LEBENSRAUM, EL RETORN A L''ESPAI VITAL

Torna la demanda d'espai vital. A l'àmbit privat i al de la gran política. Els joves temen envellir en habitatges minúsculs. Viure en una caixa de sabates sense possibilitat d'heretar és una de les malediccions del nostre temps a les grans metròpolis. L'angoixa vital. El cineasta xinès Wong Kar-Wai, nascut a Xangai, va elaborar fa vint-i-cinc anys un gran poema visual sobre l'amor i la manca d'espai a la pel·lícula In the Mood for Love. Una pel·lícula bella, magnètica, en què els protagonistes viuen atapeïts i amb prou feines es freguen. La seva exquisida elegància trenca la claustrofòbia. Si parlem de l'espai vital en termes polítics, canviem de ple. Anem a pla general amb un vell guió, amb un inquietant guió que fa un segle va engendrar terribles desgràcies.

Lebensraum, en llengua alemanya. L'espai vital de les nacions i dels imperis. La set de conquesta. L'adquisició de nous territoris per mantenir cohesionada una societat que es podria descompondre. El somni de la nova frontera per sufocar tensions internes i donar sentit a lexistència col·lectiva per sobre de la religió i amb lajuda de la religió. Aquest impuls està tornant. En tres anys hem vist la brutal invasió d'un país la majoria social del qual vol ser europea. Hem assistit a la sistemàtica anihilació de milers de persones en un territori que es podria convertir en un luxós resort a la vora del Mediterrani, en nom d'una represàlia contra el terrorisme. I estem perplexos davant l'ascens al poder d'un president dels Estats Units que acaba de desafiar més de mig món. Parlarem avui del retorn de l'espai vital amb l'ajuda del geògraf Santiago Fernández Muñoz, professor a la universitat Carlos III de Madrid, que col·labora periòdicament amb Penínsules.

Cal tornar la mirada al segle XIX. Cal fixar-se en autors que van exposar les seves teories entre el 1875 i el 1900, els anys de la unificació nacional d'Alemanya i Itàlia, de la trista depressió espanyola, de l'apogeu imperial britànic i del repartiment del continent africà amb esquadra i cartabó. En aquell moment, els estats nació es consolidaven mitjançant l'adquisició de nous territoris i la consolidació dels mercats interiors. Mercat nacional unificat i ambició de noves fronteres. Fàbriques, guàrdies nacionals, geògrafs, exploradors, poetes, novel·listes i tropes expedicionàries. Es van fabricar llavors algunes de les lents amb què Donald Trump mira avui Groenlàndia, i Vladímir Putin persegueix, des de fa anys, la reconquesta d'Ucraïna.

El pare de l'espai vital aplicat a la vida de les nacions va ser el geògraf alemany Karl Friedrich Ratzel (1844-1904). Fill d'un majordom de la cort del Gran Ducat de Baden, Ratzel va construir una idea del món. Gent d'origen humil que s'atreveix a pensar el món en gran, que el sacseja. Hi ha molta força en aquesta tensió psicològica. Es va formar primer com a farmacèutic i després va estudiar zoologia i geografia, molt influenciat per les teories de Darwin. Va viatjar per Europa i els Estats Units, on va quedar impressionat per la doctrina del destí manifest: el mandat diví de conquerir l'Oest. Un terme encunyat el 1845 pel periodista John L. O' Sullivan, segons el qual el destí manifest dels Estats Units era expandir-se pel continent assignat per la Providència. Ratzel va arribar a la conclusió que les nacions igual que les persones necessiten un espai en moviment per viure i desenvolupar-se. Així ho va deixar escrit a la seva Geografia Política, publicada el 1897.

Ratzel va identificar set lleis del creixement espacial dels Estats, als quals atribueix una tendència innata a l'expansió territorial en la cerca de l'equilibri entre recursos i població; entre economia, cultura i territori. L?Estat s?assimila a un organisme viu en competència per l?espai. “A mesura que el territori dels Estats creix, no és només el nombre de quilòmetres quadrats el que s'incrementa, sinó també la força col·lectiva, la riquesa, el poder i, finalment, la durada”. Atribueix a lexpansió territorial un caràcter renovador. "L'adquisició d'un territori nou, en obligar els pobles a emprendre nous treballs, en estendre el seu horitzó vital, exerceix sobre ells una acció veritablement alliberadora. És això el que determina el renaixement dels pobles que, després de la guerra, s'enriqueixen amb nous països, premi de la victòria".

El concepte de Lebensraum, l'espai vital de Ratzel, va ser reinterpretat pel politòleg suec Rudolf Kjellén (1864-1922), que va encunyar per primer cop el terme geopolítica. Kjellén veia l'Estat com un organisme viu que necessita créixer per sobreviure. L´Estat ha de ser fort i autosuficient. Les grans potències han de controlar el seu espai vital per no dependre d'altres. La política de l'Estat modern s'ha d'articular amb la geografia. Les idees de Ratzel i Kjellén van germinar a Alemanya humiliada pel Tractat de Versalles després de la seva derrota a la Primera Guerra Mundial. La Geopolitik es va convertir en divisa de la revenja.

El general Karl Ernest Haushofer va ser una de les figures centrals daquest moviment. Va fundar el 1924 la revista Zeitschrift für Geopolitik (Revista de Geopolítica) i va promoure activament la idea del Lebensraum com a objectiu de l'Estat per superar les cotilles del Tractat de Versalles. Ell va ser qui va inculcar aquesta visió al jove nacionalista Rudolf Hess, futur lloctinent d'Adolf Hitler. Aquest va agafar la idea al vol i la va incorporar al Mein Kampf. Haushofer va tenir un destí tràgic. Donava suport a l'expansió d'Alemanya cap a l'est, però també suggeria un pacte amb Rússia. La seva esposa, Martha Mayer-Doss, era filla de pare jueu, la qual cosa va despertar l'hostilitat dels nazis. El seu fill Albrecht va participar en l'atemptat contra Hitler el 1944, la fallida Operació Valkiria, i va ser executat. Les seves idees van legitimar la política nazi i el monstre el va atropellar. En acabar la guerra es va suïcidar juntament amb la seva dona.

Recapitulem: la fascinació de Ratzel per la doctrina nord-americana del 'destí manifest', l'expansió guiada per la Providència; el darwinisme aplicat a la teoria de l'Estat, el salt cap endavant del suec Kjellén amb el concepte geopolitica, i l'aterratge programàtic del general Hausenhofer que va proporcionar una valuosa eina a Hitler. En acabar la Segona Guerra Mundial estava mal vist parlar de geopolítica i encara més de l'espai vital. La paraula Lebensraum va quedar pràcticament proscrita a Alemanya. Eren banderes dels perdedors. Però aquestes idees no van morir mai. Es van infiltrar a la capa freàtica de la Història disposades a reaparèixer en el moment oportú. Les idees de Hausenhofer sobre la necessària formació de blocs continentals sens dubte van influir en les estratègies de la Guerra Freda. La pugna pels espais vitals va quedar en suspens a l'Europa Occidental amb la progressiva desaparició dels dominis colonials explícits a Àsia i Àfrica i la formació el 1957 d'un imperi de nou tipus anomenat Comunitat Econòmica Europea. Tot i això, la lluita per les zones d'influència es va cobrar milions de vides a les perifèries: Corea, Vietnam, Laos, Cambodja, Indonèsia, Àfrica, Llatinoamèrica...

El lebensraum torna ara de manera desinhibida. A l'última campanya electoral al land alemany de Saxònia (antiga RDA), el partit d'extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD), formació encoratjada per Elon Musk des de la xarxa social X i silenciosament recolzada per Putin a través de les eficients xarxes de la propaganda russa, va penjar un cartell amb la següent inscripció: Lebensrad . "Preservar l'espai vital (Lebensraum), aturar l'energia eòlica!" El més important era tornar a posar en circulació la paraula proscrita. Els aerogeneradors modifiquen el paisatge, la puresa del paisatge, per tant fan malbé l'espai vital. A cap ecologista espanyol se li ha acudit invocar l'espai vital d'Espanya per afegir-se a un parc eòlic o un parc fotovoltaic que consideri nociu. A la pel·lícula As bestas ningú esmenta de l'espai vital de Galícia. AfD va escollir bé la provocació. Els molins eòlics perverteixen l'esperit alemany. Volem continuar cremant gas i petroli sense alterar el nostre entorn immediat. Recuperar el Lebensraum no és un tema menor a Alemanya. Significa récupérer una de les banderes del nazisme.

I els Estats Units tornen a mil per hora a la 'destinació manifesta'. Torna al mite de la nova frontera. Ara és el Nord. Abans va ser l'Oest, l'expansió de la frontera agrària i política des dels 13 petits estats de la costa atlàntica fins que el país va adquirir una dimensió continental de costa a costa, des dels grans llacs al Golf de Mèxic. La colonització de l'Oest llunyà es relata als Estats Units com un procés d'avenç de successives línies de frontera que van superant els obstacles naturals i suposen una renovació constant de la nació en incorporar nous territoris. Els espais lliures (s'obliden molt sovint que estaven habitats per poblacions indígenes) es van anar poblant en onades de petits colons que ocupaven o obtenien la terra a preus molt baixos. El protagonista de la conquesta és el petit colon, el farmer que amb un esforç individual i moltes vegades heroic aconsegueix fer prosperar la petita explotació agrícola i expandeix la nació sense ajut públic. Sense Estat. "L'individualisme de la frontera ha fomentat la democràcia des del principi", deia Frederick Jackson Turner, un dels principals historiadors nord-americans de la frontera. El cinema s?ha encarregat de mantenir viu aquest mite fundacional. La sèrie televisiva Yellowstone és una de les darreres aportacions a aquest gran relat. Un vibrant mite que ara el president Trump exaspera cridant: “Al Nord, al Nord!”. Un Nord que també apareix a la mística del nacionalisme rus.

És difícil no trobar a la retòrica de Putin i Trump un vincle profund amb el món previ a la Segona Guerra Mundial. Són necessàries ulleres del segle XIX per seguir la corba que dibuixa el món actual. Són necessàries les eines tecnològiques del segle XXI per entendre'n l'acceleració. La tecnologia comprimeix la geografia, la tecnologia intensifica la sensació d'un perpetu present. Totes les interconnexions esdevenen crítiques. "Estem vivint un Weimar global. Evitar el destí de Weimar és ara la gran tasca del món", escriu Robert D. Kaplan al seu últim assaig, Terra baldia. Imaginem què seria d'Europa si s'ensorrés la complexa arquitectura unificadora de la UE. Hi hauria un pestilent xoc d'espais vitals. Un altre cop. - Enric Juliana a la vanguardia.