centres de salut i no hi ha prou subministraments per cobrir les necessitats crítiques de salut.

Un brot de conjuntivitis (malaltia dels ulls vermells) a tot el país també ha afectat diversos assentaments de refugiats. Per exemple, s'han registrat 141 casos a l'assentament de Nakivale i es tem que pugui empitjorar a causa de l'escassetat d'aigua i sabó, que afecta la higiene. Persisteixen els problemes de salut mental. En les darreres dues setmanes s'han registrat quatre intents de suïcidi entre els refugiats d'Adjumani –dos joves–, fet que posa de manifest la vulnerabilitat de la joventut i la necessitat d'augmentar intervencions específiques.

Les escoles estan saturades i no hi ha prou docents ni material educatiu, cosa que dificulta l'educació de la infància, que representa més de la meitat de la població total refugiada. Els serveis crítics de protecció també es veuen obstaculitzats. Per exemple, el registre de la població refugiada pateix grans retards per manca de material i equips necessaris per agilitzar el procés. Les inversions per donar suport als refugiats amb activitats generadores d'ingressos s'han hagut de reduir, amb el consegüent efecte dòmino en els esforços perquè els refugiats depenguin menys de l'ajuda.

ACNUR i alts funcionaris ugandesos van visitar socis clau, com els governs de Dinamarca, els Països Baixos i Bèlgica, així com institucions de la Unió Europea, per posar en relleu el profund impacte de la reducció del finançament i advocar per recursos addicionals. ACNUR va destacar la importància del suport dels donants per alleujar la difícil situació dels refugiats i les seves comunitats d'acollida, posant èmfasi en el compromís infrangible d'Uganda per complir les promeses cap a una major inclusió socioeconòmica i autosuficiència de les persones refugiades realitzades al Fòrum Mundial sobre els Refugiats 2023.

Uganda acull el nombre més gran de refugiats i sol·licitants d'asil d'Àfrica, amb gairebé 1,7 milions de persones procedents principalment del Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo, i no obstant el 2023 es trobava entre les 13 operacions amb menys finançament de ACNUR a tot el món. El 2024, el Pla Nacional de Resposta als Refugiats d'Uganda (UCRRP, per les sigles en anglès), que busca 858 milions de dòlars nord-americans per a 96 socis per tal de donar suport a més de 1,67 milions de persones refugiades i 2 ,7 milions de membres de les comunitats d'acollida, ha rebut només el 13% dels fons que necessita.

Durant dècades, Uganda ha estat a l'avantguarda de l'assistència a la població refugiada i ha estat un far d'estabilitat a la regió, adoptant polítiques progressistes que exemplifiquen el Pacte Mundial sobre els Refugiats, que permet que les persones refugiades tinguin terres i llibertat de moviment, i resideixin en zones urbanes sempre que puguin mantenir-se per si mateixes.

Els refugiats van devastar el bosc a Uganda per obtenir llenya. Ara treballen per rehabilitar-ho.

LA GAMBA CULÉ ÉS UN McGUFFIN 17.10.24

L'art rupturista és sempre un parany diabòlic. Si no participes del joc, ets un conservador, un grinyolin o les dues coses alhora. Si el teu entusiasme és excessiu, potser et prenen els cabells. Miquel Barceló no deixava de somriure després de mostrar el quadre commemoratiu dels 125 anys d'història. Gairebé amb tota seguretat era de satisfacció. Però sempre hi ha el dubte.

El que sí que té l'art rupturista és que genera reaccions i acciona palanques –perdó– que intenten associar el que veus amb el que ja has vist. Intentes entendre-ho i si no, sentir-ho. Jo vaig veure Kubala –i Joan Laporta també–. Barceló no ens va donar el gust de cap dels dos. Va dir que el seu model era Messi però dins de Messi tenia tot un equip de futbol i un sistema de joc (i una paella marinera, afegeixo), per això sembla més fornit que l'argentí. Llicències d'artista.

A més de Kubala, la meravella rupturista de l'artista barcelonista em va recordar un regal que em van fer fa anys. Consistia en una sessió de mitja hora d'ictioteràpia, que consisteix a submergir els peus en un petit tanc d'aigua, on uns peixets que responen al nom de Garra Rufa netegen i exfolien les cèl·lules mortes de la pell dels peus. La ictioteràpia és una tècnica ancestral… turca. Tenint en compte que la concessionària que s'està encarregant del Camp Nou també és turca, ¿Miquel Barceló està tractant de dir-nos alguna cosa? I els peixets netejant cèl·lules mortes, a què es referia? Als mitjans de comunicació sempre alerta pel que fa a excessos, ocultacions i misteris comptables? Són els peixets Garra Rufa consultors…? Qui ho sap.

El que és cert és que a més a més de talentosa i plena de significats, l'obra no va ser de factura fàcil. El mateix Barceló ho va admetre: “Pensava que no en sortiria. Vaig trigar. He treballat mesos en això. Vaig començar a dibuixar-lo a Mallorca, després, fa tres mesos, a Barcelona (…). Però va ser divertit”. Ho continua sent, de divertit. També ens va eximir Barceló de donar voltes al Messi kubalitzat: “No sé què s'ha de veure al quadre. Però aquí hi ha moltes figures humanes, a dins hi ha un equip de futbol. Onze i alguns més. Vegetals, minerals, animals, peixos... Fins i tot una gamba”. Exacte. La clau és la gamba. Però qui és la gamba…? Deco? Pedri? Guardiola? La gamba és el McGuffin, la clau de tota la simbologia mística del quadre. Està bé haver encarregat per segona vegada una obra pictòrica a algú que no és pintor, primer a Tàpies i ara a Barceló, gamba la gamba, o llagostí, llagostí, no sé quin dels dos mariscs és, encara que Carlos Zanón s'inclina per la gamba. Ja sé que és difícil agradar a tothom al món de l'art, però almenys el bo d'en Jan podria haver encarregat l'obra a un artista qualificat. Ben mirat, l'obra?, més que a Messi o Kubala, em recorda a Ronaldinho sortint de la discoteca a les tantes de la matinada, ballant una samba anant cap al gimnàs. 

Potser no està tan malament, si es tracta de retratar el Barça. A la vanguardia estan duent a terme una enquesta, de moment el 76% no els agrada l'obra de Barceló.

JOBO, L'ADMINISTRACIÓ I ELS NEOLÈXICS 17.10.24

"Yolanda Díaz vol revalorar l'IPREM un 3% i demana a Sánchez que anunciï l'increment aquesta setmana", deia aquest dilluns un titular de premsa. L'IPREM? He hagut de recórrer als cercadors per saber que són les sigles o l'acrònim (unes sigles configurades de manera que permetin la seva pronunciació com una paraula) de l'indicador públic de renda d'efectes múltiples, i que d'aquest indicador en depenen diverses prestacions socials, entre elles el subsidi de desocupació.

Concentració de la secció FSC de CCOO davant del Congres dels Diputats 

Si et creies que amb l'IMV (Ingrés Mínim Vital), la IT (Incapacitat Temporal), la prestació del SOVI (Segur Obligatori de Vellesa i Invalidesa) i poc més ja anaves sobrat en aquest camp, estaves arreglat. Aneu a un CAISS (Centre d'Atenció i Informació de la Seguretat Social) i demaneu un llistat de sigles i acrònims de les prestacions. Si la legislatura passada va ser l'SMI (Salari Mínim Interprofessional) el que va generar tensions internes entre els socis del Govern de coalició, l'IPREM es perfila ara com una nova pedra de discòrdia en aquest mandat.

El XX va ser anomenat el segle de les sigles. Van proliferar com bolets després de la pluja. A tots els àmbits. A l'internacional: ONU, OTAN (o NAT), URSS, KGB, FMI (o IMF)... A la política nacional: UCD, PP, PSOE (bé, aquesta és del XIX), IU, ERC… A l'economia i les empreses: CAMPSA, CEPSA, ONZE, RENFE, AVE, TALGO, BBVA, AENA, ACS, ENDESA, IAG, MAPFRE; UGT (també del segle XIX), CCOO, CSIF, ÚS, CNT, CEOE, CEPYME; OPV, OPA; PIB, EPA, IRPF, IVA, UTE, ERO… A l'educació; EGB, ESO, COU, URJC, APA, AMPA, CEP.

En fi, no us hi afegeixo més sectors ni el desplegament de cada sigla esmentada, que això seria etern. Però les sigles continuen augmentant el seu camp. Ho explica Arsenio Escolar al seu article al diari.es:

"Xafardejava fa uns dies en llocs online de teatres madrilenys quan en un d'ells em vaig trobar aquesta frase: “Si ets JOBO pots beneficiar-te de tarifes especials”. JOBO? Seré jo un JOBO, vindrà la J de jubilat? Vaig intentar clicar a JOBO, sense èxit, i vaig haver de preguntar al cercador què era això de JOBO.

“El jobo, com és comunament anomenat a la República Dominicana, és una fruita que es troba emparentada amb la família de les prunes”, em va contestar la Wikipedia. Però no, no podia ser que un teatre tingués tarifes especials per a prunes. I a més, aquest jobo estava en minúscules… I de sobte: “JOBO és el bo cultural que ha creat l'Ajuntament de Madrid per acostar la cultura als més joves”. Acabéssim! Altres sigles lexicalitzades.

Res no tindria això de criticable o de censurable ―la llengua és un ésser viu, està en permanent evolució i ebullició, es troba de continu bullint― si no fos perquè a l'altra punta del cicle del missatge, a la del receptor, a la dels ciutadans, generalment no es coneixen els nous termes, i la informació no arriba on hauria d'arribar. Amb el Monstre Galimaties del llenguatge administratiu hem topat de nou!

Des de fa uns anys - alguna cosa ha tingut a veure el Manifest per un Llenguatge Clar a l'Administració llançat el gener de 2022 per la revista Archiletras, que dirigeixo -, el llenguatge clar i la comunicació estan en auge entre acadèmics, administracions, institucions, premsa i experts en llenguatge i en comunicació. Aquesta mateixa setmana, per exemple, la Universitat Rey Juan Carlos organitza el II Congrés Internacional sobre Comunicació Clara. Potser cal demanar-li en fòrums com aquest a cada administració pública que tingui permanentment actualitzat i disponible en línia un promptuari amb tot el seu neolèxic, procedeixi o no de sigles o acrònims. Als ciutadans no se'ls pot crear una selva de nous senyals sense donar-los les eines de descodificació.

Vaig pensar, no sé gaire bé per quina raó, que ja que tenia un JOBO ―bo cultural per a joves― l'Ajuntament de Madrid potser hauria creat també un JOB ―bo cultural per a jubilats―. Però no, només he trobat als cercadors que “jubo és una serp verinosa de les famílies de les boes, molt comú a Cuba”.

Recordo haver llegit articles sense comes, sense la lletra A, i també un només amb sigles, però no l'he sabut trobar, ni jo, ni Gémini. De Gemini no em sorprèn, no es mulla ni de conya i es limita a contestar vaguetats i obvietats. Això sí (Carlos no entres) hi ha una IA que genera automàticament acrònims. La diferència entre sigles i acrònims rau en el fet que mentre que les sigles s'escriuen en majúscules i sovint apareixen separades per punts, els acrònims tenen una formació molt més lliure mitjançant parts de paraules. Aquests fragments de paraules no són necessàriament inicials d'altres paraules, com passa amb les sigles.

ERC, UN PARTIT EN DESCOMPOSICIÓ 16.10.24

Esquerra ha entrat en un cul de sac, i és incapaç de sortir-ne. Cada dia, com si es tractés d’un serial que s’acabarà el 30 de novembre, si no hi ha segona temporada a Netflix, es va desgranant la difícil situació que es vivia dins del partit i com funcionava la campanya B i les seves activitats. Fins i tot fa no res estaven en el Govern. A simple vista semblava que dins del partit regnava la calma, però res més lluny de la realitat. Les baralles soterrades ja eren més que evidents en el si de la formació, encara que intentessin mostrar que hi havia bona entesa de cara als votants i a la militància. El detonant que va fer aflorar el mal rotllo van ser els pèssims resultats electorals. Per cert, seria interessant saber qui va ser l'il·luminat que va decidir que era bo per Esquerra avançar les eleccions.

Els republicans van encadenar des de les eleccions municipals del 2023 una pèrdua considerable de suports que en els passats comicis catalans els van fer passar dels 33 diputats al Parlament als 20 actuals. No s’esperaven un revés com el que van rebre, i va ser a partir de llavors quan la tensió interna va sortir a la llum. Oriol Junqueras se’n va anar per tornar i Marta Rovira va anunciar que deixaria el partit després del congrés nacional per no tornar. El que es va fer evident és que els dos líders amb prou feines mantenien contacte. Es van abraçar el 12 de juliol quan la secretària general d’ERC va tornar a Catalunya, però l’abisme entre tots dos ja era insalvable. Va passar el mateix amb Pere Aragonès. No hi havia comunicació entre el carrer Calàbria, on hi havia el despatx de Junqueras, i el Palau de la Generalitat.

No era només un problema d’incomunicació. El ninot de Junqueras que va aparèixer penjat a Sant Vicenç dels Horts o els cartells sobre els germans Maragall han estat part de la guerra bruta que es practicava a Esquerra i és difícil treure l’aigua clara de qui ha estat el responsable o responsables polítics d’aquestes activitats, encara que ahir Ernest Maragall va aclarir d'on ve el mal, en dir que el responsable era de l'entorn de Sant Vicenç dels horts. Abunden les acusacions gruixudes que es llancen els dos bàndols, perquè al final són dos sectors enfrontats dins d’Esquerra a qui curiosament no els separa cap diferència ideològica. Aquesta no és la qüestió, com tampoc no sembla que hi hagi debat sobre on ha d’anar el partit, quina oposició ha de fer al Parlament o al Congrés, si donaran suport als pressupostos catalans i espanyols. A la campanya pel lideratge d’ERC no es parla de res d’això i s’ha focalitzat exclusivament en una lluita caïnita i personal que ningú no és capaç de frenar.

A finals de novembre Esquerre escollirà i tindrà nou líder, però cal veure si aquest serà capaç de recosir un partit que ara està en descomposició. Dit això, aquest nou líder, hauria de ser nou cuny, postprocés. De fet, si tots els dirigents d'ERC del fallit procés dimitissin com va fer Cuixart, seria d'agrair i de rebut. Es demostra cada vegada més que l'heroi de la no proclamació de la república va ser Puigdemont, en contra del parer de Junqueras i Rovira, molt tòxics ambdós. Ja ho deia Fuster, els fanàtics, ai els fanàtics, vegeu, tots els fanàtics són gent de bona fe.

VACANCES A EIVISSA, A 45€ LA NIT 16.10.24

Qui no vagi de vacances a Eivissa, per por del cost de l'estada, gràcies a AIRBNB té el problema solucionat, a 45 euros la nit pot dormir confortablement a l'illa balear. Aquesta és la darrera desmesura turística a Eivissa, i es ven a AirBnb com una “experiència de supervivents”. Costa 45 euros la nit i és una tenda de campanya al mig d'un campament barraquista, al municipi de Sant Josep. L'ajuntament d'aquesta localitat ha detectat que almenys tres tendes de campanya d'aquest poblat, habitat majoritàriament per nord-africans, s'anuncien a la plataforma de lloguer turístic. La troballa es va produir de manera fortuïta després que la Policia Local fes una inspecció rutinària al campament de Can Raspalls: sorprenentment, va detectar dos turistes que sortien del recinte amb les maletes de rodes.

L'anunci continua viu a la pàgina web de la plataforma d'intermediació de lloguers. El suposat propietari és Víctor i en la descripció d'allotjament diu que és a 15 quilòmetres de l'aeroport, sense donar-ne més detalls. Inclou un “còmode matalàs doble”, llençols, gelatera, estris de cuina, sanitari sec, dutxa de bossa (10 litres) i llum de bateria o energia solar. “Ideal només per a dues nits”, alerta el propietari. Avisa que el soroll de cotxes, avions, “bitxos i ocells” no permeten dormir bé (com es pot llegir a l'anunci, reproduït sota aquest paràgraf). També precisa que "no compta amb electricitat" i suggereix portar "una bateria externa de telèfon mòbil". "Si pots deixar la teva zona de confort (breument), et recullo a l'aeroport gratis", afegeix l'anunci.

"Estada increïble, l'amfitrió és molt bona persona i està pendent de tot", diu una de les suposades ressenyes de l'estada. “M'he sentit com a casa. Pots dutxar-te i cuinar. Molt acollidor”, afegeix. “La tenda és perfecta per a dues persones. L'endemà al matí ens va preparar l'esmorzar i ens va portar a la platja”, assenyala una altra.

Eivissa, l'illa del luxe on es poden degustar menús a 1.000 euros, el preu del lloguer d'un habitatge com a qualsevol altre punt d'Espanya, s'ha convertit en el mascaró de proa de la precarietat immobiliària. El fenomen va començar amb el lloguer de balcons a preu d'habitacions, d'aquí va passar a les caravanes com a solució alternativa a l'habitatge i el procés ha acabat amb campaments sencers d'infrahabitatges i barraques davant els quals l'administració fa els ulls grossos, conscient de la situació.

A Can Raspalls, a més dels ocasionals turistes, hi havia aquesta setmana unes 200 persones, però des de l'ajuntament creuen que a l'estiu hi va poder arribar a haver-hi uns 300. A la seva inspecció, la policia va comptabilitzar 154 infrahabitatges, un 56% tendes de campanya i el 43% restant barraques, amb un total de 206 llits. La majoria dels que hi viuen procedeixen del nord d'Àfrica.

"Hem mantingut una actitud empàtica durant un temps a causa de les circumstàncies, però hem arribat a un punt on s´han sobrepassat algunes línies que no podem permetre", ha assegurat l´alcalde del municipi. “Com a administració és moment de posar-nos seriosos i actuar, d'acord amb la justícia, davant de qualsevol activitat il·legal i que perjudiqui els veïns i qualsevol lloc del municipi”, afegeix.

La primera actuació ha estat presentar una denúncia per aquesta activitat il·legal. El propietari, ja identificat, s'enfronta a quatre sancions per exercir una activitat sense llicència (30.000 euros), sense assegurança obligatòria per dur a terme aquesta activitat (30.000 euros) i sense els registres legals (30.000 euros), així com per acampar a una zona prohibida (750 euros).

L'ICS DESPEJA LA ICS DE LES RETALLADES 7.6.24

 

L'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona reduirà l'activitat durant els mesos de juliol, agost i setembre per "ajustar-se al pressupost assignat". Segons ha explicat en una entrevista a El món a RAC1 el director de l'Institut Català de la Salut, Xavier Pérez, es tancaran 270 llits i es reprogramarà un 24% de l'activitat no urgent: "Diferim el que podem diferir i prioritzem el que és urgent". Pérez ha justificat aquesta decisió dient que s'ha incrementat l'activitat al centre sanitari "durant els primers mesos de l'any per compensar i així poder concentrar el tancament a l'estiu". Ara bé, fins ara, mai no s'havia reduït tant l'activitat de l'hospital. Per exemple, l'any passat només es va disminuir un 16%. Sigui com sigui, però, ha matisat les informacions que s'havien difós fins ara, en què s'apuntava que l'hospital aturaria tota l'activitat durant tres mesos. 

Per què es reduirà l'activitat de l'hospital? - El director de l'ICS assegura que l'activitat de l'hospital es reduirà perquè s'han d'ajustar als recursos disponibles i que un dels motius que els ha afectat de ple és que no hi hagués acord pels pressupostos i que es convoquessin eleccions: "la situació de pressupost prorrogat els ha afectat perquè no s'ha incrementat la despesa en salut". Tot i això, reconeix que la falta de recursos a la sanitat pública és un problema que ve de lluny: "El sistema està infrafinançat", ha dit. 

Sobre si es pot produir una situació semblant a la resta d'hospitals públics del país que depenen de l'ICS, ha dit que depèn de cada centre i que són els mateixos hospitals els que "desenvolupen el seu pla de contenció". Malgrat tot, Pérez ha evitat parlar de retallades: "No podem parlar de retallades. El pressupost que té aquest any l'Hospital Vall d'Hebron és més alt que abans". 

Falten metges, un problema que s'arrossega - "No hi ha metges a la borsa de treball", ha dit Pérez. Explica que tots els metges que acaben la formació MIR tenen feina i que han de fer mans i mànigues per poder cobrir les baixes. El motiu principal és que no en surten suficients de les universitats: "No surten prou metges de les carreres. S'està jubilant la generació del baby-boom i tenim un desequilibri molt important. La situació és complicada".  Això sí, no afecta a tot arreu de la mateixa manera: "La situació és asimètrica. No és el mateix a Barcelona, on ho tenim pràcticament tot cobert que al Pirineu".

A continuació si us abelleix podeu escoltar l'entrevista de El món a RAC 1 al director de l'Institut Català de la Salut, Xavier Pérez. 

L'AIGUA ÉS GRATIS, A VALÈNCIA I ARREU 19.2.24

Font de la Plaça de la Reina a València. Una de les vuit fons que ha instal·lat l'ajuntament d'aigua gratis i refrigerada. 

Segur que fareu cara d’incredulitat quan veieu aquest títol. Oi que penseu: si cada cop la factura de l’aigua és més cara!. La mateixa cara que fan empresaris i emprenedors quan estan fent assessoria de costos, i conformació de preus de venda i els dic aquesta frase per sacsejar la seva ment. Però la realitat és aquesta, l’aigua, en origen, és gratis. Si aneu pel rodal i beveu d’una font, que potser heu de pagar? Si us pareu al voltant del Ripoll i us refresqueu la cara, que heu de fer algun dispendi? Cap. Ja ho veieu: l’aigua és gratis.  Ara bé, què paguem a la factura de l’aigua? Doncs el que paguem és el servei de valor afegit de portar l’aigua des del seu origen (riu, pou, llac, font, mar, etc.) fins a casa nostra. Aigua potabilitzada i que es pot beure, que està disponible cada hora i cada dia de la setmana. Aigua que passa per unes canonades des del seu origen fins a casa i que s’han de mantenir i evitar fugues. Aigua que, un cop utilitzada, s’ha de depurar i tornar al riu perquè l’utilitzin altres poblacions aigües avall. En aquest cas, veiem que els clients paguen per una cosa, però no tenen la percepció que la paguen per un alt valor afegit. Com que l’aigua és de titularitat municipal i no hi ha competència, ja que no pots canviar de companyia d’aigua com ho faries de telèfon, electricitat, gas, etc., tampoc hi ha gaire esforç a explicar-ne aquest valor afegit. Això no obstant, en el món real amb una gran competència, les empreses sí que han de saber quin és el seu valor afegit per determinar el preu de venda. Aquí convé incidir en una banalitat, però que massa gent oblida: el preu de venda és el que està disposat a pagar un client i no té res a veure amb el seu cost. Així ens trobem que en alguns mercats i per a certs productes el marge és del 90%. I no abaixen el preu perquè els clients segueixen comprant-los. I ara incidirem en una altra banalitat: perquè una empresa pugui guanyar diners, el preu de venda dels seus productes ha de ser superior al cost. En la determinació del preu s’han de tenir en compte tots els costos, tant directes com indirectes. La realitat és que massa empreses, en especial emprenedors i petits empresaris, es deixen molts elements a l’hora de calcular-los. I així, com que el preu és més baix del que seria normal, resulta que venen força. Estan molt contents perquè facturen molt, però no els surten els números. Llavors ens trobem en una paradoxa: com més venen, més diners perden. I aquest cas és més habitual del que pugueu pensar. Des del punt de vista del consumidor, el cost més alt del que comprem no sempre ha de ser el del producte. Hem vist el cas de l’aigua on el cost del producte és zero. Aquesta època de Nadal i Reis, en què ens han inundat de campanyes de publicitat per comprar colònies i perfums, potser pensareu que la colònia o el perfum és el més costós. Doncs no. Són els envasos i la publicitat. Perquè les companyies perfumistes saben molt bé què venen. No venen ni colònia ni perfums. Això és el mitjà. Fixeu-vos bé en la publicitat i veureu clarament el que venen: aspiracions i diferenciació. De fet, la sensació és que cada vegada més els que ens venen es fum, embolcallat amb un envàs molt bonic i dins buit de contingut. Ah!, I no oblideu que quan us ofereixen alguna cosa gratis, el pagafantes, el que la paga,  ets tu, Per cert, al Prat de Llobregat d'aigua els en sobra, i molta.

L'ESPANYOL I L'EFECTE STREISAND 18.2.24

Una obra de teatre ha aixecat polseguera entre l'afició del RCD Espanyol. La representació, en què apareix un fictici jugador blanc-i-blau que comet una violació, ha estat qualificada pel club com "una falta de respecte". Els de Cornella sur mer fins i tot han fet un comunicat oficial: El RCD Espanyol de Barcelona SAD vol expressar la preocupació que ha generat entre la nostra massa social el que considerem una manca de respecte al nostre Club a l'obra 'Cacophony' de Molly Taylor, dirigida per Anna Serrano i que s'està representant aquests dies a la Sala Beckett de Barcelona.

Un dels personatges és un futbolista violador que es vincula com a jugador de l'RCDE. No podem tolerar que se'ns pugui relacionar amb aquesta problemàtica, més encara quan, al nostre Club, no s'ha viscut mai una situació com la que es planteja. Des del respecte absolut a la llibertat de creació i d’expressió, el RCD Espanyol s’ha posat en contacte amb el director de la Sala Beckett per posar de manifest l’enuig que genera aquesta situació. És un tema tan sensible com la sensibilitat que demanem pel nostre Club. Sempre estarem en contra de la violència, les actituds reprovables i que cal eradicar, com els que mostra l’obra. I és clar, els de la Sala Becket els ha contestat: Els responsables de la Sala Beckett, a través d'un extens text a la seva pàgina web, expressin la seva "sorprenent i incredulitat" per aquesta situació i recorden que el jugador blanc- i-blau apareix únicament a "dues o tres rèpliques" i que el futbolista en si no té presència a l'obra 'Cacophony'.  Els responsables d'aquest teatre s'han mostrat altament indignats per la reacció de l'Espanyol: "Demostra un desconeixement absolut dels fets i una ignorància total del sentit de la cultura a la democràcia. Això suposa un atent directe, ja no contra la llibertat d'expressió", sinó contra la dignitat del teatre i la cultura". La Sala Beckett explica que tota la polèmica, segons la seva versió, neix d'una publicació a les xarxes socials d'algú “que ni tan sols ha vist l'obra”. Això ha provocat, afirmen, una reacció en cadena en què s'inclouran insults (...) cada vegada més agressius i amenaçadors contra els integrants de 'Cacophony'.  Finalment, la Sala Beckett recorda que tot el que passa a l'escenari “no és mai veritat”, cosa que, amb tot sarcàstic, necessita un “petit esforç intel·lectual” que està a l'abast de tothom, ja que “no és difícil”. Els responsables de la institució insten a allunyar-se de “posicionaments fanàtics”. I es que els periquitos que porten tota la temporada violant el futbol, una vegada més se l'agafen amb paper de fumar. Encara com no se'ls hi ha ocorregut demanar que el personatge fos un jugador del Barça, clar que l'únic possible ja no és jugador dels altres violadors del futbol.  Amb aquesta ridícula i inoportuna queixa l'únic que han aconseguit els de Cornellà sur mer, es crear un efecte Streisand amb l'obra Cacophony.

EL CONSOMÉ DE GAZIEL 18.2.24

Al final del seu llibre 'Tots els camins duen a Roma', Agustí Calvet, Gaziel , explica una conversa amb un altre periodista il·lustre com va ser Julio Camba, al restaurant Lhardy de Madrid, on aquest defensava que si la gota de floridura, en lloc de caure casualment sobre la placa del microscopi de Fleming, li hauria caigut a ell a la tassa del consomé que estaven prenent, l'hauria fet retirar immediatament i adéu a la invenció de la penicil·lina. La broma de Camba era sobretot una apologia de la destinació, que és capritxosa, però que sovint marca el camí de la història.

He recordat l'anècdota mentre llegia les cròniques de la campanya gallega, on es decideix alguna cosa més que la presidència de la Xunta en aquestes eleccions autonòmiques, que mai abans no havien despertat tant d'interès. Certament, el PP es juga molt, més que ningú, després de quatre majories absolutes amb Alberto Núñez Feijóo. Però, sobretot, qui sap que el seu futur depèn del resultat de les eleccions gallegues és el líder de la formació. En política, el passat no compta, l'única cosa que importa és el present. I es pogués donar el cas que, havent estat el primer partit en vots a Espanya i Galícia, es quedés en tots dos casos fora del poder. De vegades el destí fa aquestes coses i la floridura fa malbé la tassa de brou, per molt interès del cuiner i la qualitat del producte per a la seva cocció. I podria ser que Pedro Sánchez, com Fleming, descobrís que el mateix Penicillium que li amarga el consomé al rival fos la seva pedra filosofal per avançar en la seva concepció d'Espanya. Per què? Doncs perquè si el PP queda fora del poder a les tres comunitats històriques (Catalunya, Euskadi i Galícia), voldrà dir que hi ha una Espanya plural que desitja un altre model menys centralitzat d'Estat, on Madrid no pot ser la gran aspiradora de recursos. I encara significarà que, si el PP vol acabar governant en aquest país, necessitarà posar sordina al discurs de l'Espanya una, grande y libre, Metro Goldwyn Mayer que pregona. Això tampoc ho arreglaria Isabel Díaz Ayuso, que és més del mateix encara que amb més gràcia. Avui a Galícia també està en joc una altra visió d'Espanya.  - Màrius Carol a la vatguardia.com. No sé sap a hores d'ara a qui li tocarà presidir la Xunta de Galícia, hui, al voltant de les onze de la nit se sabrà tot. Però la foto que presideix l'article, dona pistes, no hi surt Rueda el`candidat ocult, i aquest ha estat per a mi un dels molts errors que ha comès Gènova en aquesta campanya. I és que el Pp troba i trobarà encara més a faltar a Pedro Arriola.

HOUSTON, TENIM UN PROBLEMA AMB SORA 17.2.24

La intel·ligència artificial (IA) segueix fent passos de gegant per fer indistingible la realitat de la ficció. Open AI, la companyia responsable de ChatGPT acaba de llançar Sora, el seu nou model d'IA generativa "que pot crear escenes realistes i imaginatives a partir d'instruccions de text", segons s'explica a la web del projecte. I en vista dels resultats és veritablement així.

Ho va anunciar ahir Sam Altman, director executiu d'Open IA, de X ia l'instant aquesta xarxa social es va omplir de vídeo de tota mena creats amb aquesta nova eina. Des d'escenes futuristes, a clips de dibuixos animats o escenes d'un poble de l'Oest americà que colen perfectament com a filmació antiga o vintage. De moment només fins a un minut de durada i mitjançant instruccions textuals. Sora també pot allargar vídeos ja existents.

De moment està obert per a un petit grup d'“artistes visuals, dissenyadors i cineastes per obtenir comentaris sobre com fer avançar el model perquè sigui més útil per als professionals creatius”. D'altra banda, l'anomenat equip vermell d'Open AI (experts en àrees com ara desinformació i contingut que incita a l'odi i els prejudicis) està avaluant "àrees crítiques a la recerca de danys o riscos".

Però ja en aquest moment primerenc del seu desenvolupament, les capacitats de Sora són sorprenents, ja que és capaç de generar escenes complexes amb múltiples personatges, tipus específics de moviment i detalls precisos dels protagonistes i del fons. Segons els seus creadors, "el model comprèn no només el que l'usuari ha demanat al missatge, sinó també com existeixen aquestes coses al món físic".

Al gairebé mig centenar de vídeos generats amb Sora, que s'han publicat a la web del projecte, es mostren imatges amb personatges que resulten convincents i amb una gran consistència visual al llarg dels diferents plànols i preses que la IA també és capaç de generar. Això, segons els seus responsables, demostra que "el model té un profund coneixement del llenguatge, cosa que li permet interpretar indicacions amb precisió i generar personatges que expressen emocions vibrants".

Tot i això, en la seva versió actual i que es va donar a conèixer ahir, encara presenta algunes limitacions. Encara té dificultats, com reconeixen des d'Open AI, "per simular amb precisió la física d'una escena complexa i és possible que no comprengui casos específics de causa i efecte. Per exemple, una persona pot donar una mossegada a una galeta, però després, és possible que la galeta no tingui la marca de la mossegada". De la mateixa manera, "també pot confondre els detalls espacials d'un prompt, per exemple, barrejant esquerra i dreta -com s'observa al vídeo de l'home corrent a la cinta d'exercicis-, i pot tenir dificultats amb descripcions precises d'esdeveniments que tenen lloc al llarg del temps, com seguir una trajectòria de càmera específica".

Com sol ser habitual davant de qualsevol salt endavant de la IA, sorgeixen immediatament les preocupacions del mal ús que es pot fer d'una eina com Sora. En aquest sentit, cal recordar que Sora no és la primera eina generativa de vídeos. El laboratori Midjourney té un bot a Discord amb què és possible generar vídeos curts mitjançant instruccions textuals. O Stable Diffussion, un altre model amb què també es poden crear vídeos, encara que de només entre 2 i 5 segons.

En qualsevol cas, les capacitats d'aquests dos models queden molt enrere de les de Sora, a la qual -per exemple- se li podria llançar la petició que fes un vídeo de soldats de l'exèrcit que es volgués entrant a un hospital i matant metges i pacients i que les imatges tinguessin el mateix estil de les que emeten les televisions de tot el món en qualsevol conflicte bèl·lic. A partir d'aquest exemple, la llista de mals usos imaginables és llarguíssima, encara que no difereixen gaire dels més habituals sempre que parlem dels conflictes ètics de qualsevol model d'IA.

Per aquesta raó, Open AI ha explicat que ja està prenent precaucions en aquest sentit i assegura que ja està treballant en la creació de “eines per ajudar a detectar contingut enganyós, com un classificador de detecció que pot indicar quan Sora va generar un vídeo”, basant-se en l'experiència adquirida en el desenvolupament de DALL·E3, el model de creació d'imatges d'Open AI, que també són aplicables a Sora. D'aquesta manera, quan Sora estigui integrat en algun altre producte d'Open AI i s'obri al públic, es rebutjaran les sol·licituds d'ingrés de text que demanin generar vídeos que mostrin "violència extrema, contingut sexual, imatges d'odi o imatges de celebritats," asseguren. Però des d'aquesta companyia reconeixen el que és inevitable i que malgrat investigacions i proves exhaustives, no podem predir totes les formes beneficioses en què les persones utilitzaran la nostra tecnologia, ni totes les formes en què n'abusaran",

En resum, que no sé a vosaltres, però a mi aquesta darrera innovació de la IA, m'acollona, per com es pot arribar a manipular qualsevol notícia, qualsevol informació fins a un punt que no podíem imaginar, i aquest és el problema si la IA ens supera estem perduts, perquè hi ha línies que no se li hauria de permetre creuar, i ja ens podem imaginar que per més que els creadors de SORA, amb la boca petita diguin que la podran controlar, sabem que no serà així a la pràctica. Houston, tenim un problema amb SORA. - Albert Molins, a la vanguardia.

 

MORT ACCIDENTAL D'UN OPOSITOR 17.2.24

Alexéi Navalni va voler ser el Nelson Mandela rus, però Vladímir Putin ha demostrat ser més cruel que els artífexs de l'apartheid sud-africà. El dissident rus va prendre el gener del 2021 una decisió molt arriscada que, al final, li ha costat la vida. Després d'haver patit un coma induït per ingerir una substància química, el Novichok, i estar sis mesos hospitalitzat a Alemanya per recuperar-se de l'enverinament, va decidir tornar a Moscou per erigir-se en líder de l'oposició a Putin. Una decisió valenta i, alhora, suïcida, si repassem l'historial de tots aquells que s'han volgut enfrontar al dictador rus. Navalni va plantar cara al Govern rus i es va guanyar l'admiració i el respecte de l'opinió pública internacional. Els seus vídeos contra Putin –especialment el que va divulgar sobre el luxós palau on residia– havien tingut molta audiència a les xarxes socials russes i havien provocat una onada d'indignació entre la població. Putin mai no se'l va perdonar. Un cop va tornar a Moscou, la justícia russa va anar acumulant càrrecs contra ell i ja no va tornar a sortir mai més de la presó. Navalni, malgrat això, va seguir actiu en xarxes fins que recentment va ser traslladat a un centre penitenciari de l'Àrtic, on la seva salut va anar empitjorant davant la manca de la medicació que requeria després del seu enverinament. Malauradament, la seva mort estava anunciada. Podria haver estat setmanes enrere o en propers dies, però el final de Navalni estava escrit. La seva mort se suma a la de tants altres que han gosat desafiar Putin. O la dels milers d'ucraïnesos que han mort a la defensa del seu país per la invasió russa. I el curiós del cas és que aquestes morts accidentals sí que causen indignació, però ja no sorprenen, per reiterades, tot va començar amb la mort accidental i accidentada de la periodista de la Nova Gazeta Anna Stepànovna Politkóvskaia, a qui van seguir 52 morts accidentals, fins a arribar a la que potser més va impactar juntament amb la d'Anna, la d'Aleksandr Litvinenko, que va morir accidentalment enverinat a Bloomsbury, Londres. El 2023 va tenir més sort Yelena Miláshina, també de Nóvaya Gazeta que va escapar a un atemptat accidental a Txetxènia, (de moment).  Continuarà...

EL MANIFEST DE LJUBLJANA 16.2.24

La primera signant del Manifest de Ljubljana sobre la importància de la lectura de textos llargs i complexos, com els llibres, és Margaret Atwood, la creadora de l'aclamat El conte de la criada, una novel·la que revela un món distòpic aterridor precisament per la possibilitat de una existència així. Què escriuria sobre un món on els humans han perdut la capacitat de pensar de manera crítica i d'expressar-se amb matisos perquè un dia van deixar de llegir llibres?

“Hem de comprendre aquest perill”, va alertar el coautor del Manifest de Ljubljana, Michael Kovac, que ahir va ser a la Politècnica de Catalunya, convidat per UPCArts. Al text del manifest, elaborat per professors i investigadors i publicat l'octubre passat, s'adverteix que la societat s'enfronta a transformacions clau a mesura que la tecnologia avança. Aquesta està arraconant els moments que abans es dedicaven a la lectura de llibres.

"Llegir fa temps i ara no ho tenim, tot passa molt ràpid", justifica Martina Massana, 18 anys, estudiant d'enginyeria de dades. Ella forma part de l'elit lectora, com ara Xènia Mata, 19 anys, d'enginyeria de sistemes i TIC a Manresa (UPC). “No és fàcil trobar calma. Jo busco una estona i desactiva les xarxes socials si no és impossible”. Per a Kovac, els textos llargs i complexos ens requereixen atenció i paciència intel·lectual. Ens forcen a qüestionar-nos ia veure altres perspectives. Si no ho fem, perdem el pensament profund i la capacitat d'expressar-nos. Podem adquirir el pensament crític amb altres activitats diferents de la lectura?, es va preguntar el filòsof. Els estudis analitzats fins ara indiquen que no. Només lexercici de la lectura alimenta el pensament profund.

Els efectes de no llegir són generals però el seu impacte és més gran en la població més jove en procés de formació. A més del poc temps o interès per llegir, mostra (una part) un dèficit en la comprensió lectora, com va exposar PISA. El desembre passat, la Reial Acadèmia de la Llengua advertia del declivi de la lectura. “Molts joves no són capaços d'armar el sentit d'un text, resumir-ne les idees fonamentals, distingir-les de les accessòries. Per què no se'n parla? No només no s'expressen amb fluïdesa ni redacten de manera àgil i articulada, sinó que tenen moltes dificultats per comprendre'n el significat, i això fa uns anys no existia”, va dir l'acadèmic Ignacio Bosque.

"La universitat no pot estar absent d'aquest debat", va sentenciar Daniel Crespo, rector de la UPC. Aquest campus està activant l'oferta cultural a estudiants i professors i impulsant l'entrada de l'art i l'humanisme a les carreres tecnològiques. "La lectura hauria de ser present a totes les disciplines i ser un pont entre elles", va manifestar a l'acte d'ahir Carme Fenoll, directora d'UPCArts.

L'exministre Joan Subirats també va advocar per un aprenentatge transdisciplinar perquè els reptes de futur són tan complexos que requeriran mobilitzar coneixements diversos. “La IA no serà suficient, cal saber què preguntar-li i això és cada cop més complex”. Va considerar important llegir no només textos acadèmics, també literaris, per la utilitat de les “casualitats”. “Llegir coses que no et toquen llegir (com a novel·les) incorpora la possibilitat de trobar solucions originals”.

Martina Massana ha impulsat el primer club de lectura interuniversitari europeu, a la calor de l'aliança europea en què està integrada la UPC, Unite. Mig centenar d'estudiants d'universitats tecnològiques de Finlàndia, Alemanya, Àustria, Itàlia Portugal, Suècia i Polònia han llegit la plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. “Dimarts vam tenir la primera reunió, en línia, i va ser emocionant escoltar el que opinen els altres”, somriu Xènia.

Per a Kovac, el declivi anirà a més si no s'atura. Però confia que les autoritats despertin aquesta qüestió (el manifest està corrent com la pólvora en entitats culturals i acadèmiques) i iniciïn campanyes com abans van emprendre per al tabaquisme o el sedentarisme i ara s'ha normalitzat la rutina física. També ho creu Montse Ayats, presidenta del Pla Nacional de la Lectura. Creu que PISA ha encès una alarma social respecte no només a la baixa comprensió lectora, sinó també al descens de l'hàbit lector. Va exposar que hi ha poques dades sobre la universitat (va recomanar obrir les biblioteques a una oferta de narrativa) i va reafirmar que l'hàbit s'adquireix en edats primerenques, gràcies a l'escola i la família. “Però per fer llegir has d'haver llegit”, per això és, al seu parer, important impulsar la cultura humanista en mestres.- lavanguardia.com

EL NEN QUE ENSENYA A PARLAR A LES MÀQUINES 16.2.24

Una investigació de la Universitat de Nova York, ha inserit els seus algorismes "en la ment d'un nadó," perquè els seus sistemes d'IA s'instrueixin en el mètode d'aprenentatge dels nadons i siguin molt més eficaços. Els nens necessiten menys dades que els sistemes d'aprenentatge automàtic per dominar un llenguatge perquè són capaços d'associar objectes amb experiències: per això la IA no capta acudits o el sarcasme.

Durant 18 mesos de la vida del Sam, un nen australià, han recollit 61 hores d'imatges i enregistraments d'àudio que han servit per generar un model de llenguatge per a les IA. Sam ha portat un casc amb sensors i càmera entre els 6 i els 25 mesos. No sempre estava actiu. Es van gravar 61 hores de la vida del nen, en què va estar exposat a 250.000 paraules. Així ha estat com Sam ha servit per ensenyar a parlar a les intel·ligències artificials. Els nadons aprenen a parlar a una velocitat sorprenent. Abans de fer un any diuen la seva primera paraula i als tres ja es defensen el dia a dia amb la seva llengua materna. Són l'enveja de molts adults que volen aprendre un nou idioma i triguen molt més a arribar a aquest nivell, si ho aconsegueixen. I també són un model a seguir per a la intel·ligència artificial, que necessita moltes més dades per aprendre un idioma. Per això un equip d'investigadors de la Universitat de Nova York ha posat els seus algoritmes a la pell d'un nadó, Sam, per veure què són capaços d'aprendre. No literalment, és clar: ho han fet ensenyant al sistema vídeos gravats des de la perspectiva del nen, usant un casc amb càmera.

Els resultats de l'estudi mostren que el sistema aprèn paraules relacionant-les amb les coses que el nen veu i escolta a la seva vida diària. És un avenç per construir intel·ligències artificials que aprenguin de forma més eficient i similar a com ho fem les persones. Les llengües naturals (com l'espanyol o l'anglès) són formes de comunicació que les persones desenvolupem espontàniament. Això les diferencia de les llengües artificials, com els llenguatges de programació o el llenguatge matemàtic, creades a propòsit per a un fi.

Normalment, a les llengües artificials tot té un significat únic que no admet discussió: si diem 1+1=2, no hi ha dubte de què volem dir. Però això no és així en les llengües naturals: si diem “ens veiem al banc”, hem quedat en un seient del parc o on guardem els diners? L'ambigüitat fa que les llengües naturals siguin especialment difícils per a les màquines. També per això els acudits, la poesia i el sarcasme donen problemes als ordinadors.

Ja a la dècada dels 50 va sorgir l'interès perquè els ordinadors poguessin treballar amb llenguatge humà (per exemple, l'Experiment Georgetown, per traduir entre anglès i rus, de gran interès a la Guerra Freda). Per aconseguir-ho, lingüistes i informàtics descrivien l'estructura de l'idioma escrivint regles sintàctiques basades en les teories de Chomsky. Per exemple, una regla podria dir: una oració es compon de subjecte (que va primer) i predicat (que va després). Però podien caldre milers de regles.

Als anys 80 es va produir un avenç important amb l'ús d'algorismes d'aprenentatge automàtic. Són algoritmes que aprenen mitjançant exemples com aquest: per traduir entre anglès i rus, donem milers de textos en anglès i les seves traduccions al rus. A partir d'aquí, s'ho fan per detectar patrons i aprendre per ells mateixos a traduir textos nous. Això fa el desenvolupament més fàcil (és més senzill aconseguir exemples que escriure una gramàtica) i millora els resultats, perquè poden tenir en compte el context. Però manté una limitació: cada algorisme així construït només val per a una cosa. Per exemple, un sistema de traducció només tradueix, no pot resumir textos ni respondre preguntes.

El següent gran salt es va fer a finals de la dècada del 2010: van sorgir els grans models de llenguatge, la base de ChatGPT. Són sistemes que aprenen a predir quina paraula és més probable que vingui després. Per exemple, a partir dels “Estats Units de”, un model de llenguatge podria predir “Amèrica”. Si després us demanem que afegiu una altra paraula, i una altra, serà capaç de generar un text coherent. Per aconseguir-ho només cal ensenyar-los molts textos, per exemple descarregats d'Internet.

Quina és la utilitat de predir la paraula següent? - Ningú sap gaire bé com funcionen, i, de fet, hi ha debat sobre si de veritat aquests sistemes entenen alguna cosa. Alguns científics defensen que actuen com a simples lloros, imitant el llenguatge humà sense entendre ni una paraula. Altres diuen que, malgrat basar-se en estadístiques sobre el text que han vist, sí que són capaces d'entendre'n el significat. Aquests grans models ja no estan limitats a una tasca, però porten problemes nous. Per entrenar un model com el darrer ChatGPT es fan servir bilions de paraules, una quantitat descomunal de text. Això requereix ordinadors de gran potència i memòria només a l'abast de grans empreses tecnològiques. I a sobre, consumeixen molta energia i contaminen. 

L'experiment amb Sam intenta resoldre la qüestió sobre si una IA pot aprendre el llenguatge com ho fan els nadons. Això ens porta de tornada a Sam. Els nens només escolten unes desenes de milions de paraules en els tres primers anys de vida, moltíssimes menys que ChatGPT. Amb això en tenen prou per defensar-se en el seu idioma. Per què els sistemes d'IA necessiten moltes més dades? Una de les claus és que els bebès poden associar les paraules amb objectes i experiències. En assenyalar una pilota dient “pilota”, els ajudem a saber què vol dir la paraula. Els sistemes com ChatGPT no tenen aquesta ajuda, se les arreglen amb els textos en brut. D'aquí ve la rellevància de l'experiment amb Sam. Una IA pot aprendre el llenguatge com ho fan els nadons? Els resultats són prometedors i podrien portar, en el futur, a sistemes que necessitin moltes menys dades, energia i emissions que els actuals.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Carlos Gómez Rodríguez és Catedràtic de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial a la Universidade da Coruña - lavanguardia.com

MENTRE NOVA YORK NO DORM 15.2.24

La ciutat de Nova York va presentar aquest dimecres una denúncia formal contra cinc de les xarxes socials més importants -TikTok, Instagram, Facebook, Snapchat i YouTube- per "encoratjar una crisi de salut mental entre els menors a tota la nació". La denúncia -formalitzada davant el Tribunal Suprem de Califòrnia, estat on tenen la seu la majoria d'empreses tecnològiques- ha estat presentada avui per l'alcalde Eric Adams i ha estat plantejada conjuntament per l'Alcaldia, el Departament d'Educació i el Departament de Salut. Nova York -va dir l'alcalde- gasta 100 milions de dòlars a l'any en programes de tractament de salut mental de la joventut: “La nostra ciutat es va construir sobre la innovació i la tecnologia, però moltes xarxes socials posen en perill la salut mental dels nens , promouen addiccions i animen comportaments insans", va explicar.

"Avui estem actuant en nom de milions de novaiorquesos perquè aquestes companyies rendeixin comptes pel seu paper en aquesta crisi (...) La denúncia i el pla d'acció són part d'una acció més vasta que afectarà les vides dels nostres joves, la nostra ciutat i la nostra societat en els propers anys", va expressar l'alcalde.

"No ens podem quedar mirant i deixar que les grans tecnològiques monetitzin la intimitat dels nostres fills", va subratllar llavors l'alcalde, que es va recolzar en un informe del Departament de Salut Mental que deia que un 77 % dels alumnes de secundària passen tres hores o més al dia davant duna pantalla en el seu temps de lleure.

La denúncia plantejada descriu alguna de les tàctiques de les xarxes socials, com "l'ús d'algorismes per mantenir els usuaris connectats i animar una utilització compulsiva", el disseny de mecanismes similars als jocs en el disseny d'aplicacions i l'abús de la "reciprocitat" o fer sentir a l'usuari la necessitat d'interactuar amb l'aplicació.

Nova York és la primera gran ciutat a plantejar una denúncia contra cinc grans tecnològiques -algunes compten entre les reines de Wall Street-, però a Nova York la van precedir 41 estats que van denunciar Meta (propietària de Facebook i Instagram) per les mateixes raons el mes d'octubre passat. Des de Catalunya la iniciativa ha estat aplaudida per Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona: "Celebro la iniciativa i espero que es generalitzi", ha afirmat a les xarxes socials. Però mentre Nova York no dorm ni s'adorm, la resta de capitals mundials estan als llimbs com si la cosa no anés amb ells.

LA SOLITUD DELS ISRAELIANS DISIDENTS 17.10.23

"Defendre els drets de la població palestina, des del confort d'una ciutat europea sens dubte és meritori, però no gaire arriscat", ho escriu en un article a El País Antonio Muñoz Molina. Y em sento retratat, identificat, descobert, com crec que passarà amb qualsevol altre veí meu. L'escriptor continua: "Fer-ho a Israel, sota l'amenaça permanent d'un atemptat o d'un coet vingut de l'altra banda d'una frontera sempre propera, requereix un temperament moral i físic del qual no tots som capaços".

Muñoz Molina parla de la capacitat de jutjar els fets i pensa sobretot en els dissidents israelians d'un govern insensat i de dretes, amb dirigents corruptes, per això precisa: "Els israelians il·lustrats, agudament crítics amb el poder, activistes del laïcisme, revoltats contra les corrupteles, l'oportunisme cínic, l'extremisme del govern de Netanyahu, també se saben abandonats per una part considerable de l'esquerra internacional, encallada en la fidelitat als seus estereotips i maniqueismes, tan enfervorida en la defensa de la causa palestina que confon de vegades a terroristes sanguinaris amb lluitadors per la llibertat, i sent tanta compassió per les víctimes de les agressions d'Israel que ja no n'hi queda cap per a les altres víctimes israelianes que no són menys innocents".

La crítica a una esquerra cada cop menys aclarida pels canvis que operen al planeta és clara. Però Molina encara va més enllà perquè entenguem una mica el patiment interior d'aquells ciutadans israelians que no estan amb el seu govern. "La dreta pateix una miopia inversa. La malenconia incurable que transpiren els escrits polítics de David Grossman i de Shlomo Ben Ami tenen a veure amb aquesta solitud interior i exterior a què semblen destinats els ciutadans israelians que pensen com ells".

Ser dissident a Israel ha de ser arriscat i més a mesura que la maquinària de l'exèrcit arremeti a Gaza, amb la seqüela de destrucció i mort que suposarà. Suposo que l'escriptor abundarà al tema en properes ocasions. Vist a el laberinto grotesco. Amb menys gravetat, sense coets ni atemptats, es podrien considerar els catalans dissidents del procés, comparteixen el fet de ser víctimes dels dos bàndols, i la mateixa solitud.

EL DESPISTAT GOS BOIG DE MOSHE DAYAN 16.10.23

Moshe Dayan al costat occidental del canal de Suez amb el general de comandament Ariel Sharon, l'octubre de 1973. Moshe Dayan era un personatge carismàtic. Per la seva perícia militar i pel seu ull de pirata, perdut combatent amb els aliats durant la Segona Guerra Mundial. En realitat, es va apropiar com a ministre de Defensa del mèrit d'un pla que havia ideat Yitzhak Rabin (qui després seria la gran esperança de la pau, assassinat per un fanàtic israelià). La victòria d'Israel va impactar a l'Espanya franquista, en què encara ressonava l'amenaça del “contuberni judeomasònic” i en què nens poc més grans que jo havien participat en la infamant litúrgia catòlica de “matar jueus”. Dayan, fill d'uns jueus de la Ucraïna del tsar, va ser el segon nen a néixer (1915) a la Degània Alef, un dels primers quibuts del futur Israel, situat a la vora de l'evangèlic llac de Galilea, en un terreny que uns perses de Beirut van vendre a l'incipient moviment sionista. Aleshores el territori no era dels palestins, com es diu: ho administrava l'imperi otomà. Al llarg de la seva vida, Dayan, que va aprendre l'ofici militar amb un general britànic, va passar per fases de falcó antiàrab i d'altres de colom pacificador. Ara bé, coneixedor de la fragilitat del seu país, envoltat de mortals enemics, va deixar escrita una frase que sintetitza el terrible destí estratègic d'Israel: “L'enemic ens ha de percebre com un gos boig, massa perillós per ser molestat”.

Les salvatges matances que les milícies de Hamàs van consumar l'altre dia en territori israelià demostren que el gos de Dayan està molt despistat (la divisió interna ha afeblit Israel). La crueltat de les matances també demostra que el malestar acumulat a la franja de Gaza, una mena de presó gegantina en què han estat malvivint dos milions de palestins, ha fabricat un odi molt pur. Una ràbia infinita, que ja només es pot calmar morint i matant alhora.

Les salvatges matances que les milícies de Hamàs van consumar l'altre dia en territori israelià demostren que el gos de Dayan està molt despistat (la divisió interna ha afeblit Israel). La crueltat de les matances també demostra que el malestar acumulat a la franja de Gaza, una mena de presó gegantina en què han estat malvivint dos milions de palestins, ha fabricat un odi molt pur. Una ràbia infinita, que ja només es pot calmar morint i matant alhora.

Ariel Sharon, d'acord amb el president George W. Bush, va eliminar les colònies jueves de la franja el 2005. Creia que estava oferint un regal enverinat a l'Autoritat Palestina de Mahmud Abas. L'artífex de l'evacuació hebrea, Dov Weissglas, va dir que seria “una pressió tremenda per als palestins”. Ho argumentava amb una ironia despectiva: “Per primera vegada disposen d'un segment de terra amb total continuïtat pel qual poden vagar d'un extrem a l'altre conduint els seus Ferrari. I tot el món els vigilarà, no nosaltres”. Concloïa: “Negociarem amb els palestins quan es converteixin en finlandesos”. Weissglas es va equivocar del tot. Ara Gaza és un parany. Si Israel la envaeix, serà un vesper o una massacre. Si no la envaeix, Israel deixa de ser per sempre el gos boig que recomanava Moshe Dayan. - Amb informació de la vanguardIa.

EL BRUT NEGOCI DE LA NETEJA 16.10.23

El negoci de la neteja és ingrat perquè és molt intensiu en personal i requereix una gestió complexa. Per això, constructores com ACS, Ferrovial, Sacyr, FCC i OHLA han venut les divisions de serveis o ho estan fent per enfocar-se en àrees més rendibles com les concessions. Fonts del mercat indiquen que Acciona també es podria plantejar la venda de la seva filial.

Un informe recent de Scope Group mostra que les grans constructores espanyoles han venut actius per 7.000 milions els dos últims anys per reduir deute i centrar-se en negocis amb marges més elevats. D'aquest import, la major part correspon als serveis, amb la neteja i les escombraries a primera línia.

És en aquest punt on entren els fons d'inversió. Fonts d'un banc d'inversió expliquen que aquestes firmes estan molt interessades en les filials que rebutgen les empreses perquè també els dóna accés a infraestructures de reciclatge i als projectes d'economia circular. Es tracta de comprar-los a bon preu i després agrupar-los en una nova societat, com ha fet Portobello amb Serveo, conformada amb actius de Sacyr i Ferrovial.

Els canvis de propietari impliquen també el trasllat d'un exèrcit de treballadors, els contractes dels quals queden subrogats en les mateixes condicions. L'operació de Sorigué, que també afecta Lleida i Tarragona, farà que 1.500 treballadors canviïn d'uniforme. Valoritza, venuda a Morgan Stanley, ocupa a tot Espanya gairebé 20.000 persones.  

Valentin Carrera a La Nueva crónica parla de la màfia. No em refereixo a la màfia local, que estem en horari infantil, sinó a la màfia napolitana i siciliana, la de Vito Corleone i El Padrino; i més concretament, a un assumpte que ens hauria de preocupar tots els ciutadans i no només els ecologistes: la relació entre la màfia i les escombraries, i Carrera ens fa una pregunta: Per què a la societat actual les escombraries, en lloc de disminuir, creixen cada dia més i més?: La resposta és senzilla: perquè és un negoci, un immens negoci, a les mans de la màfia. I com més escombraries es produeixi, més gran serà el negoci. És la màfia ―a Sicília, per descomptat, aquestes coses aquí no passen― la que controla les milionàries concessions municipals, els monopolis de recollida d'escombraries, la venda de contenidors, les escombraries i les incineradores de residus, l'últim cercle d'un Infern digne de Dante.

La pregunta que ens fa Carrera és una, però la que em faig jo és una altra: hi ha alguna diferència entre les empreses napolitanes i les espanyoles.